dijous, 27 de març de 2008

Encara m'ho sé!

Hume ha fet de les seves. Les notes de l'examen que vaig posar abans de vacances són més baixes que les del de Descartes. En tenir una filosofia crítica, la principal dificultat de l'aprenentatge d'aquest autor és que cal entendre tant allò que critica com la crítica que en fa. I això és difícil d'aconseguir amb la deriva habitual vers una història "narrativa" que té l'ensenyament de la història de la filosofia. Tampoc hi col.labora la manera d'estudiar apressada a darrera hora, preocupada únicament per una retenció memorística que malgrat les constants admonicions del professorat els acostuma a donar èxit en els exàmens.
A més, a l'hora de respondre un examen sobre aquest autor cal ser més precisos en el que s'escriu, essent inacceptables expressions com "les impressions provenen de la realitat", o "la relació causa efecte és necessària", o "podem comprovar que el foc és la causa de la cremada per l'experiència".
Per això H. està prop de la desperació. Ha estudiat tant o més que altres vegades i ha suspès. Em preocupa perquè és una alumna que fins ara se n'ha anat sortint. Però ella mateixa, sense adonar-se, em dóna l'argument per deixar d'estar preocupat: "Vaig estudiar! Si encara m'ho sé!". Llavors, has rellegit el que havies escrit? No vaig tenir temps!
En fi, una qüestió d'estratègia. L'únic que cal és millorar la seguretat en ella mateixa. Ni més, ni menys.

dimecres, 19 de març de 2008

Justícia i perdó

Ahir em vaig quedar una mica astorat en sentir al telenotícies que algú relacionat amb els actes commemoratius dels bombardejos a Catalunya del març del 1938 acusava "els dos bàndols" de no haver demanat perdó.
Qui és ningú per situar-se en la posició d'exigir que es demani perdó? El perdó el pot implorar qui ha causat un dany, però només després d'haver-lo reparat; el pot concedir la víctima gratuitament, i no perquè se li demani, i menys perquè se li exigeixi. Pretendre situar-se en la posició de qui recorda les parts (per cert, realment eren dos bàndols a la guerra del 1936?) que cal que es demanin mútuament perdó és una perversió moral. I ho és perquè adopta una posició inhumana, desencarnada de la justícia i la cura.
El que sí es pot exigir és la reparació del mal infligit. I aquesta reparació, per ser completa, ha de ser ètica, jurídica, política i, per descomptat, psicològica. Quan demanar que es cerqui un fossar abans que mori l'ancià que recorda la seva ubicació encara és en algun poble un acte de gosadia, pretendre plantejar el problema en termes de perdó és, una vegada més, situar-se al costat dels vencedors.
No es necessita ser nietzscheà, si és que tal cosa pot existir, per entendre que manejar les injustícies amb categories com el perdonar i el penedir-se no és més que una contaminació religiosa de la moral, que es manifesta en el comentari dit i també, per cert, en algunes publicacions sobre educació moral, entre d'altres alguns documents debatuts a ensenyament i d'altres vinculats a la mediació.

dimarts, 18 de març de 2008

39 contes filosòfics

Sempre he pensat que fer servir obres literàries a classe de filosofia era una equivocació: afegia a les dificultats pròpies de la matèria les de comprensió de l'obra, sense entrar en la discutible temàtica de les que s'han acostumat a fer servir. Per tant res de 1984, Un món feliç?, La metamorfosi o L'estranger. Ni per descomptat El senyor de les mosques, en aquest cas gràcies a la lliçó de Tom Sharpe a la instructiva Wilt. El món de Sofia va estar llençat al mateix sac en un altre post.

Una altra cosa són obres com 39 (simples) cuentos filosóficos publicats en castellà per Alianza. Els seus autors són Roberto Casati i Achille Varzi, que originalment els van escriure quinzenalment entre 2000 i 2004 a La Stampa. Son relats curts sobre filosofia de la ment, filosofia política, teoria del coneixement, estètica, lògica, metafísica. Tenen dues de les virtuds de la bona filosofia: són atractius intel.lectualment i estan ben fonamentats; vegeu, si no, la "apostilla" a la pàgina 235 on dónen les referències de cada conte.


A classe, la seva naturalesa paradògica i enigmàtica suscita espontàniament qüestions que porten l'alumnat a manejar els problemes filosòfics amb una familiaritat que et pot sorprendre. El procediment general és llegir-lo en veu alta o millor, en aquells en forma de diàleg, encarregar-ne una petita escenificació d'un dia per un altre. Una vegada llegit, comentar-lo entre tota la classe. Per animar les intervencions es poden fer preguntes com: quin personatge creus que té raó? És possible que passi el que s'hi explica? Per què sí o per què no? Com a recapitulació, redactar quin o quins problemes es plantegen en el conte i com es fa.

A segon d'ESO, a Humpty dumpty (o "Alternativa a religió") hem llegit "Los sabores del helado" (el coneixement de les altres ments, el relativisme, les paraules i les coses, la sensació, el llenguatge). A primer de batxillerat, de moment, "Somnifero Zombi" (ment i consciència) i "Un aparadador por piezas", que va facilitar extraordinàriament una explicació del problema dels universals perquè ens va servir continuament de referència al problema de la individualitat.

Per acabar, una curiositat: El post de Casati on presenta l'obra (es troba aqui). I una delícia: programa de France Culture emès el passat febrer titulat La part de l'ombre. Casati, que ha treballat en una ontologia de les ombres, els forats i les imatges, disserta al minut 12 sobre la mala fama filosòfica de les ombres des de l'Al·legoria de la caverna, i les defensa posant com a exemple el seu important paper heurístic en el desenvolupament de l'astronomia: els eclipsis que permeten a Aristarc descobrir els tamanys relatius de la Terra, la Lluna i el Sol no són més que jocs d'ombres.

divendres, 14 de març de 2008

Kitsch filosòfic

Kitsch és un terme que designa una categoria estètica que s'ha fet servir per qualificar certes obres d'art front l'art de les avantguardes del XX. Ha esdevingut sinònim de vulgar o de mal gust: les carrosses de carnaval, els souvenirs de la Torre de Pisa, certa imagineria religiosa o política, el festival d'Eurovisió. Alguns artistes com Pierre et Gilles que han reivindicat el seu valor estètic.

Des d'una perspectiva més interessant i no tan compromesa en la distinció art popular/art culte (Broch) kitsch significa imitació, fasificació, succedani, repetició, aparença. En aquest sentit es podria aplicar a la majoria de pel·lícules que es projecten, a l'arquitectura d'habitatges unifamiliars en sèrie, a la major part de novela històrica, etc.

Aquesta categoria m'ha vingut al cap quan he rebut notícia d'aquest llibre. Merci, J.


via

dimarts, 11 de març de 2008

diumenge, 9 de març de 2008

Eleccions

Dues sensacions. La primera és de dia de festa especial, com el dia de la mona, o els reis, o una cosa així. Al barri, et saluden els fills i filles emancipats que hi tornen per votar i de passada es queden a dinar a casa els pares. Segueixen empadronats al domicili familiar perquè volen capitalitzar els anys de padró de cara a una improbable promoció d'habitatge públic que quan finalment es faci els exclourà per ser massa grans, ignorant a més que, segons sembla, no es pot comptar més de tres anys.
L'altra sensació apareix després del recompte: uf!
Vejam si ara hi fan alguna cosa ...

divendres, 7 de març de 2008

8 de març II

via vuitdemarç

Si a algú li interessen els materials que fem servir poden clicar en

dijous, 6 de març de 2008

8 de març

Com a preparació del Dia de les Dones, es pot anar a veure 4 Meses, 3 semanas y 2 días, la pel·lícula romanesa que va guanyar la Palma d'Or a Cannes 2007. És una molt bona obra, estètica i temàticament, amb actrius i actors excepcionals. Un exemple de la "microfísica del poder", que deia Foucault, que ens fa assistir a una història d'opressió que dins té una història d'amistat que dins té un història de frustracions que dins té dues històries de masclisme que dins té un problema moral que dins té una epoca històrica no tan llunyana.


Per a professors i homes en general, ¿Qué les pasa a los hombres?, de Soledad Gallego-Diaz al Pais de fa dos dies. Comença:
Es muy probable que, si en los últimos cinco años 340 hombres hubieran sido asesinados por sus compañeras o ex compañeras, existieran ya en España decenas de organizaciones femeninas dispuestas a combatir esa espantosa realidad. Centenares de mujeres estarían dispuestas a dedicar su tiempo y su esfuerzo voluntariamente para llegar a las potenciales agresoras y trabajar con ellas para intentar modificar sus conductas y sus valores. Miles de mujeres se interesarían por la educación que reciben sus hijas en las escuelas e institutos, y pelearían para introducir en los programas escolares pautas de conducta en pareja mucho menos violentas o posesivas. Muy posiblemente, decenas de miles de mujeres pensarían que algo estaba mal, radicalmente equivocado en la formación del carácter femenino.

Dues adreces més: la comissió organitzadora dels actes i algunes propostes per als centres d'ensenyament i links. Algunes d'aquestes són una mica antigues, però és un recull bastant exhaustiu i complet. Properament explicarem el que farem al nostre IES dilluns 10.