dilluns, 21 de març de 2016

Corregir

Segurament, l'activitat més odiada de la professió: Quan corregeixes, esmenes, avises, jutjes, castigues, premies, endevines trampes, compares, ordenes, destries la norma. Constates la mimesi entre els discurs de les classes i el dels escrits dels alumnes, laboriosos o deixats.  També reparteixes culpes entre l'alumnat i tu, i el llibre de text, i les pàgines web que el boca orella entre alumnes certifica com "les millors". En d'altres casos, corregir es tranforma en la burocràtica tasca d'anotar si s'ha fet o no una tasca, o en la no menys burocràtica d'emplenar caselles.


La feina més desagradable de la professió: Perquè posa davant del propi fracàs. Perquè estimula el menyspreu -en el fons culpabilitzat- front allò que fa el nostre alumnat. Perquè fa adonar-te que, un cop més, han estat balders els esforços per no tornar a caure en el clot de parionar la llista de les respostes amb la de les preguntes. Perquè no es palesa millora. Perquè en la majoria d'ocasions, la transcendència de la nota fa oblidar la del poder formatiu de l'avaluació.

Si no us ho creieu, compareu amb una altra activitat avaluativa: editar. Editar: cercar alternatives millors tot respectant el que la persona autora volia dir.

Només l'he sentit una actividad agradable i enriquidora quan he plantejat la tasca per tal que m'interessés allò que havien escrit els alumnes, i després els he llegit amb una llibreta de notes al costat per apuntar allò que m'agrada o em crida l'atenció. No em refereixo a recull de disbarats estil "les forces productives són generalment homosexuals (després d'haver dissertat sobre ambdós temes en una mateixa classe). O "cuando Pepinillos descubrió unos manuscitos de Sartre ..." (barreja de la llista de definicions de consciència del Pinillos, el tràfec de manuscrits de "Jean Pol Pârtre" a l'Écume des Jours, i el pour soi. Ni a "nadar en la ambulancia".  Ni en els disbarats que es poden trobar en els repertoris de la xarxa, que feien dir fa anys al malaguanyat Félix de Azúa, comentant una de les enèsimes reformes educatives:  "quizás un día lamentemos que los escolares pierdan su descomunal talento para mostrar el lado ridículo de la vida y la trivialidad de nuestros conocimientos". Em refereixo, en canvi, a l'ús d'eines estil avaluació figuroanalògica, frases incompletes, metàfores, analogies, dilemes, enigmes ...

L'única recompensa: acabar i repartir, tot sortejant el perill que el bon humor d'haver acabat encara sigui amenaçat per les odioses preguntes (que resssusciten tots els dubtes que se t'encaparraven durant la correcció):
- Però, això, entrava?
- Jo he posat el que deia el llibre de text!
- Sí, sí, però quina nota tinc?
- Llavors, què volies que hi posessim?
- X ha escrit el mateix que jo i a ell li has comptat mig punt!
- T'has equivocat en la puntuació!
...

Corregir:
"Emmenar a la regla (allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors, esmenar, rectificar" (DIEC).
Però a més:
"Avisar qualcú de la dolentia o inconveniència dels seus actes, per tal que se n'esmeni" (DCVB).
I també, per descomptat:
"Infligir càstig correccional"(DCVB).  
I, en el fons:
"Regir, comandar" (DCVB).

Aquesta nit he somniat que, malgrat estar jubilat, tenia una pila d'exàmens per corregir ...

dimarts, 15 de març de 2016

Històries urbanes

I
L'escampall de criatures s'ha dissolt. Una mica més amunt de la porta de l'escola, arrambades a la paret, romanen tres nenes crescudetes, d'uns 14 anys. Escolten amb posat seriós una dona jove ben vestida que branda una revista i tot assenyalant-la diu:
- Con esto podréis comer y beber lo que queráis!

II

A la cua per pagar la fruita, una dona canosa que m'havia estat mirant em diu: - Jo vaig ser alumna teva! A l'instant la reconec. Ella prova de disculpar-me explicant que també és mestra i que a ella sempre li ha costat reconèixer els seus antics alumnes. Jo em precipito a dir-li que les mestres ho tenen més difícil que nosaltres perquè els infants canvien més. A més, intento demostrar que jo  la recordo bé i li parlo de la seva família mentre desesperadament intento trobar el seu nom. Ella s'ha adonat de la meva incomoditat en no haver-la reconegut, i per això no pronuncia la frase que havia de dir: - Sóc la X. M'arriba el torn de pagar i ens despedim.
Camino una bona estona. De sobte, se m'apareix el nom: C.C.! Aturo l'impuls de tornar corrents a buscar-la. Fora patològicament impropi. A més, demostraria, com a mínim, que la meva memòria s'ha fet lenta, tot i que fa 28 anys que la vaig tenir a classe.

III

L'acordió que ha interpretat entre dues estacions el popurri d'una revetlla completa fins l'apoteosi final enmudeix. Com en una pel·lícula de terror, és substituit per una veu suplicant, llastimosa:
- Ayudenme! Nadie tiene trabajo en casa!
No sé si ha estat la sobtada transfiguració o què, però ningú li ha fet l'almoina cuitada.

dimarts, 8 de març de 2016

8 de març. Mare nostra


Mare meva, que no sé ni on ets,
de qui només en tinc el nom…
Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…

Dolors Miquel, 2006
font

Ja el vem mencionar fa temps, però repetirem el fragment de Mill:

N’hi ha molts que consideren com una ofensa contra ells qualsevol comportament que els desplau i que l'experimenten com un ultratge a llurs sentiments, com en el cas d’un fanàtic religiós, que quan fou acusat de menystenir els sentiments religiosos dels altres, respongué que són ells qui menystenen els sentiments religiosos d’ell tot persistint en llur culte o credo abominable. Però no hi ha paritat entre el sentiment d’una persona pel que fa a la seva pròpia opinió i el sentiment d’una altra que és ofesa pel fet que ella la mantingui com no n’hi ha entre el desig d’un lladre de robar una bossa i el desig del seu propietari legítim de quedar-se-la. I el gust d’una persona és una qüestió tan pròpia com la seva opinió o la seva bossa.
(Sobre la llibertat, IV)

dilluns, 7 de març de 2016

Olimpiada de filosofia de Catalunya 2016

Sortosament per a mi, l'organització em van proposar de col·laborar en les taules de discussió de l'Olimpiada de filosofia de Catalunya. Va ser estimulant comprovar un cop més que l'ensenyament secundari és un lloc de creativitat, vitalitat, rigor i coneixement, tant per part del professorat com dels i de les alumnes. Teniu informació més completa sobre la magnífica edició d'enguany al blog de l'Olimpíada.

Aquest és el vídeo de la meva experiència. Conté algunes de les preguntes que l'alumnat participant va fer en les taules de discussió. Més abaix en teniu una llista ampliada. No són preguntes retòriques, són preguntes que es fan joves de setze i disset anys que acaben d'escriure una dissertació filosòfica sobre la bellesa:
A tots ens causa la mateixa sensació la bellesa?
T'agraden les coses perquè són belles o són belles perquè t'agraden?
Creus que hi ha una idea de bellesa com pensava Plató?
La contemplació de la bellesa ens serveix de refugi del món?
Per què el concepte de bellesa canvia tant depenent de l'època?
Com sorgeixen els cànons de bellesa?
Existeix la bellesa d'una acció? Si és així, ve definida per la utilitat de l'acció o per l'acció en sí mateixa?
Por qué somos las mujeres las principales esclavas de los cáones de belleza impuestos por la sociedad?
Qué criterios hay para medir la belleza?
Com serà la bellesa en el futur?
Bellesa, objectiva o subjectiva?
Cuánto habrá cambiado la belleza dentro de cien años?
Si segons els biòlegs la bellesa corporal està vinculada a la procreació per què canvia al llarg de la història?
Si nosaltres no existíssim hi hauria bellesa?
Tots veiem la bellesa igual?
La bellesa és una idealització de la realitat?
La tecnologia influeix en la bellesa?
Per què existeixen els ideals de bellesa?
Arribarà un moment on tot sigui bell?
Hi ha un ideal universal de bellesa?
Tot l'árt és bell?
Es pot viure sense bellesa?
És realment important la bellesa?
Se ha de universalizar la belleza?
Volem ser bells pet destacar o per encaixar?
Podemos prescindir de la belleza?
Puede la belleza percibirse mediante otro sentido diferente al de la vista?
Per què ens preocupa no complir els estereotips si sabem que són una manipulació de la societat?
Qui diu què és bell i què no?
Per què actualment donem tarnta importància a la bellesa?
Quin fet o què produeix el canvia en els estereotips de bellesa?