Perdoneu l'efusió personal. No sé si estic preparat per a l'esborramenta que s'albira. Diuen que és ràpida, però dolorosa.
Mai més disposaré d'audiències captives divuit hores a la setmana. Mai més se m'atansarà una adolescent bellíssima a preguntar-me quina nota li poso. Mai més un nen d'onze anys a qui no conec em demanarà confiadament ajut. Mai més sentiré que altres persones canvien per dins gràcies al que jo faig. Mai més estaré immers en l'olla a pressió d'un institut. Mai més sentiré que faig pinya amb companys de treball. Mai més sentiré l'eufòria col·lectiva i un pèl malenconiosa d'una fi de curs.
Tampoc no hauré de corregir exàmens mal plantejats, barallar-me amb el SAGA, assistir a claustres insuportables, desesperar-me davant la inacció d'algunes famílies, lluitar per crear un ambient de treball a classe, fer guàrdies quan els altres companys estan en una sortida.
Mai més.
P.S. L'Orelles segueix. Sigui per vocació o per incapacitat de tancar etapa.