divendres, 31 de desembre de 2010

Rigau, no comencem bé

Vem debatre a favor i en contra de la setmana blanca. M'és igual que n'hi hagi que que no, però finalment vem adequar els calendaris a la setmana, vem començar una setmana abans el curs i se'ns va fixar més clarament el final de curs, hi hem adapat les avaluacions, els quadrimestres, les dates de lliurament de treballs.
He sentit la consellera en entrevista aquest matí. Ara resulta que es promou un cop més, un cop més, un cop més que en el si dels centres tornem a debatre si la volem o no la volem enguany ... Això és "assossegar el professorat", "proporcionar la necessària tranquil·litat per a l'exercici de la tasca docent"? No fotem!

dilluns, 27 de desembre de 2010

Ahir va morir Matthew Lipman

Al juny de 1985, al congrès Filosofia y Juventud, un ianqui explicava en el paraninf de la facultat de filosofia de la Complutense a una audiència de professorat de filosofia de secundària de tot l'Estat el projecte de l'Institute for the Advancement of Philosophy for Children (IAPC), que havia fundat feia uns 10 anys amb Ann Margaret Sharp. La seva intervenció va ser rebuda amb un cert escepticisme per gent que estava fent la transició del neotomisme al marxisme, la filosofia analítica i el postmodernisme.... i res de didàctica. Recordo que a Història de la filosofia de COU, amb quatre hores explicàvem uns 60 autors - ¿Pero cómo se puede enseñar la complejidad de filosofia a un niño? - Els nens també tenen por a morir-se- va respondre Matthew Lipman.
Tanmateix, alguns assistents van aprofitar per demanar-li de crear la secció espanyola de l'IAPC: Félix Garcia, Lali Bosch i Irene de Puig, entre d'altres. Ell va anar dient que si a tots, creient que eren mateix grup fins que es van adonar que eren dos grups diferents. Finalment es van crear dues filials a l'Estat, l'IREF y El centro de filosofia para niños. Els materials que començaren a publicar, traduccions dels llibres de Lipman del professor i l'alumne, eren molt més cuidats en català que en espanyol; com a mostra, Harry Stottlemeier's Discovery, segurament el millor, va rebre un adaptació esplèndida per part de Josep M. Terricabras com La descoberta d'Aristòtil Mas.
Sempre que he hagut de preparar nous materials he consultat els manuals de Lipman, farcits d'idees. He llegit i rellegit Filosofia a l'escola, i gaudit de Natasha. Avui, parlar de filosofia per, per a, amb nens, d'aprendre a pensar, d'ensenyar pensament crític, ha esdevingut gairebé trivial. Tot això li devem -li dec- al ianqui que proposava el filosofar com un remei per a la por a morir-se.

dimarts, 21 de desembre de 2010

dilluns, 20 de desembre de 2010

Cita

"Qui desitgi una vida tranquil·la no hauria d'haver nascut al segle XX", assegurava Troski.
I el XXI, a punt de tombar la primera dècada, tampoc no pinta molt bé ...

dijous, 16 de desembre de 2010

How's like to be a Minotaur?


El company Victor Montolí ha elaborat una guia de treball del conte "La casa de Asterión". de Jorge Luis Borges. Està basada en el comentari que en fa Rosa Navarro Duran a les pàgines 159-164 del seu La mirada al texto. Per llegir després de la visita a Per Laberints.


Afegitó del 10-1: També ha fet aquesta esplèndida galeria.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Diari d'una filòsofa anòsmica

La manifesta incapacitat humana per parlar sobre les olors es fa servir com a prova empírica en el debat sobre la hipòtesi relativista del llenguatge sostinguda per Sapir i Worf. Alguna vegada heu pensat per què les olors no tenen nom? Els colors són blau, vert, gris ... El tacte: rugós, suau, tou ... El so: agut, greu, vibrant ... I les olors? de llenya, de claveguera, de rosa. Però com es diuen l'olor de llenya, la de claveguera, la de rosa? Per què no tenen nom, quan fins i tot els gustos -salat, dolç, amarg, àcid- si que en tenen? .
Kant mantenia que gust i tacte eren sentits subjectius, a diferència del la resta, que anomenava objectius. Segons el de Koningsberg, les olors podien dividir-se en agradables o desagradables immediatament, però no permetien, com els colors, les formes o els sons, ser valorades com a belles o lletges.
L'anosmia és la incapacitat per detectar les olors. La infatigable Marta Tafalla ha escrit una novela inspirada en l'anosmia congènita que pateix. Això no li impedeix fer una descripció precisa i sensible d'aquest sentit, tot donant una lliçó als que sostenen que no som capaços de descriure verbalment les olors. Recomanable.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Dona del seu temps



Al 1975, Martha Rosler feia aquesta performance sobre el treball domèstic: buidor, rutina, gest mil vegades repetit, violència subterrànea. Avui segueix, incansable. A la Virreina. Tema: l'especulació immobiliària.

dimecres, 8 de desembre de 2010

Somiem en blanc i negre o en color?

"Tenir vida interior". La primera vegada que vaig sentir l'expressió va ser de llavis d'un capellà que omplia el confesionari d'alè àcid. Als meus 11 anys intentava cercar dins meu i no trobava aquesta vida, que a més podia ser "rica" o "pobra". La meva devia ser pobríssima, i ho deu seguir essent, perquè encara avui no la trobo. Ara que hi penso, segurament el motiu és que sóc "superficial". Una altra paraula de l'època.
Tanmateix, resulta que Eric Schwitzgebel em dóna la raó. La instrospecció es molt menys fiable del que ens pot semblar. Pensa en el darrer somni que haguis tingut. Deixant de banda si era molt vívid o no, ¿era en blanc i negre o en color? De veritat? Schwitzgebel ha estudiat les respostes de persones en diferents èpoques i cultures i ha trobat unes variacions clarament influides per si s'ha vist cinema en blanc i negre o en color. Autors clàssics com Aristòtil, Epicur o Freud describien els somnis amb colors. Però als anys 50, la mitjana dels americans responia que somiaven en blanc i negre. En canvi, avui amb els mitjans àudiovisuals en color, els nostres somnis sembla que tornen a acolorir-se ... Conclusió: els informes introspectius sobre els somnis són molt poc fiables. I no només això. Segons aquest autor, la nostra ignorància sobre els somnis no és més que un exemple de la ignorància sobre la nostra vida sujectiva. Aquesta ignorància no és deguda a causes contingents, com el seu contingut emocional o algun error que racionalitzem, sinó que simplement rau en què en realitat sembla que sóm incapaços de detallar la nostra experiència interna. Fins i tot els filòsofs més aguts com Descartes o Hume van caure en descripcions fantasioses de la nostra ment. Per exemple, en el famós fragment de la cera de la segona Meditació, Descartes la descriu com acolorida, olorososa i sòlida i fa erròniament equivalents, la sensació actual amb la imatge mental. Pots trobar l'argumentació completa aqui.
Si encara no ho veus clar, comprova-ho tu mateix: llegeix una descripció literària qualsevol d'un paisatge, un vestit, una paret. Sincerament: de quin color l'has vist? És un argument en favor del materialisme eliminatiu? No ho sé, però en tot cas, estic una mica més tranquil.
Que dormis bé!

dimecres, 1 de desembre de 2010

Were have all the flowers gone?


En fi, que cada vegada entens menys perquè cal alegrar-se de la anual derrota en la batalla contra la finitud ...
PS: Més records dels Beatles >aqui.