divendres, 31 de gener de 2014

Pete Seeger, el ianqui bo


La memòria té coses estranyes. Recordava els seus dos primers concerts aquí amb un gran interval entre ells, quan resulta que van ser gairebé seguits (queda per a la meva memòria, nua d'ajut digital, què coi vaig fer aquella setmana perquè ara em sembli un període llarg). El primer va ser el 7 de febrer de 1971, en un recinte esportiu de Terrassa. Públic atapeït corejant les cançons dels LP que havíem comprat a Andorra, junt amb els de Jacques Brel. Cançons que ens havien ensenyat en català els germans Boix i el Grup de folk.  El Pit Siger va voler que entonéssim com un himne Tots junts vencerem, i el vem seguir, tot i que nosaltres, és a dir estudiants de Filosofia i lletres, la trobàvem tova i ens agradava més el No serem moguts, que havíem arribat a cantar en una manifestació en mig del carrer Major de Gràcia òbviament abans d'apretar a córrer quan van arribar els grisos. Agosarades al·lusions públiques a Comissions, i sentir parlar en anglès americà. Cançons en anglès, però també en xosa, en castellà, el hebreu; l'única cançó que sé en Alemany la vaig aprendre en un disc de Seeger. Hi havia ianquis no imperialistes!

Mesos després (ja ho he confessat més amunt: segons he llegit aquí, va ser el 14 de febrer de 1971, és a dir, una setmana després), es va anunciar una nova actuació al pati de l'Escola d'enginyers industrials, a la Diagonal. Pintava malament, però hi vem anar, perquè havíem fet propaganda entre els amics que s'havien perdut el concert de Terrassa. L'actuació no va ser autoritzada pel Govern civil i els qui ens hi aplegàvem vam ser dissolts, colpejats i perseguits per policies a cavall pels descampats de Les Corts com mai abans ho havíem estat en una manifestació. El nostre grup va quedar dividit. Al final, exhausts i perduts en una zona de la ciutat que no coneixíem, vem decidir agafar un taxi entre quatre. Quan hi havíem pujat, una dona se'ns va posar al davant cridant que no ens portés, que érem revolucionaris. Vem haver de dir al taxista que estava boja i donar-li una adreça lluny dels nostres domicilis. En arribar a casa no ens vem atrevir a trucar als altres pensant que potser els haurien detingut i tindríen el telèfon intervingut. Tampoc no ens podíem presentar a casa seva perquè, si no hi eren, no sabríem com explicar als seus pares per què els havíem anat a buscar, quan segurament hauríen dit que sortíen amb nosaltres. Encara no havíem arribat a la majoria d'edat,  aleshores als 21.
El tercer concert va ser una intervenció al concert d'homenatge a Raimon al Palau Sant Jordi el 23 d'abril de 1993. Ell semblava al peu del canó, nosaltres seiem còmodament en cadires de pista. Les bourgeois, ça c'est com des cochons -M. le Commisaire- plus ça devient vieux, plus ça devient bêtes ...
Ocupy Wall Street octubre 2011


De propina: una entrevista musical de començaments dels 60 de June Carter i Pete Seeger a Johnny Cash, on tots tres comparteixen cançons, s'acompanyen mútuament i Cash es desprén de les seves bótes de cowboy i es queda en mitjons. La vellutada veu de tenor de Seeger i la de baix de Cash. I el pentinat Mad Men de Carter, que potser va encaterinar Cash, i el va portar a demanar-la en matrimoni públicament anys després en un concert a Canadà.

(Actualització: afegim una bona una biografia de la PBS 1:22:43)

dimarts, 28 de gener de 2014

Raonament analògic

El raonament analògic és un tipus de raonament presumptiu.  Aquesta és la traducció de l'esquema que proposen Walton, Reed i Macagno.


ARGUMENT DE L’ANALOGIA

PREMISSA DE LA SEMBLANÇA:  En general, el cas C1 és semblant al cas C2.
PREMISSA BASE:  A és vertader (fals) en el cas C1.
CONCLUSIÓ: A és vertader (fals) en el cas C2.

Com tot raonament presumptiu, l'analògic és derrotable (defeasible). Aquests autors han establert unes qüestions específiques que posem a prova cada esquema argumental. Segons les responguem, l'argument concret serà plausible o la seva  força argumentativa quedarà anulada. En el cas de l'analogia, son aquestes:

1.     Hi ha diferències entre C i C2 que tendirien a minar la força de la semblança adduïda?
2.     A és vertader (fals) en el cas C1 ?
3.     Hi ha algun altre cas C3 que també és semblant a  C1, però on A és fals (vertader)?
Prova amb aquests exemples:
En la vida social impera la llei de la selva: Si no menges, et mengen.
Una mala companyia és com una poma podrida en un cistell, que si no la llences podreix totes les altres.
 Si els homes són capaços de netejar pulcrament el seu cotxe, per què no ho són de netejar la llar on viuen?(hauràs d'afegir alguna premissa)

Hi ha un exemple històric de com un raonament analògic, tot i no ser plausible, tingué un valor heurístic important. Es tracta de la circulació de la sang. Sabem que la centralitat del cor (que no el fetge) en la circulació i la distinció entre la circulació venosa i l'arterial van ser descrites per Miquel Servet, però els seus escrits van ser cremats quan va ser executat a Ginebra. Tanmateix, uns anys després Harvey va fer una descripció completa de la circulació de la sang, guiat per l'analogia entre el Sol i el cor: Si el Sol és el que dóna vida (llum i calor) a tot el macrocosmos, el cor tindrà la mateixa funció en el microcosmos que és l'esser humà.

dilluns, 27 de gener de 2014

Dia internacional de la memòria de les víctimes de l'Holocaust

Hem fet un paquet amb el període  nazi. Un embolcall hermètic que ens lliura de contaminació. Circumscrit a unes dates: del 1933 al 1945, amb uns precedents que es remunten a l'any 1921, quan Hitler crea el partit nazi, i uns conseqüents, com és la cerca mundial dels nazis per tal de castigar-los. Al nostre país, a més, aquest paquet ens sembla aliè perquè ja tenim suposadament empaquetats els nostres propis feixistes i perquè al nostre sistema educatiu la historia mundial del segle XX s'ha considerat que tenia un valor formatiu inferior a temes com la prehistòria, la Revolució francesa o altres variants locals. 
Quan se'ns acara amb algun dels fets que van passar, els escarafalls habituals, l'ús d'adjectius esclerotitzats: "horror", "inefable", "incomprensible". Per poc que es pugui -"sereu com déus"-, la fantasia de l'equidistància: un dels comentaris que he sentit repetits després de veure la película sobre el judici d'Eichman subratlla el testimoni contra el paper d'algun consell jueu -creats pels nazis, recordem-, i d'aqui al problema palestí, etcètera.
Tot plegat, indiferència. Manca de sensibilitat front aquells ciutadans europeus que només es van salvar de l'anorreament com a persones i de l'assassinat cruel si van poder escapar d'Europa. D'Alemanya, d'Austria, de Polònia, de la Unió Soviètica, d'Hungria, però també de França, de Bèlgica, d'Itàlia, d'Espanya. Indiferència com la de molta part de les poblacions d'aquests països quan succeïren els fets: no van ser capaços d'adonar-se del que significava que quan Hitler pujà al poder el 1933 més de mig milió de persones van fugir d'Alemània? Ni del que volien dir al 1935 les "lleis" de Nuremberg? Ells també ho sentien com un paquet aliè.
El sadisme amb que s'acostumen a caracteritzar  els nazis en novel·les i pel·lícules pot ser una manera de fer-nos suportable que els onze milions de víctimes jueves planificades a Wansee van ser determinades amb nom i cognoms, espoliades, deportades, torturades i assassinades en la seva major part en poc més de dos anys per persones la majoria de les quals  es considerarien a si mateixes normals, com nosaltres. I que això fou conegut i contemplat per molta altra gent, indiferent, com nosaltres. A això crec que es referia Hannah Arendt -disset anys fugint- quan parlà de la banalitat del mal. No són els diables qui inflingeixen el patiment. I no hi ha Pare Nostre que ens lliuri del Mal. Són gent normal, com nosaltres, que han decidit participar. Esborreu els dimonis i poseu-hi gent normal, com nosaltres.
font
Contra la indiferència. Actes a Catalunya.

diumenge, 26 de gener de 2014

Daniel Gamper, filòsof

La pitxa un lio -no serà l'orelles qui critiqui els noms que posem als blogs- constitueix una excel·lent antologia d'escrits d'actualitat vinculats a la filosofia en el seu sentit més ampli. També és plenament recomanable per a qualsevol persona, encara que no estigui afectada per la síndrome filosòfica. Una selecció estupenda que requereix per part de l'autor estar molt atent d'allò que es publica.
Ahir, gràcies a aquesta tasca, podíem llegir un article de Daniel Gamper escrit a l'Ara sobre la utilitat de la filosofia. Sovint les defenses de la filosofia fetes pels seus professionals tenen un punt de fanatisme o de menyspreu vers els d'altres ocupacions que parafrassejat seria: "la filosofia no serveix per res, però si no la practiques no ets digne de ser considerat plenament humà". Tanmateix, en Daniel, que ha lluitat i lluita per mantenir-se en la professió sense haver-se integrat en el funcionariat, expressa molt bé, tot citant Nuccio Ordine, per què la filosofia és "Sense perquè".

dijous, 23 de gener de 2014

Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure

Encara hi és. Havia d'apagar-se el trenta d'agost passat, però l'han deixat.  Il·luminació com de festa major ara obsoleta, adés nadalenca. Un carrer per on s'atrafeguen nens que surten a escola, patums que van o venen de l'Institut d'estudis catalans o de l'Acadèmia de medicina, ciclistes que sorgeixen de tots els carrerons, dones empenyent el carro de la compra, famílies pakistaneses, algun turista atemorit amb posat d'haver perdut el rumb. 
Perfecta obra d'art conceptual: els passavolants que reben la seva llum es transformen en intèrprets d'una coreografia feta dels traços de les biografies llurs. Potser alguns tenen present d'on ve el traç, i quin color, gruix i textura té, però només poden endevinar quin color seguirà tenint, o si serà al carbonet, amb pinzell fi o gruixut, o quan s'aturarà. Obra d'art que requereix i integra els vianants, que no significaria res penjada en una sala d'un museu. Més que coreografia: happening on el bullici de la diversitat vital suggereix una obra construida collectivament: "allò que devem estar dibuixant". Digna transformació estètica d'un carrer que vorejava el Barri xino. No és una gentrificaciò a costa de la gent que hi trasita, com ha passat amb la "Rambla" del Raval i la seva escultura de Botero. Bravo, Perejaume.
font

dimarts, 21 de gener de 2014

How's like to be a whale?

Malebranche afirmava: "En els animals no hi ha ni intel·ligència, ni ànima com s'entén d'ordinari. Mengen sense plaer, es queixen sense dolor, creixen sense saber-ho; no desitgen res, no tenen res, no coneixen res; i si actuen de manera que indica enteniment és perquè havent-los fet Déu per tal de conservar-los, ha format el seu cos de manera que eviten maquinalments i sense temor tot allò que és capaç de destruir-los."
font
En canvi, avui fem estudis fenomenològics sobre què deu ser endinsar-se en les profunditats abissals:


La balena franca, o balena dels vascos

dijous, 16 de gener de 2014

Sepharad


L'entendreu tot: la narradora no parla en anglès ni en grec; ho fa en ladino, el castellà que han  conservat els descendents dels jueus i les jueves expulsats el 1492. 
Mireu-lo tot: conté unes quantes lliçons. 
Elaborat amb el suport de Centropa.

dimecres, 15 de gener de 2014

"Els conceptes sense intuicions són buits, les intuicions sense conceptes son cegues"


dijous, 9 de gener de 2014

La calidad de la LOMCE

La primera evaluación final de ESO se realizará al finalizar el curso 2016-2017 al alumnado que haya cursado 2o de Bachillerato, y no tendrá efectos académicos (no será necesario superarla para obtener el título de Graduado en ESO).

Conocer el modo de preguntar radical y mayéutico de la metafísica para diseñar una idea empresarial y/o un plan de empresa utilizando habilidades metafísicas y gnoseológicas para conocer y comprender la empresa como un todo, facilitando los procesos de cuestionamiento y definición clara de las preguntas radicales y las respuestas a las mismas, como ¿qué somos?, ¿qué hacemos?, ¿por qué?, ¿para qué sirve esta empresa?, ¿cuál es nuestra misión?, ¿cuál es su sentido, su razón de ser? y saber argumentar la defensa de las respuestas.
Filosofía primer de batxillerat, tema 12, (pàgina 20 del Proyecto de decreto del currículo básico de la LOMCE)