De l'oral a l'escrit

- (jo) Aureli Agustí, àlies Sant Agustí, va modelar una concepció del temps que encara tenim ara, la concepció linial de temps ...
- Zzzz
- (jo) Eo, escolteu, què és el temps?
- mmmm.
- (jo) Un minut dura sempre un minut?
- (somriure de suficiència) És clar!
- (perspicaç) De vegades no ...
- (col·laboradora) De vegades un minut passa ràpid, dura poc, i de vegades dura molt.
- (ocurrent) El temps és subjectiu!
- (coherent) Llavors els rellotges marquen l'hora segons qui els porta?
- (col·laboradora) És que els rellotges no són el temps!
- (jo) Deia Aristòtil que el temps era la mesura del moviment.
- (sorneguer) Llavors si una cosa està quieta, no passa el temps?
- (impacient) Deixa-ho, Jordi.
- (jo) Recordeu que la ciència actual considera que el temps és una de les dimensions de l'univers.
- mmm.
- (jo, dibuixant una línia a la pissarra) Segons la concepció del temps lineal, podem dividir-lo en passat, present i futur.
- (varis, aixecant el cap) Ah! (apunten).
- (jo) P, el passat, existeix?
- (pensatiu) Sssssi ... No!
- (aclaridora) El passat ja ha passat!
- (jo) El passat no existeix. I el futur, existeix?
- (a cor) Nooo.
- (jo) Llavors, només ens queda el present. Vejam, quant dura el present?
- (ràpida) Això!
- (jo) Assenyala'm el present, que no ho he entés.
- (ràpida) Ara!
- (jo) Ara?
- (divertida) Araaraaraaraaraaraaraara ....
- (didàctic) El present és un moment.
- (jo) Un moment és el mateix que un instant?
- (a cor) Siiiii.
- (jo) Quant dura un instant?
- (meticulosa) Trenta milionèssimes de mil·lèssimes de segon ...
- (jo, cara d'incrèdul) No.
- (coherent) No dura res.
- (geni, com despertant) El present és etern!
- (col.laboradora) Per tant, l'ùnic temps que existeix, el present, no dura!
- (a cor) Aaaalsa!
- (veus) És clar! quin embolic! Ostra Jordi!
- (jo) Demà seguirem.

Traducció:

“¿Qué es, pues, el tiempo? Si nadie me lo pregunta, lo sé; pero si quiero explicárselo al que me lo pregunta, no lo sé. Lo que sí digo sin vacilación es que sé que si nada pasase no habría tiempo pasado;y si nada sucediese, no habría tiempo futuro; y si nada existiese, no habría tiempo presente. Pero aquellos dos tiempos, pretérito y futuro, ¿cómo pueden ser, si el pretérito ya no es y el futuro todavía no es? Y en cuanto al presente, si fuese siempre presente y no pasase a ser pretérito, ya no sería tiempo, sino eternidad. Si, pues, el presente, para ser tiempo es necesario que pase a ser pretérito, ¿cómo deciros que existe éste, cuya causa o razón de ser está en dejar de ser, de tal modo que no podemos decir con verdad que existe el tiempo sino en cuanto tiende a no ser?””. (Ciuitas Dei, XI, 14, 17)