Hi ha qui encara proposa la lectura de 1984, Un món feliç? El senyor de les mosques, etc. per tal de de fer empassar temes filosòfics. Ja s'ha abandonat L'estranger. I El árbol de la ciencia. Però encara queda qui li sembla que hi ha filosofia en El món de Sofia. Ara sembla que puja El dia en que Niezsche lloró.
Deixem de banda a Borges: ell no preten fer empassar filosofia, sinó que pren temes filosòfics per fer-ne literatura. Igual que Machado. Per això molts estudiosos de la literatura no els entenen (què és "el volatín inmortal" del
Poema de un día?; per què Funes el memorioso va perdent interès pel món?
). Si es vol entendre la poesia de Machado, cal anar de la mà de Garcia Bacca, tot i que ell, erradament, titula el seu llibre
Invitación a filosofar según espíritu i letra de Antonio Machado. I no parlem de Llull. Sort que l'any Llul ha propiciat el
centre de la UB amb articles de divulgació de la seva filosofia fets per expertes que han ajudat a aclarir el seu pensament més enllà dels tòpics incomprensibles repetits en els manuals de literatura.
En la literatura es poden trobar imatges que permetin visualitzar alguns problemes filosòfics. Thomas Mann arrossegà la figura de Nietzsche a La muntanya màgica i al Doctor Faustus, i crec que va fer un flac favor a la filosofia i a la literatura. Com El món de sofia.
De tota manera, en les obres filosòfiques en trobem d'igualment potents i, a més, més ajustades. Un exemple, el llibre de Pietro Emmanuele
Los cien táleros de Kant, un recorregut a través la història de la filosofia amb imatges destriades. La dels cent tàlers, que serveix per fer veure que l'existència no és un tret conceptual i que per tant l'argument ontològic no demostra que Déu existeixi, perquè cent tàlers a la butxaca, deia el de Koningsberg, no és una quantitat major que cent tàlers pensats.
El mateix problema passa amb les obres cinematogràfiques: Freud, Lou von Salomé, Hannah Arendt. En elles, com en el relats novellístics, se'ns presenta la filòsofa o el filòsof amb més o menys rigor (el de Hannah Arendt és estimable), i més o menys art, però a través de dos filtres:
- la lectura o lectures del tema o del filòsof o filòsofa o les obres en les que es fixa lqui escriu o dirigeix.
- la intenció narrativa o artística en general.
Això ocasiona en tots els casos una mixtificació que pot ser artísticament valuosa, però que des del punt de vista de la didàctica de la filosofia crec que, a banda de ser una pèrdua de temps, coloca una pantalla, un vidre colorejat, uns filtres entre l'obra filosòfica i l'alumne. I això no és rigorós èticament i didàctica.
Per tant anem als textos. Acompanyats, però llegits amb detall. No als fragments, sinó a les parts senceres (una Meditació metafísica, l'Abstract de Hume, un capitol...). Criteri: allò que, benevolent , i volent conservar l'amistat, t'atreviries a recomanar a un amic espavilat, però sense formació filosòfica.
No proposem la vella condemna platònica dels poetes com falsificadors de la veritat. De fet, la reflexió sobre literatura i veritat és molt interessant. Com mostra aquesta obra de
Manuel Garcia Carpintero:
Relatar lo ocurrido como invención. Filosofia de la literatura, que ens ensenya molt d'una i altra.
