dijous, 14 de febrer de 2019

Com fer un debat?

Una aplicació pràctica dels Deu manaments de van Eemeren i Grootendorst


Les regles de l'argumentació

Si es vol discutir racionalment, convé tenir present el decàleg que van Eemeren i Grootendorst, els creadors de la pragmadialèctica, van proposar el 1984. Aquestes regles sintetitzen la seva teoria de l'argumentació racional. Ja fa uns anys l'autor d'aquest blog en va fer una traducció al català, presentada al primer Congrés català de filosofia.

Regla de la llibertat:
  1. Les parts no han d’impedir-se mútuament presentar un punt de vista ni llençar dubtes sobre els punts de vista de l’altra.
Regla de la càrrega de la prova:
  1. La part que presenta una opinió està obligada a defensar-la si se li demana que ho faci.
Regla del punt de vista:
  1. L’atac a una opinió no pot referir-se a una opinió que no hagi estat efectivament exposada.
Regla  de la pertinència:
  1. Les opinions no es poden defensar amb actes que no siguin arguments ni amb argumentació que no sigui pertinent.
Regla de la premissa tàcita:
  1. Les parts no poden ni atribuir falsament premisses sobreenteses a l’altra part ni refusar la responsabilitat sobre las pròpies premisses no expressades.
Regla del punt de partida:
  1. Les persones interlocutores no poden presentar falsament quelcom com a punt de partida ni negar falsament que quelcom sigui un punt de vista acceptat.
Regla de l’esquema de l’argument:
  1. Les opinions no s’han de considerar defensades concloentment si la defensa no s’ha fet mitjançant un esquema d’argument adient aplicat correctament.
Regla de la validesa:

  1. El raonament en l’argumentació ha de ser lògicament vàlid o ser susceptible de fer-se vàlid tot explicitant una o més premisses tàcites;
Regla de la clausura:
    9. Les defenses no concloents d’opinions no poden conduir al manteniment de les dites opinions, i les defenses concloents d’opinions no poden conduir al manteniment de dubtes sobre aquestes opinions.
Regla de l’ús del llenguatge:
    10. Les parts no han de fer servir formulacions que no siguin prou clares o que siguin confondentment ambigües, y han d’interpretar les de l’altra part tan acurada i fidelment com sigui possible.

    Més endavant, van completar la seva teoria de l'argumentació amb el concepte de strategic maneuvering per tal de ressaltar els aspectes retòrics de l'argumentació.  Per exemple la inversió de la càrrega de la prova:
    - L'independentisme és un moviment burgès. 
    - No és veritat! 
    - Demostra'm que no és un moviment burgès!
    En principi, qui hauria d'argumentar és qui ha fet la primera afirmació, però amb la segona intervenció intenta passar la càrrega de la prova al la seva persona oponent...

dimecres, 30 de gener de 2019

Dissertació escrita


I
Posar el pensament en paraules. No acabem d'aconseguir que la majoria d'alumnes escriguin bé una dissertació (o si voleu, que assoleixin la competència d'escriure filosòficament). Ni tan sols l'exposició d'un aspecte del pensament de l'autor. Per no dir la resposta a la quarta i cinquena preguntes de les PAU: 
4. Comparar un concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte o idea del propi autor o d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament. [...]

5. Fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica relacionada amb les temàtiques discutides per l’autor del text. [...]
Any rere any,  la correcció de les PAU, que es fan suposadament en el punt més alt de l'aprenentatge de nostre alumnat, ens deixa un regust insatisfactori. Potser perquè davant d'un examen temut, molts alumnes opten pel pla B d'anar a allò que és segur -demostrar que "se saben" el tema- en comptes d'anar a allò que pugui ser més brillant o, si més no, a atenir-se millor a allò que es pregunta, és a dir, a ser precisos i concisos.

II
Però també pot ser no haguem ensenyat bé, i que només alguns hagin consolidad de veritat la competència d'escriure filosòficament. De vegades els farcim de tòpics injustificats. Per exemple, que per escriure bé s'ha d'haver llegit molt. I s'obliga a lectures d'"entrenament". Error. La lectura només és productiva quan està motivada per l'escriptura. Només m'interessarà llegir diàlegs si en vull escriure un, Només estaré motivada per llegir i comparar tipus de descripcions quan n´he de fer una. Etcètera.

Crec que també és inútil -o molt poc eficaç- presentar models, especialment quan els models són arquetipus perfectes de tot allò que s'ha de fer. Així mateix, cal defugir les llistes d'instruccions, que acaben essent incomprensibles, farragoses i al capdavall inútils. L'alumnat dotat no les necessita, y al que té dificultats li afegeix una altra dificultat: entendre les instruccions i consells de la llista. 

Em va quedar gravat: Vaig preguntar com feia les dissertacions a una de les millors alumnes que he tingut. Em va respondre, senzillament, que quan n'havia de fer una, l'escrivia una vegada i després la tornava a escriure.

III
D'altra banda, de vegades no som conscients que a secundària ens trobem amb una barreja d'escriptors i escriptores no experts i algunes i alguns que comencen a ser experts (trobareu la referència a Camps, per exemple).
  • Els escriptors no experts "diuen" el coneixement: escriuen totes les associacions i finalitzen. En canvi, 
  • Els escriptors experts és a dir, competents, produeixen el coneixement. Fan servir l'escriptura per pensar.  Us haureu adonat que molts cops, mentre escriviu, se us "acudeixen idees": això és pensar.
IV
L'aprenentatge de la competència de posar els pensaments en paraules escrites requereix del manuscrit. Per què? Entre d'altres motius, per tal d'estalviar-nos alguns problemes:
  1. La distracció. L'escriptura amb teclat té la mediació de la pantalla i del processador de textos.  La manuscrita té una mediació més simple i menys distractiva i facilita la concentració en l'activitat de posar el pensament en paraules. Per no parlar de la quantitat d'avisos, crides, sons  que per més que cerquem la concentració aniran apareixent en la pantalla. Quin és l'escriptor contemporani que diu que té dos ordinadors, un "normal" i un altre sense cap connexió wifi, bluetooth, etc.?
  2. El problema de retalla i enganxa i el del plagi, especialment en les dissertacions amb una certa extensió: Cal ensenyar a citar, sigui en estil directe (cometes i referència) o indirecte ("segons X, ..."/ "El que segueix és un resum de X"/...). La cita pertinent revela competència en destriar i emprar informació rellevant. El plagi, per la seva banda, és exactament el mateix que copiar en un examen: qui ho fa competeix deslleialment, s'atribueix el mèrit dels altres, enganya sobre qui és. No es pot tolerar de cap manera. Hi ha moltes maneres de detectar-lo, tot i que cal saber fer-les servir, que no passi com en aquell episodi de The Good Wife on rebutgen erròniament la inscripció de la filla de la protagonista a la universitat per plagi en un treball, quan eren cites.
  3. Com a docents hem de proposar dissertacions que ens interessin quan les llegim. Com a mesura de pressió, recomano als alumnes, si sospiten que el seu profe no es llegirà el treball, que provin d'encolomar-li una dissertació feta amb el Babel generator o altres programes semblants. 
Manuscrits: "posar els pensaments en paraules".
L'escriure en ordinador dificulta, o simplement amaga,
la imatge de quina ha estat la coreografia del pensament i les paraules.

Miguel Delibes: primera pàgina de
Cinco horas con Mario.
Simone de Beauvoir: primera pàgina de la
versió anglesa de Sobre la vellesa.
V
Aquí teniu "El fetitxe dels cinc paràgrafs" escrit per un pedagog on critica la fórmula dels cinc paràgrafs per escriure dissertacions o treballs. Per a ell, la fórmula dels cinc paràgrafs, que havia estat útil per promoure la competència d'escriure dissertacions, ha arribat a ser asfixiant. Ha promogut la deriva de fixar-se més en la forma que en el contingut. Proposa com a alternativa un seguit de preguntes metacognitives. De tota manera, tant de bo aquí aconseguíssim arribar a bones dissertacions en cinc paràgrafs!

VI

Proposta: convertim la intuïció d'aquella alumna excel·lent en quelcom transmissible. També ajudem-nos dels aspectes formals, amb la precaució de no caure en la deriva purament formalista (quan ja hem après a nedar, el flotador més aviat molesta).

Tenint en compte els aspectes cognitius de l'escriptura experta, el professorat ha de fer el següent:
  1. Animar a planificar: què vull dir? faig un esquema previ?
  2. Animar a revisar: és això el que vull dir? es podria escriure d'una altra manera? és aquesta la millor resposta que puc donar?)
  3. Desterrar l'obligació de la netedat, de presentar els escrits sense taxades (mostrar manuscrits de filòsofes i literats, plens d'esmenes i tatxades)
  4. Fer tenir un full a banda per anotar idees, expressions, frases que poden fer servir.
També mostrarà un possible esquema formal: fàcil de recordar... i d'oblidar.

I seguir aquests principis, com sempre: temes i preguntes interessants. Del simple al complex, del proper al llunyà, del més concret al més abstracte. Amb brainstorming en grup i després escriptura manuscrita individual. Per als escrits argumentatius confegits individualment, pot ajudar al brainstorming repassar les llistes de tipus d'arguments que trobareu en l'apèndix d'aquest treball.

Posar el pensament en paraules. No oblidar el pensament, però tenir en compte les paraules.

dimarts, 29 de gener de 2019

Sobre les classificacions

I
"Qui pot dibuixar en l'arc iris la línia on acaba el color violeta i comença el color taronja? Veiem distintament la diferència dels colors, però on comença exactament l'un a entrar en l'altre per barrejar-s'hi? Passa el mateix amb el seny i la bogeria."
Herman Melville: Billy Budd (1924)

La cita prové de Psicologia de Myers, pàgina 426, per i·lustrar la dificultat intrínseca de classificar els trastorns mentals. L'analogia  de l'arc del cel pot fer-se servir per moltes altres classificacions, per exemple les que fem servir per construir el coneixement social i que aparentment estableixen línies clares entre els grups socials.

Si tenim present la imatge de l'arc del cel  entendrem millor el fracàs dels intents de categorització dels individus que presenten una variabilitat amb solució de continuïtat. Fins a quin punt l'analogia és aplicable  la rics/pobres, blancs/negres, joves/vells, catalans/no catalans, assalariats/no assalariats, capitalistes/proletaris...?

II
Un altre aspecte de la qüestió és el de les dites classes naturals: les roques metamòrfiques, els rossinyols, la farigola. El vell problema aristotèlic també present la filosofia de la biologia: en la història evolutiva, en quin moment una espècie deixa de ser aquella espècie i passa a ser una altra? I també la qüestió d'actualitat: la diferència sexual binària home/dona, és una classe natural? O hem de considerar que és performativa? O construir dues categoritzacions separades: classe genètica XX/XY, com a classe natural i una altra com cisgènere, transgènere i genderqueer?


III
Potser el camí de la resposta consisteix en descobrir i examinar els prejudicis que suposa qualsevol classificació. Aquests prejudicis són molts cops implícitis i sovint s'amaguen. La distinció pollastre/gallina només funcionava en l'àmbit de la ramaderia antiga, quan les gallines no es menjaven, perquè es dedicaven a la posta d'ous. El pollastre a l'ast que ens mengem avui, producte de la ramaderia intensiva, pot ser que sigui mascle o femella. Una cosa semblant passa amb la carn de vedella, que no necessàriament és la  d'un animal femella.

Hi ha classificacions menys innocents. La classificació binària home/dona concebuda com a classes naturals,  naturalitza els rols tradicionals de gènere i la sexualitat reproductiva i falocèntrica. Així ha estat l'excusa per excloure, oprimir i perseguir per "antinaturals" altres formes d'adopció de rols, de relacions de convivència, d'expressió sexual. La lluita contra aquestes exclusions i persecucions h a d'incloure la tasca de desvetllar els supòsits de la classificació binària naturalitzada.

El mateix passa amb d'altres: perquè acceptem "immigrant de tercera generació?". De què ens informa realment que l'avi o àvia de la persona provingués d'un altre lloc en el que viu la neta o nét. Quines formes d'explotació i exclusió justifica? Quins prejudicis aferma? Quants anys han de passar perquè una persona deixi d'immigrar?

L'examen dels prejudicis que donen suport a les etiquetes ha de tenir en compte la pragmàtica de la llengua. Sovint recorrem al diccionari per precisar significats. És una manera de perdre's en una investigació essencialista del concepte, en aquest cas el d'immigrant. Tractarem inútilment d'establir criteris, com els anys que cal que hagin passat des de la seva arribada, la distància que ha hagut de recórrer, la diferència amb la cultura d'origen... Fins que s'adoni que quan etiquetem una persona d'immigrant no informem, sinó que ho fem en un context on parlem amb no immigrants i l'estem excloent del sistema de drets i deures que considerem que tenim.

IV
Per últim, una altra imatge. Fem servir, com Foucault  al començament de Les paraules i les coses,  un fragment de Borges. Evidencia l'arbitrarietat -o l'apriorisme- de qualsevol classificació. Es tracta de la classificació d'animals que apareix en "cierta enciclopedia china":

"Según dicha clasificación, los animales se dividen en: “(a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (1) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas".”
 Jorge Luis Borges: “El idioma analítico de John Wilkins” (Otras inquisiciones)


dissabte, 26 de gener de 2019

Per a què filosofia? En vers.


"Let me be clear. Thinking things through is tough:

You need the proper concepts, rightly understood.
And no one working on their own will be enough.
It takes a crowd of minds, working together. Then we should
Speak to the culture, speak our truths … the stuff
We’re sure of and the doubts: the bad news and the good.
This is our role. We work things through
Mostly because we want ourselves to understand,
Repaying the privilege by sharing, old or new,
Whatever we discover, slight or grand.
We know that what you’ll take from us is up to you."

Kwane Anthony Appiah: 


dimarts, 22 de gener de 2019

Sobre preguntar i respondre

L’Olimpíada de filosofia de Catalunya ens fa el regal d’aquest còmic que ajuda a reflexionar sobre què es preguntar i què respondre...
4minuts de lectura

dissabte, 19 de gener de 2019

Educar per al futur

Diuen que eduques per al demà. Les innovacions pedagògiques es justifiquen en estudis de prospectiva. Ja és un tòpic aquella crítica que tenim escoles del XIX per a alumnes del XXI...

Tot i així, la sensació que sempre he tingut com a ensenyant ha estat la de treballar a cegues. Desconeixes els resultats a llarg termini de les teves accions. Com influirà l'ensenyament competencial que ha rebut l'alumnat d'avui en la vida dels adults del 2035? Quins efectes tindrà l'escolarització segregada per sexes, més enllà de la repugnància que ens suscita avui? Quina diferència tindran els adults l'escolaritzats a la pública i a la religiosa?

Aquesta sensació que educar és treballar a cegues s'agreuja quan qui creu sincerament que  l'educació escolar té un impacte en les persones arriba a conèixer els itineraris posteriors del seu alumnat.

Un dia, mentre mirava un quadre en una exposició, se m'acosta una senyora i em diu: - S'enrecorda del meu fill, que li veu dir que no faria res, que deixés els estudis, i que no tenia vocació musical vertadera? Doncs ara ha acabat els estudis musicals. Al seu professorat aquesta cosa de la vocació ens semblava quelcom sobrevingunt, una excusa. Faltava els dilluns i venia amb morè d'esquiar, suspenia o aprovava molt just i s'excusava dient que la seva dedicació era a la música. Interrompuda la meva contemplació del quadre, em vaig adonar que ens havíem equivocat. (Val a dir que poc després el vaig sentir en un concert i em vaig dir que no era un músic molt bo... coses de la racionalització del resentiment!).

Em creuo, ara ja en horari de jubilats, amb la mare d'un alumne: cómo le va a A.? - Muy bien, lleva diez años trabajando en lo que le gusta, gracias a vosotros.. -Mujer, ya será menos! -No, gracias a vosotros. Estaba en un momento difícil y le ayudásteis! - Siempre os lo agradeceré. No recordo haver fet res d'especial en el cas de l'A.

Rebo al Fb un comentari d'una exalumna: "JAlsina i JBeltran!, com m'agradaria tornar-vos a tenir a classe!" Uau... Ha completat els seus estudis a Harvard i acaba de publicar un estudi sobre relacions internacionals. Tampoc em sembla que hi féssim res: semblava saber-ho tot abans d'ensenyar-li-ho i, al damunt, sense fer cap posat d'alumna model o setciències.

Encara sento una fiblada en el cor  quan recordo aquella junta d'avaluació de setembre on no vam ser capaços d'aprovar per una assignatura el darrer curs de batxillerat a una campiona esportiva i imagino el seu itinerari posterior, que desconec. O quan penso en el d'aquell pakistanès, un dels pocs estrangers que en aquell moment teníem, que vam  convertir d'estranger en extraterrestre: tot el dia sol al passadís perquè dins de l'aula "no entén res". O quan torno a sentir el neguit de no saber què fer davant els intents d'aquell corpulent llatí acabat d'arribar a mitjan curs d'amagar el seu cap d'atzabeja en una aula d'alumnes un curs més petits.

Quina vida tindran la campiona esportiva sense títol de batxiller, l'estranger que va experimentar el rebuig de tota la comunitat quan era un nouvingut al nostre país, el llatí que volia fer-se invisible?

Un es pot consolar canviant de pensament: en general, l'educació, per més planificada que estigui, no influeix en les persones. Influeix més l'origen familiar, l'ambient dels iguals, i... la sort.



dimarts, 15 de gener de 2019

A la manera de Cortázar

La vacuna

L'ambient era agradable. Vaig aconseguir dissociar el meu braç de mí mateix i així la punxada no em va fer mal. Tanmateix, em vaig començar a esverar quan vaig veure que el líquid anava entrant sota la meva pell. No era dolor, era la insuportable sensació que m'estaven introduint quelcom aliè. L'infermera va retirar l'agulla abans que la meva mà pogués apartar-la violentament. "Ajegui's" -em va dir. Vaig obeir-la automàticament. I va ser massa tard quan em vaig adonar que per aquella vacunació no calia ajeure's i que, ajagut com estava, quedava a mercè de l'infermera, el somriure de la qual començava a adquirir un sentit amenaçador. M'havien injectat un suero per estirar la llengua a un espia com jo! Em volien robar un ronyó per a transplantaments! O els ulls!... Una molestíssima sensació de mans apretant-me el cos, de dits tocat-me les parpelles, d'assistir a una conversa on parlen de tu però no hi ets, abans que t'adonis que t'has desmaiat un altre cop i que sempre seràs un covard incorregible, per més que t'ho proposis.

diumenge, 13 de gener de 2019

divendres, 11 de gener de 2019

Nietzsche contra Wagner

TRAILER// NIETZSCHE CONTRA WAGNER NUEVA GERMANIA OPERA TROPICAL from Switch On on Vimeo.

Nueva Germania, la colònia fundada per Elisabeth Föster-Nietzsche i el seu marit Bernard Föster al Paraguay el 1887. Es tractava de crear una ciutat de purs aris. Recordem que el matrimoni d'Elisabeth amb el militant antisemita va ser motiu de la ruptura de Friedrich Nietzsche amb la seva germana. Ella va retornar de Suramèrica després del fracàs de l'experiència i del suïcidi de Föster. A la mort de la seva mare, Elisabeth la substituí en la cura de Friedrich, pràcticament en estat vegetatiu.  Des d'aleshores, consagrà els 43 anys de la resta de la seva vida a editar i difondre l'obra del seu germà, manipulant-la si calia per posar-la al servei de la construcció de la ideologia nazi.

Recomanable article al NYT (anglès) i complet relat en castellà de l'experiència a Nueva Germania a Los limones del huerto de Elisabeth de l'escriptora Gabriela Alemán
Record que en queda al poble paraiguaià: Calle Elizabeth Nigtz Chen




dimecres, 9 de gener de 2019

Carson McCullers



Confessió: No havia llegit l'escriptora americana fins fa poc. I no em sé avenir de no haver-la llegit abans: una mala educació!
Hi he arribat a partir de la cita que fa Beauvoir d'una escena de Frankie i la boda (The member of the wedding), la subtil filigrana literària i d'anàlisi psicològica d'uns dies d'una preadolescent. La balada del cafè trist és un relat llarg, model de planificació sàvia del relat d'una història que es pot resumir en dues línies, però gràcies a la seva construcció aconsegueix densitat, suspens i emoció. Un arbre, una roca, un núvol és un relat breu: m'encisa com, sense fer-lo explícit, revela el xoc generacional entre un nano i un vell. Etcètera. Tots són bona literatura: el gust que et contin històries.
Monroe, McCullers, Dinesen, i l'aleshores marit de Monroe (Miller), el 1959


dimarts, 8 de gener de 2019

Una objecció al determinisme de Laplace



El determinisme epistemològic (si coneixem les condicions inicials i les lleis de l'univers, podem predir qualsevol esdeveniment futur) no es pot concloure del determinisme metafísic (donades unes condicions inicials, ateses les lleis de l'univers, que son deterministes, el que s'esdevé tots els fets futurs estan fixats). El determinisme epistemològic s'enfronta al problema dels frustradors.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

The History of Philosophy. Summarized & visualized

L'Orelles ha recollit presentacions vàries de la Història de la Filosofia:

Història de la filosofia en llengua de signes

La baralla de cartes sobre filosofia

La HF en app per a iPhone

Un videojoc d'HF

I hem lloat especialment un gràfic interactiu amb les relacions entre filòsofs a partir de la Viquipèdia anglesa.

Ara s'anuncia The History of Philosophy. Summarized & visualized. És un gràfic interactiu elaborat per Deniz Cem Önduygu a partir de dos manuals britànics. Llista els filòsofs i filòsofes, tot indicant relacions de coincidències i discrepàncies. S'anuncia com a obra en construcció. L'autor turc pot enquadrarse en la línia que ha obert el nostre Genís Carreras, autor dels dissenys del Barcelona Pensa des de la primera edició.

El que fa interessant aquesta eina és que sintetitza cada filosofia en diversos enunciats (ell els anomena sentences i també, tot i que no ho són, arguments). Pot ser útil per contrastar amb les simplificacions que fem sobre les diverses filosofies. 

D'altra banda, és un bon exemple dels camins que s'obren en el tractament gràfic de la informació. I  un repte explorar-ne la utilitat didàctica!





dimarts, 25 de setembre de 2018

Pensar

La professora de filosofia de l'Institut Manolo Hugué de Caldes ha situat en el frontispici del blog de Fotofilosofia de les seves classes una frase de Santiago López Petit que em sembla magnífica:

Pensar és aquesta paradoxa: una activitat forçada i, alhora, la més lliure.

dijous, 31 de maig de 2018

Nietzsche i Hesse

El 1914, l'exèrcit Alemany repartí 150.000 exemplars de l'Així parlà Zaratustra entre els soldats del front. Un èxit del poder d'Elisabeth Föster Nietzsche en la seva tasca de fer famós el seu germà. Diu Safranski (pàgina 353) que això expandí, a França, Anglaterra i especialment als Estats Units, la idea que la guerra estava impulsada pel pensament de Nietzsche.
L'any 1919, finida la guerra, Herman Hesse publicà El retorn de Zaratustra, un breu assaig escrit seguint l'estil de l'obra de Nietzsche. Zaratustra s'adreça als vençuts,  joves soldats alemanys. L'obra és una exaltació de temes nitzscheans, com prendre's un mateix com un destí, aprendre del patiment, fugir del ramat, cercar la soledat. I adverteix contra els que propugnen la guerra:
"No os dáis cuenta de que en cualquier lugar donde se entone esta canción hay puños cerrados en el bolsillo, se trata de interés propio y de bolsillo, no de aquella egolatría del noble que piensa en elevar y fortalecer su mismidad, sino de dinero y bolsa, de vanidad y fantasmagoría."
Podeu trobar l'obra dins el recull Las consideraciones, aquí.
Això és una prova que no tots els alemanys interpretaven Nietzsche en el sentit racista que estava propugnant la seva germana. A més, el 1939, l'obra va ser prohibida pel govern nazi. Hesse havia adoptat la nacionalitat suissa. Com Nietzsche.

PS: Acompanyaven al Zaratustra el Faust de Goethe i ... el Nou Testament. Fote't! 

dimarts, 22 de maig de 2018

Kundera versus Descartes

Comentari de text

Pienso, luego existo es el comentario de un intelectual que subestima el dolor de muelas. Siento, luego existo es una verdad que posee una validez mucho más general y se refiere a todo lo vivo. Mi yo no se diferencia esencialmente del de ustedes por lo que piensa. Gente hay mucha, ideas pocas: todos pensamos aproximadamente lo mismo y las ideas nos las traspasamos, las pedimos prestadas, las robamos. Pero cuando alguien me pisa un pie, el dolor sólo lo siento yo. La base del yo no es el pensamiento, sino el sufrimiento, que es el más básico de todos los sentimientos. En el sufrimiento, ni siquiera un gato puede dudar de su intransferible yo. En un sufrimiento fuerte, el mundo desaparece y cada uno de nosotros está a solas consigo mismo. El sufrimiento es la universidad del egocentrismo.
Milan KUNDERA, La inmortalidad, cap 11, p. 176.

1. Exposa la tesi o tesis principals del fragment i els arguments que les suporten.
2. Què diria Descartes sobre el que afirma Kundera?

dijous, 10 de maig de 2018

Errors humans

Els únics arguments contra el disseny intelligent se'ls dec a Mosterín, que en algun lloc ha explicat que el calamar té dos cors i que l'estructura de l'ull i la sortida del nervi òptic està tan mal dissenyada que deixa un punt cec. Els (nord)americans, que tenen la llosa d'haver d'explicar-lo per disposició del Senat s'espavilen a trobar argument per rebatre'l.
Llibre recent, errors en el disseny dels humans que demostren que en els humans, de disseny intelligent, res: dificultat per assimilar vitamines, pelvis estreta pel tamany del crani, canells i turmells amb múltiples ossos que els fan més delicats, coxis inútil, gens trencats...
Una presentació i una mostra aqui

dimecres, 9 de maig de 2018

Literatura i filosofia

Hi ha qui encara proposa la lectura de 1984, Un món feliç? El senyor de les mosques, etc. per tal de de fer empassar temes filosòfics. Ja s'ha abandonat L'estranger. El árbol de la ciencia. Però encara queda qui li sembla que hi ha filosofia en El món de Sofia. Ara sembla que puja El dia en que Niezsche lloró.
Deixem de banda a Borges: ell no preten fer empassar filosofia, sinó que pren temes filosòfics per fer-ne literatura. Igual que Machado. Per això molts estudiosos de la literatura no els entenen (què és "el volatín inmortal" del Poema de un día?; per què Funes el memorioso va perdent interès pel món?). Si es vol entendre la poesia de Machado, cal anar de la mà de Garcia Bacca, tot i que ell, erradament, titula el seu llibre Invitación a filosofar según espíritu i letra de Antonio Machado. I no parlem de Llull. Sort que l'any Llul ha propiciat el centre de la UB amb articles de divulgació de la seva filosofia fets per expertes que han ajudat a aclarir el seu pensament més enllà dels tòpics incomprensibles repetits en els manuals de literatura.
En la literatura es poden trobar imatges que permetin visualitzar alguns problemes filosòfics. Thomas Mann arrossegà la figura de Nietzsche a La muntanya màgica i al Doctor Faustus, i crec que va fer un flac favor a la filosofia i a la literatura. Com El món de sofia.
De tota manera, en les obres filosòfiques en trobem d'igualment potents i, a més, més ajustades. Un exemple, el llibre de Pietro Emmanuele Los cien táleros de Kant, un recorregut a través la història de la filosofia amb imatges destriades. La dels cent tàlers, que serveix per fer veure que l'existència no és un tret conceptual i que per tant l'argument ontològic no demostra que Déu existeixi, perquè cent tàlers a la butxaca, deia el de Koningsberg, no és una quantitat major que cent tàlers pensats.
El mateix problema passa amb les obres cinematogràfiques: Freud, Lou von Salomé, Hannah Arendt. En elles, com en el relats novellístics, se'ns presenta la filòsofa o el filòsof amb més o menys rigor (el de Hannah Arendt és estimable),  i més o menys art, però a través de dos filtres:
- la lectura o lectures del tema o del filòsof o filòsofa o les obres en les que es fixa lqui escriu o dirigeix.
- la intenció narrativa o artística en general.
Això ocasiona en tots els casos una mixtificació que pot ser artísticament valuosa, però que des del punt de vista de la didàctica de la filosofia crec que, a banda de ser una pèrdua de temps, coloca una pantalla, un vidre colorejat, uns filtres entre l'obra filosòfica i l'alumne. I això no és rigorós èticament i didàctica.
Per tant anem als textos. Acompanyats, però llegits amb detall. No als fragments, sinó a les parts senceres (una Meditació metafísica, l'Abstract de Hume, un capitol...). Criteri: allò que, benevolent , i volent conservar l'amistat, t'atreviries a recomanar a un amic espavilat, però sense formació filosòfica.
No proposem la vella condemna platònica dels poetes com falsificadors de la veritat. De fet, la reflexió sobre literatura i veritat és molt interessant. Com mostra aquesta obra de Manuel Garcia Carpintero: Relatar lo ocurrido como invención. Filosofia de la literatura, que ens ensenya molt d'una i altra.


dijous, 26 d’abril de 2018

Què és violació?

En un altre dia infaust per la confiança en què la Justícia faci justícia.
Nafisa Ahmed explicà en 5 piulades què és violació. Ja fa un parell d'anys, però hi ha qui encara no se n'ha assabentat.
A més, és un bon exemple de raonament analògic.
Provem de traduir-la:

  1. "Si em demanes 5$, i estic tan beguda que no puc respondre ni si ni no, no està bé agafar-me 5$ del meu bolso... Només perquè no he dit que no.
  2. Si em poses una pistola al cap per aconseguir que et doni 5$, també has robat 5$. Encara que hagi estat jo qui te'ls hagi donat.
  3. Si et presto 5$ a tu, això no faculta al teu amic a agafar-me 5$ del meu bolso. "Però li'n vas donar a ell, per què a mi no?".
  4. Si tu em robes 5$ i no ho puc demostrar davant d'un tribunal, això no significa que tu no m'hagis robat 5$.
  5. El fet que t'hagi donat 5$ en el passat no significa que te n'hagi de donar en el futur."
Si es veu clar parlant de 5 dòlars, per què hi ha qui no ho veu clar quan es tracta d'irrompre en la intimitat corporal d'una dona?

dimarts, 24 d’abril de 2018

Pensament crític

La revisió del marc de les competències clau per a la ciutadania europea inclou aquest punt, entre cinc:
  • A stronger focus on basic skills (literacy, languages and basic digital skills) as well as on horizontal competences such as creativity, problem solving, critical thinking and communication. These competences help people be resilient, adapt to more volatile labour markets and to fast changing societies.

Ara només falta que comencin a aparèixer especialistes en critical thinking sense formació filosòfica. O, en positiu: quan la gent amb formació filosòfica es decidirà d'una vegada a entomar sense complexos l'ensenyament del pensament crític sota aquesta mateixa etiqueta?

Amb això ens estalviariem vergonyosos episodis com el manteniment de la secretària del Consell Interuniversitari de Catalunya, després d'haver estat responsable de la genialitat d'haver suprimit l'examen de PAU de filosofia amb l'excusa que això era avençar vers unes PAU més competencials (!!!???). 

I els rectors mirant cap a un altre costat...

dilluns, 9 d’abril de 2018

Les pulsions del filòsof (Nietzsche dixit)

La pulsió dubitativa, la pulsió negadora, la pulsió inhibitòria, la pulsió analítica, la pulsió investigadora, atrevida, la pulsió comparativa, compensadora, la seva voluntat d'actuar sempre sine ira et studio ("sense ira ni parcialitat").
Genealogia de la Moral, 9

dilluns, 5 de març de 2018

Sobre la tortura


Michael Shermer ofereix una argumentació bàsicament utilitarista contra la tortura que inclou un enginyós experiment mental. En els comentaris es poden trobar arguments a favor i en contra des de la mateixa orientació i d'altres. Sorprén no trobar-hi insults.

Gran part dels arguments ja varen estar formulats per Giovani Beccaria al segle XVIII a Dels delictes i les penes:



I per completar els arguments és imprescindible acudir a Amnistia Internacional. En aquesta pàgina trobareu enllaços a activitats educatives sobre el tema.

dimecres, 7 de febrer de 2018

Nemrod Carrasco, el coach i el filòsof

Escandalitza Nemrod Carrasco en una recent contraportada de La Vanguardia: "El filósofo es un aguafiestas".

Tot i que una mica de comèdia va bé per tal per remarcar la clara diferència entre la filosofia i el coaching, em sembla que és una mica hiperbòlic. Per cert, què ha passat perquè l'"autoajuda" s'hagi metamorfosejat en coaching, és a dir,  en "heteroajuda"? Seran coses del mercat?

Tot i que algunes temàtiques poden ser semblants, perquè al capdavall hi ha problemes que interessen a totes les persones, hi ha diferències abismals. El coaching cerca tranquilitzar, dissoldre les angoixes, apaivagar passions, treure temors, trobar l'harmonia.

En canvi, la filosofia pretén inquietar, despertar angoixes, aixecar la discrepància. Al mateix temps, la filosofia s'acompanya de sentiments positius: la curiositat, l'admiració, el dubte, l'enigma, l'eureka! A més, sovint la filosofia s'ha produit en un context d'amistat (i d'humor!) des dels diàlegs de Plato, passant pels peripatètics, o els salons il·lustrats, el mateix Kant, Hume. 

És veritat que hi ha llicenciats que convençuts que són filòsofs que volen persuadir que ho són practicant la mala bava i el menyspreu,  la mirada malhumorada i anomenant això "esperit crític". Però en ells hi ha molt poca filosofia.

Aixafaguitarres en cap cas. Torracollons? Potser. Front el pronto,  el "faré el que em surti", la manca de reflexió disfressada d'espontaneitat. Contra el "No problem, tinc la solució que necessita".

dilluns, 5 de febrer de 2018

A todo trapo

Fa riure.
El Diccionari català-castellà de l'Enciclopèdia Catalana tradueix l'expressió "a tot estrop" per "a todo trapo".
L'estrop és la corda que serveix per lligar el rem a l'escàlem i poder remar. En canvi, es navega "a todo trapo" quan es fan servir totes les veles de què disposa el vaixell. 
Heu navegat a vela? Excepte en els moments de maniobra, l'únic que treballa és el timoner. La resta de la tripulació pot dedicar-se a contemplar el mar. 
Però remar, i sobre tot remar ràpid, és un exercici esgotador, tan esgotador que la condemna a galeres  durant molt de temps va ser una de les més temibles.
O sigui, que en castellà per anar ràpid hisses totes les veles i jeus, però en català cal que et trenquis l'esquena i els braços remant...
Caràcter nacional? No anem bé...


dimecres, 10 de gener de 2018

Moral kantiana

Sempre havia pensat que Im-perativo cate-gó-ri-co era un ritme perfecte per a uns cors de rap. Ramon Sanchez Ramon ens porta aquesta troballa. 
La lletra és historiogràficament impecable. El més entendridor: "las formulaciones son lo más bonito". I un Kant sorprenentment musculós ballant en segon pla!


dimarts, 12 de desembre de 2017

Créixer filosofant


En un article de la revista digital Filosofia, ara   trobo una viva descripció de l'adolescència:

"Mai m’ha agradat que em diguessin que era una adolescent. Era per a mi un títol indesitjable: ni nena ni adulta, estúpida i insofrible segons els experts. Amb el temps he anat entenent que no hi ha cap mala intenció rere aquesta etiqueta. L’adolescència no és res més que una època de canvis que cadascú viu d’una manera diferent, i els adults no són enemics, ni tampoc un reflex futur, negre i ensopit; són persones amb tants dubtes com tu.
Quan tens setze, disset o divuit anys, tot va molt ràpid. Arriba un moment en què allò que coneixies, tot el que per a tu era sòlid, evident i quotidià comença a desfer-se i a tornar-se borrós enmig d’una nova realitat que pren importància a l’anterior. Les notícies de la televisió deixen de ser narracions incomprensibles, els països llunyans i exòtics passen a tenir nom i cognom en els mapes, la història dels teus avantpassats es dibuixa a la teva memòria i fins i tot pots sentir que et toca de prop. El món comença a obrir-se, inabastable, i poc a poc t’envaeix la sensació que tot i que cada dia n’aprens més, no hi entens ni un borrall. "
Maria Torres Pérez

Aqui teniu la continuació.

dimarts, 21 de novembre de 2017

De com va aparèixer la joventut

"En la época de Zaratustra, la juventud burguesa todavía quería parecer vieja. Entonces ser joven era más bien un inconveniente para hacer carrera. Se recomendaban medios para acelerar el crecimiento de la barba, y las gafas eran símbolo de estatus. Se imitaba a los padres y se exhibía el rígido aspecto de asesino del padre, los jóvenes adolescentes se escondían detrás de levitones, y se les enseñaba andares comedidos. Antes, la "vida" se tenía por algo desencantador, la juventud tenía que romperse los cuernos contra ella. Ahora, en cambio, la "vida" es lo fogoso y "marchoso", y con ello, lo juvenil mismo. "Juventud" ya no es una mancha que deba ocultarse. Por el contrario, lo que debe justificarse ahora es la edad avanzada, que se halla bajo las sospechas de estar paralizada y enfermiza."

Rüdiger Safranski: Nietzsche, pàgina 343.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

La música es anterior a la babélica confusión de lenguas y, puesto que todavía hoy representa el único medio universal de comunicación, puede considerarse como un poder que triunfa sobre la confusión de lenguas. es antiquísima la idea, relacionada con lo dicho, según la cual la música está más cerca del ser que todos los demás productos de nuestra conciencia. está en el fondo de las doctrinas órficas y pitagóricas. Ayudó a Kepler en el cálculo de la órbita de los planetas. La música se tuvo por el lenguaje del universo, por un sentido figurado; luego, Schopenhauer pasó a considerarla como una expresión inmediata de la voluntad del mundo.

Si la palabra rompe el silencio de las cosas carentes de ella, pero es incapaz de captar en conceptos su ser inagotable, y si es el mito el que se propone decir lo no aprehendido por el logos, en consecuencia la música tiene que albergar en su seno la relación más íntima con lo mítico. Quizá sea ella aquel residuo mítico que se afirma con fuerza hasta el momento actual,  cuando la música se ha hecho omnipresente gracias al desarrollo tecnológico. Es un tapiz de sonidos, una atmósfera, un ambiente. Ya se ha convertido en un susurro fundamental de nuestra existencia. Quien con el auricular puesto se sienta en el metro o corre por el parque, vive en dos mundos. Apolíneamente viaja o corre; dionisíacamente escucha. La música ha socializado el trascender y lo ha convertido en un deporte de masas. Las discotecas y las salas de conciertos son las catedrales de hoy. Una parte considerable de la humanidad entre los trece y los treinta años vive hoy en los dionisíacos espacios no lingüísticos y prelógicos del rock y el pop. Los oleajes de música no conocen límites, minan los terrenos políticos y las ideologías, tal y como se mostró en los cambios de 1989. La música funda nuevas comunidades, traslada a un estado diferente, abre otro ser. El espacio auditivo es capaz de envolver al individuo y hacer que desaparezca el mundo exterior. Pero la música enlaza a los oyentes en otro nivel. Aun cuando estos se conviertan en mónadas sin ventanas, no están solitarios cuando suena lo mismo en todos ellos. La música posibilita una profunda coherencia social en un estrato de la conciencia que antes se llamó mítico."

Rüdiger SAFRANSKI: Nietzsche, biografía de su pensamiento, pp 106-107.

Informació i coneixement

dimarts, 11 de juliol de 2017

Per què els ximpanzès no esterereotipen, nosaltres sí ho fem i les balenes potser?


Interessant enfocament evolucionista sobre la construcció d'estereoptips. Podeu trobar l'article sencer aqui.

divendres, 23 de juny de 2017

Fabrika

De sobte, tot són noves tecnologies i white-collar treballadors. Tot i que encara romanen al món molts llocs així:


Trobareu un excellent i detallat comentari (en francès) aqui.

divendres, 19 de maig de 2017

Els XXXVI Arnau de Vilanova

Com els anteriors altres trenta-sis anys. Noies i nois satisfets, una mica avergonyides (sorpreses ara de no rebre correccions, sinó elogis). Professorat i famílies enlluernades per aquestes noies i nois. 
Professorat que esgarrapa temps per sortir de l'aula i posar per escrit les coses bones que fan dins d'ella. 
I la qualitat es manté, gràcies a aquesta institució de l'educació catalana que es diu treball de recerca. Fins l'any que vé!
Trobareu la llista de premiats i les ressenyes aqui.

Enlluernadores i enlluernats

diumenge, 7 de maig de 2017

Bombardeo, poca gente

Matí de dissabte. Coincideixo al mateix del vagó amb un conegut del barri. Seiem junts. Xerrem de com ocupar la jubilació. M'explica que ha autoeditat un llibre inspirat en anotacions d'una bibliotecària barcelonina durant la Guerra civil. -Si tienes 16 € te vendo uno-. D'acord, responc. I treu de la motxila un llibre. A la portada, una fotografia antiga d'una dona jove. -Es esta-, diu mentre intercanviem diners per llibre.


I la transacció esdevé un regal, perquè és un llibre que t'arriba al fons, que conmou. Per la seva estructura, que fa un collage amb anotacions de la bibliotecària real,  cartes fictícies, inclús una redacció infantil. Pel seu narrador enamorat  més que omniscient, que es pemet ensenyar-nos com posa i treu personatges, que comenta la seva pròpia narració, ens anuncia el que vindrà, ens avisa que farà una ellipsi, contradiu el que conten els personatges.


Tot i que és un sedicent recull de contes, en realitat és una novel·la. Una novela amb els sentiments a flor de pell, que manté la intensitat en tot moment. I que reserva al final de cada capítol un pessic al cor (aún se me encoge el alma o lo que haya por dentro).

Per si no us el trobeu en el mateix vagó: Rodolfo Hoyuelos:Bombardeo, poca gente. Stendhal Books, Barcelona 2015.


dimarts, 25 d’abril de 2017

divendres, 14 d’abril de 2017

dimecres, 12 d’abril de 2017

Apunts sobre el suicidi

Apuntes sobre el suicidio. Llibre clar i lluminós, no pas perquè abordi el suicidi de forma optimista ("els pessimistes no se suiciden"), sinó per la seva concisió, l'anar al tema de dret sense retòriques. Critchley dirigeix l'excel.lent secció The Stone del New York Times. Res a veure amb tractaments estandarditzats del tema.
"Només els vius semblen incoherents",  d'aqui el desig inútil de tothom de trobar coherència i sentit al suicidi.

dimarts, 4 d’abril de 2017

divendres, 17 de març de 2017

Filosofia i Internet

Una bona eina en forma de fitxa.
http://boulesis.com/textos/filosofia-confianza-y-seguridad-digital

divendres, 6 de gener de 2017

Ensenyar

Un consell necessari arreu ... Ni alumnat disruptiu, ni col·legues gemegaires o romancers, ni normatives absurdes, direccions perepunyetes, ni reunions burocràtiques: mantingues la serenitat i segueix ensenyant.
Trobada a Strand

dimecres, 30 de novembre de 2016

La meva selecció, 2016


La meva selecció 2016 from jbeltran

Aquesta és la selecció que vaig fer entre els centenars de fotofilosofies elaborades per alumnes de filosofia que poden veure's visitant els blogs de la Mostra 2016
Només és una mostra de la Mostra, feta visitant els blogs dels centres. Algunes coincideixen amb les 291 fotofilosofies seleccionades, altres no.
La meva selecció intenta palesar la varietat de temes, enfocaments i d'escenaris triats. També que una de les virtualitats de l'activitat és visualitzar el filosofar encarnat en adolescents. I, sobre tot, que la capacitat de fer pensar que provoca una bona fotofilosofia prové de l'autenticitat de la fotografia.
Des de la primera fotofilosofia a la darrera, podem trobem exemples del filosofar. La primera, perquè capgira la imatge del filòsof (sigui la tradicional: home, encartonat, malhumorat o pedant, o una d'actual:  fatxenda que escampa el Merlí). La darrera, perquè subratlla el caràcter crític de la filosofia, tot qüestionant l'estereotip (sovint cert, dissortadament) que l'educació consisteix en ensenyar que cada pregunta té una resposta al calaix de les respostes.
També hi ha algunes fotofilosofies que són aportacions d'alumnes que cursen la filosofia de quart, que evidencien que  es pot fer filosofia a la secundària obligatòria. 
Valen molts comentaris semblants als que hem fet en altres edicions.
(Observeu, la signatura en forma de lletra phi grega de l'artista del pòster de la UNESCO. Adoptable!)