dijous, 31 de maig de 2018

Nietzsche i Hesse

El 1914, l'exèrcit Alemany repartí 150.000 exemplars de l'Així parlà Zaratustra entre els soldats del front. Un èxit del poder d'Elisabeth Föster Nietzsche en la seva tasca de fer famós el seu germà. Diu Safranski (pàgina 353) que això expandí, a França, Anglaterra i especialment als Estats Units, la idea que la guerra estava impulsada pel pensament de Nietzsche.
L'any 1919, finida la guerra, Herman Hesse publicà El retorn de Zaratustra, un breu assaig escrit seguint l'estil de l'obra de Nietzsche. Zaratustra s'adreça als vençuts,  joves soldats alemanys. L'obra és una exaltació de temes nitzscheans, com prendre's un mateix com un destí, aprendre del patiment, fugir del ramat, cercar la soledat. I adverteix contra els que propugnen la guerra:
"No os dáis cuenta de que en cualquier lugar donde se entone esta canción hay puños cerrados en el bolsillo, se trata de interés propio y de bolsillo, no de aquella egolatría del noble que piensa en elevar y fortalecer su mismidad, sino de dinero y bolsa, de vanidad y fantasmagoría."
Podeu trobar l'obra dins el recull Las consideraciones, aquí.
Això és una prova que no tots els alemanys interpretaven Nietzsche en el sentit racista que estava propugnant la seva germana. A més, el 1939, l'obra va ser prohibida pel govern nazi. Hesse havia adoptat la nacionalitat suissa. Com Nietzsche.

PS: Acompanyaven al Zaratustra el Faust de Goethe i ... el Nou Testament. Fote't! 

dimarts, 22 de maig de 2018

Kundera versus Descartes

Comentari de text

Pienso, luego existo es el comentario de un intelectual que subestima el dolor de muelas. Siento, luego existo es una verdad que posee una validez mucho más general y se refiere a todo lo vivo. Mi yo no se diferencia esencialmente del de ustedes por lo que piensa. Gente hay mucha, ideas pocas: todos pensamos aproximadamente lo mismo y las ideas nos las traspasamos, las pedimos prestadas, las robamos. Pero cuando alguien me pisa un pie, el dolor sólo lo siento yo. La base del yo no es el pensamiento, sino el sufrimiento, que es el más básico de todos los sentimientos. En el sufrimiento, ni siquiera un gato puede dudar de su intransferible yo. En un sufrimiento fuerte, el mundo desaparece y cada uno de nosotros está a solas consigo mismo. El sufrimiento es la universidad del egocentrismo.
Milan KUNDERA, La inmortalidad, cap 11, p. 176.

1. Exposa la tesi o tesis principals del fragment i els arguments que les suporten.
2. Què diria Descartes sobre el que afirma Kundera?

dijous, 10 de maig de 2018

Errors humans

Els únics arguments contra el disseny intelligent se'ls dec a Mosterín, que en algun lloc ha explicat que el calamar té dos cors i que l'estructura de l'ull i la sortida del nervi òptic està tan mal dissenyada que deixa un punt cec. Els (nord)americans, que tenen la llosa d'haver d'explicar-lo per disposició del Senat s'espavilen a trobar argument per rebatre'l.
Llibre recent, errors en el disseny dels humans que demostren que en els humans, de disseny intelligent, res: dificultat per assimilar vitamines, pelvis estreta pel tamany del crani, canells i turmells amb múltiples ossos que els fan més delicats, coxis inútil, gens trencats...
Una presentació i una mostra aqui

dimecres, 9 de maig de 2018

Literatura i filosofia

Hi ha qui encara proposa la lectura de 1984, Un món feliç? El senyor de les mosques, etc. per tal de de fer empassar temes filosòfics. Ja s'ha abandonat L'estranger. El árbol de la ciencia. Però encara queda qui li sembla que hi ha filosofia en El món de Sofia. Ara sembla que puja El dia en que Niezsche lloró.
Deixem de banda a Borges: ell no preten fer empassar filosofia, sinó que pren temes filosòfics per fer-ne literatura. Igual que Machado. Per això molts estudiosos de la literatura no els entenen (què és "el volatín inmortal" del Poema de un día?; per què Funes el memorioso va perdent interès pel món?). Si es vol entendre la poesia de Machado, cal anar de la mà de Garcia Bacca, tot i que ell, erradament, titula el seu llibre Invitación a filosofar según espíritu i letra de Antonio Machado. I no parlem de Llull. Sort que l'any Llul ha propiciat el centre de la UB amb articles de divulgació de la seva filosofia fets per expertes que han ajudat a aclarir el seu pensament més enllà dels tòpics incomprensibles repetits en els manuals de literatura.
En la literatura es poden trobar imatges que permetin visualitzar alguns problemes filosòfics. Thomas Mann arrossegà la figura de Nietzsche a La muntanya màgica i al Doctor Faustus, i crec que va fer un flac favor a la filosofia i a la literatura. Com El món de sofia.
De tota manera, en les obres filosòfiques en trobem d'igualment potents i, a més, més ajustades. Un exemple, el llibre de Pietro Emmanuele Los cien táleros de Kant, un recorregut a través la història de la filosofia amb imatges destriades. La dels cent tàlers, que serveix per fer veure que l'existència no és un tret conceptual i que per tant l'argument ontològic no demostra que Déu existeixi, perquè cent tàlers a la butxaca, deia el de Koningsberg, no és una quantitat major que cent tàlers pensats.
El mateix problema passa amb les obres cinematogràfiques: Freud, Lou von Salomé, Hannah Arendt. En elles, com en el relats novellístics, se'ns presenta la filòsofa o el filòsof amb més o menys rigor (el de Hannah Arendt és estimable),  i més o menys art, però a través de dos filtres:
- la lectura o lectures del tema o del filòsof o filòsofa o les obres en les que es fixa lqui escriu o dirigeix.
- la intenció narrativa o artística en general.
Això ocasiona en tots els casos una mixtificació que pot ser artísticament valuosa, però que des del punt de vista de la didàctica de la filosofia crec que, a banda de ser una pèrdua de temps, coloca una pantalla, un vidre colorejat, uns filtres entre l'obra filosòfica i l'alumne. I això no és rigorós èticament i didàctica.
Per tant anem als textos. Acompanyats, però llegits amb detall. No als fragments, sinó a les parts senceres (una Meditació metafísica, l'Abstract de Hume, un capitol...). Criteri: allò que, benevolent , i volent conservar l'amistat, t'atreviries a recomanar a un amic espavilat, però sense formació filosòfica.
No proposem la vella condemna platònica dels poetes com falsificadors de la veritat. De fet, la reflexió sobre literatura i veritat és molt interessant. Com mostra aquesta obra de Manuel Garcia Carpintero: Relatar lo ocurrido como invención. Filosofia de la literatura, que ens ensenya molt d'una i altra.