dilluns, 31 de març del 2014

No estem fets d'una sola peça

Fa uns dies vem comentar el vídeo sobre una noia apallissant-ne una altra.  Hi ha qui explica aquests i altres casos  amb l'"efecte espectador", categoria de Psicologia social que es va construir a partir de l'impacte de l'assassinat de Catherine  Genovese, sense que aparentment ningú l'ajudés. 
Aportem un video de contrast amb aquell. Sembla que no estem fets d'una sola peça: altruistes, agressius, a voltes indiferents. I que correspon a allò que abans es deia jo el conduir la nostra vida i haver estat, al capdavall, altruistes, agressius o indiferents.

dilluns, 24 de març del 2014

És el mateix ser feliç que sentir-se feliç?

- Benvingudes i benvinguts al nostre cafè filosòfic. Agraeixo l'assistència a aquesta trobada on examinarem una questió a través de les vostres intervencions. No es pretén que això sigui una conferència, ni una classe, ni una exposició més o menys ordenada d'opinions sobre un tema. En la mesura del possible, voldríem realitzar una indagació conjunta sobre els camins de resposta a la pregunta que ens plantegem.
Es fa la votació i, per un vot de diferència, guanya la pregunta: "És el mateix ser feliç que sentir-se feliç?
- Algú dels que ha votat la pregunta podria començar?
- Home, sembla que, si et sents feliç, ja ets feliç, per tant seria igual.
- Però que passaria si fossis feliç, però no t'hi sentissis ...? Potser tinguis de tot el que cal per ser feliç, però et sentis infeliç.
- És que per ser feliç no cal tenir res! Pots ser feliç amb qualsevol cosa.
- Ser feliç com aquell home -de tots conegut- que camina de Rubí a Sant Cugat i torna.
- Una de les claus per ser feliç és no estar aferrat a res ni a ningú.
- Doncs jo crec que part de la felicitat és estar vinculada a persones, estimar algú.
- Però això pot ser una font d'infelicitat, perquè els altres et fan patir.
- Ser feliç és subjectiu: a cadascú el fan feliç coses diferents!
- Aleshores, podem deixar de parlar o discutir. Aleshores si no volem emmudir, hauríem de deixar de discutir per passar a informar els altres sobre què ens fa feliços a cadascú. No seria una mica avorrit?
- A mi em sembla que si algú diu que és feliç és un babau. De vegades ho diem d'algú, d'una criatura: "mira-te'l, què feliç".
- O amb un cert paternalisme, quan senyalem algú que no té res, que és un desgraciat, i diem "però en canvi és feliç".
- Potser el que passa és ens fa vergonya confessar que som feliços. O ens fa por que, per dir-ho, perdem la felicitat.
- Si que n'és de fràgil aleshores!
- Jo crec que moltes vegades confonem felicitat amb acontentament, que no és el mateix. Estar content no és ser feliç. Ni alegre, eufòric o satisfet.
- Felicitat és el mateix que satisfacció, si no, mireu-ho al diccionari.
- La felicitat és un tema com antic, passat, carrincló. És el mateix que estar content. Guanya el Barça, i la gent diu que és feliç. La publicitat et diu que has de ser feliç. La mentalitat consumista atia el consum fent-nos veure que el tenir ens farà feliços. La munió de llibres d'autoajuda ...
- Freud deia que la felicitat era un sentiment que provenia de la satisfacció imprevista d'un desig llargament cobejat. Potser és aquesta la diferència entre felicitat i satisfacció: l'imprevist.
- Segurament el marxisme ha tractat tan poc la felicitat perquè la felicitat és una alienació. Sentir-se feliç pot ser un estat alienat.
- Home, "de cadascú segons les seves capacitat, a cadascú segons les seves necessitats" es pot interpretar com un projecte de felicitat col·lectiva.
- Mireu, ser feliç és ser capaç de gaudir de les petites coses.
- Una de les claus de la felicitat fóra desitjar només allò que pots assolir. L'acceptació de la vida tal com vé, la resignació.
- No estic segur de si esteu dient el mateix.
- Camus afirma que podem imaginar Sísif feliç, tot i no poder-se deslliurar de la seva condemna a pujar la pedra que caurà.- Epicur proposava com a màxima felicitat el gaudi del plaer i l'amistat, i per això vivien en una comunitat que acollia adults i joves, dones i homes. El que sorprèn és que quan expecifica sobre quins són els plaers, diu que no són els banquets, ni els peixos, "ni els nois", sinó "el pa i l'aigua" de vegades acompanyats amb "algun formatge".
- Però abans a més s'esplaiava sobre la necessitat de l'exercici en lliurar-se de les pors als déus, al destí, al dolor i a la mort. Sembla que principal problema són els obstacles a la felicitat: Bertrand Russell dedica la major part del seu llibre sobre la felicitat al descriure'ls i combatre'ls: la infundada creença que tot és "vanitat de vanitats", la fatiga, l'avorriment, l'enveja, el pecat, la mania persecutòria, la por al què diran ...
- Diògenes i els cínics deien que havíem d'aconseguir l'autosuficiència. Es conten moltes anècdotes d'aquest filòsof que no va escriure res: només tenia una capa, un bastó i un got. El bastó i la capa li servien per aixoplugar-se a l'hivern i per fer-se ombra a l'estiu, el got per beure i menjar. Un dia va veure un nen que bevía amb la mà; aleshores va llençar el got.
- Sembla que hauríem de distingir entre felicitat com a sentiment (quan diem "ens sentim feliços") i felicitat com a valor (quan diem "té una vida feliç"). Podríem tenir una vida feliç i no sentir-nos feliços sempre.
- És allò de Stuart Mill: "És millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet; un ésser humà insatisfet que un porc insatisfet".
- Una vida feliç seria un vida de plenitud.
- Aristòtil proposava que una vida feliç requeria bastantes coses. Calia practicar les virtuts del coneixement, el que ell anomenava de la "vida contemplativa" i a més, le virtuts del caràcter, "ètiques", com podien ser el valor, la temprança, la magnanimitat, la generositat, l'orgull sense sobèrbia, etc. A més, calia tenir amics i un cert benestar material. I finalment, havíem de tenir sort, perquè podria ser que disposéssim de tot allò però emmalaltíssim o se'ns moris algú estimat.
-  És clar que Aristòtil proposava un model aristocràtic de vida feliç. Avui concebríem diverses classes de vida plena. Potser donaríem menys importància a la vida teòrica i més al gaudi estètic. També modificarien algunes virtuts, potser afegint-hi les de preservar les relacions, la cura, la simpatía ...
- Conec una persona que tot i tenir una feina poc "aristocràtica" -ven cupons- em sembla que és feliç i irràdia felicitat, et fa sentir feliç a tu mateixa només de veure-la.
- El coneixement i la pràctica influeixen, tant per tal de saber gaudir, com per saber prendre's les contrarietats de manera que ens afectin el menys possible. Una persona entesa en art és més capaç de gaudir d'una obra d'art que una persona que no ho sigui.
- O també de repugnar-li certes obres, de disgustar-li obres que a la gent li agraden. Aleshores seria menys susceptible de ser feliç ...
- I què passa si a algú el fa sentir-se feliç, no tan sols la desgràcia dels altres, com de vegades passa, sinó el fer mal? Un franctirador a Sarajevo, o a la plaça Maidàn ... 
- Jo insistiria en la pràctica del no aferrar-se a res. En aquest sentit, em sembla que el budisme ensenya moltes coses. Recomano el llibre de Matieu Ricard, que es un monjo budista francès que quan el Dalai Lama ve a Europa li fa de traductor: En defensa de la felicidad. Afirma que la felicidad es un estat interior, que cal cultivar evitant les emocions destructives, etc.
- Sembla que la vida feliç pot incloure el patiment, perquè de vegades hem de patir per arribar a allò que volem i que ens fa feliços: aprendre un instrument musical, entrenar en un esport, estudiar quelcom que inclou parts àrides, etc.

Aqui s'acaben les notes que recullen algunes intervencions. Tanmateix, resten algunes preguntes i n'apareixen de noves:
- Què és el plaer? Tot el plaer prové de la satisfacció de desitjos?
- Quins requisits hauria de reunir una vida perquè poguéssim dir que és plena? És el mateix una vida plena que una vida plenament viscuda?
- Quines són les virtuts que avui podríem considerar imprescindibles per jutjar una vida com a feliç?
- Fins a quin punt el sentir-se feliç no és un estat alienat?
- La felicitat no serà un sentiment relatiu?
- Aconseguir que les contrarietats de la vida no es transformin en neguits o enutjos és una simple tècnica psicològica?
- El que ens fa infeliços és l'imperatiu de ser feliços. D'acord?
- Realment és tan important ser feliç?
...










Bibliografia:

Alguns clàssics:
Aristòtil: Ètica a Nicòmac.
Epicur: Lletra a Meneceu.
Epictet, Marc Aureli, Enquiridió: Reflexions.
Una dona del XVIII:
Madame de Chátelet: Discurso sobre la felicidad.
Un home de començaments del XX:
Bertrand Russell: La conquista de la felicidad.
Avui:
Savater: El contenido de la felicidad.
Bruckner: La euforia perpetua.
Singer: Ética para vivir mejor.

diumenge, 23 de març del 2014

Walt Whitman, sobre els animals

A la primera pàgina de La conquesta de la felicitat, de Bertrand Russell, se cita aquest poema de Whitman (Song of Myself, 32):

“I think I could turn and live with the animals, they are so placid and self contained;
I stand and look at them long and long.
They do not sweat and whine about their condition;
They do not lie awake in the dark and weep for their sins;
They do not make me sick discussing their duty to God;
Not one is dissatisfied-not one is demented with the mania of owning things;
Not one kneels to another, nor his kind that lived thousands of years ago;
Not one is respectable or unhappy over the whole earth.”


Que en traducció -dolenta-, diria:
Crec que podria transformar-me i viure amb els animals, són tan serens i autosuficients!;
Em poso a observar-los ara i adés.
No s'atrafeguen ni ploriquegen sobre la seva condició;
No es desperten a la nit remordint-se de les seves culpes;
No em maregen parlant dels seus deures envers Déu;
No n´hi ha cap de descontent; cap embogit per la mania de posseir coses;
No n´hi ha cap que s'agenolli davant d'un altre, ni davant la seva espècie que té milers d'anys d'existència.
No n´hi ha cap en tota la terra que sigui respectable o infeliç.

dijous, 13 de març del 2014

Escàndol al youtube!

El recent vídeo sobre l'escolar que apallissava una altra ha permès que tertúlies i entrevistes es farcissin d'ulls en blanc i posats  escandalitzats. Òbviament és un fet lamentable i és profondament desagradable presenciar l'acarnissament d'una nena amb algú vençut que només es queixa. Però la societat del periodisme groc ens dóna la notícia embolcallada amb el discurs: "presencien una baralla, no hi fan res i al damunt la graven i la pengen a Internet". Dóna molt de si per a proclames apocalíptiques i per a una nova versió de "això en la meva època, no passava". Fins i tot Boyero en fa un article on afirma que "la culpabilidad no es exclusiva de la torturadora", encara que admet que cal valor per intervenir quan hi ha una baralla.

Contra el que és usual en les baralles escolars, no se sent cap espectadora animar a la baralla. Quan es va posar de moda El club de la lucha no era estrany que els grans fessin barallar-se els més petits, tot atiant que es peguessin. El que se sent al vídeo són demandes que s'aturi. Fins i tot al començament es veu algú a l'esquerra que fa gest d'intervenir-hi, però es retira, segurament per no sortir a la gravació. Altrament, el fet de gravar-ho pot indicar no indiferència, sinó denúncia ingènua. A més tots sabem, que quan hi ha una baralla hi ha uns moments en què ningú intervé. Estem mirant el fet amb ulls d'adult.

Enregistrar imatges de tot, i especialment l'exhibició narcisista d'un mateix, aquesta mena de mirar-se al mirall en públic, o mostrar-se un mateix en públic mirant-se al mirall que signifiquen els selfies son una característica de l'actualitat i què hi farem. Però si us plau, menys gesticulacions sobre la pretesa traça dels nadius digitals i la hipervaloració de les seves capacitats informàtiques. Un adult mínimanent format fa un ús molt més eficient d'internet i de la telefonia que un adolescent. El que ens falta als adults es l'aprenentatge entre iguals, molt més actiu entre els joves.


L'inquietant: independentment de la seva qualificació, no es toleren espectacles on surti algú fumant per tal de no induir a fumar. En canvi, no hi ha cap cap restricció sobre violència. Sembla que la contemplació d'escenes violentes no genera conductes imitatives. L'acarnissament que veiem en aquest vídeo és de llibre, vull dir de pel·lícula o de videojoc. Però això sembla no ser notícia.

Per què tant escàndol? A Google poses "video chicas pegandose colegio" i obtens aproximadament 619.000 resultats. I com diu Xavier Theros, el youtube és el romanço de cecs dels nostres dies.

dimarts, 11 de març del 2014

Bona educació

Divendres, sessió de tarda. A la cua davant nostre, un pare i la seva filla.  Arriba en moto una dona amb una nena  i l'aparca  al costat de la cua. Se'ns posen al davant. Són la mare i la germana. Deuen tenir uns 11 i 13 anys. Parlen de pel·lícules. Penso que són una mica esnobs, perquè mentre deliberen animadament sobre el film que volen veure, sento la petita tot afirmant lapidàriament que només li agraden els films en blanc i negre. 
Em fixo en els cartells, però no hi veig cap film infantil: Nebraska, El llop de, una de naufragis, una espanyola ... . La cua comença a caminar. M'he distret i no sé quina han acabat decidint, però quan arriben a la taquilla sento la mare que demana: "quatre per a Agost". Nenes ben educades!

diumenge, 9 de març del 2014

Precaució: filòsof idealista

Conta Safranski  que Hegel era tan famós que a les seves classes a Berlín "afluïen veterinaris, agents d'assegurances, funcionaris de l'administració, tenors d'òpera i empleats de comerç".
I afegeix: "Es possible que no entenguessin massa bé el que deia, però n´hi havia prou amb entendre que hi havia algú que ho entenia tot i que tot ho donava per bo." (Schopenhauer y los años salvajes de la filosofía, p. 356).

dissabte, 8 de març del 2014

Dia de les dones 2014

A empentes i rodolons, per la tossuderia d'unes poques, el suport entusiasta d'uns pocs, l'escaqueig hipòcrita dels menys, el surpasso per l'esquerra d'algun prepotent, i la col·laboració més o menys desvagada de la resta, ho hem fet. L'alumnat, entre el despiste de molts, les ganes d'esbargir-se de la majoria i la consciència  de les i dels menys.
El millor: el que ha florit a cada aula.
El pitjor: pensar que l'any vinent seguirà essent necessari fer-ho.

dilluns, 3 de març del 2014

No anem bé

Sempre ens havíem dit que els animals no mengen, devoren.
Els humans mengem: la cuina, els àpats, els dinars de celebració, els sopars rituals.
Però ara sembla que per a molta gent, menjar s'ha convertit en un acte mèdic. No s'alimenten, tampoc devoren, no mengen. Es mediquen.


Megustacomersano
Todosobreltransitoylasaluddigestiva

"Los expertos, y Manolo Escobar y Vicente del Bosque dicen que funcionan. Los estudios de la agencia europea EFSA, y también agencias independientes, como la OCU, así lo aceptan. La eficacia que tienen estos productos viene dada por la reducción del colesterol total en sangre después de tomarlo durante unas tres semanas. Afirman que se logran reducciones de entre el 7 y el 10% del colesterol total, debido a que reducen la presencia en sangre de las LDL, el colesterol malo. No modifica ni el nivel de HDL ni el de triglicéridos. Por esta última razón ciertos círculos minusvaloran estos productos, afirmando que la mejora que aportan no compensa su precio, ni es una mejora asegurada para todo el mundo." (font)