dimecres, 23 de juliol del 2014

Retrat

Els llibres manllevats d'una biblioteca pública sovint conserven  les petges de qui els ha llegit: un subratllat sistemàtic que, de no haver-se interromput -pel nostre consol- a meitat del segon capítol, hauria revelat una lectura aprofundida, que tanmateix hagués deixat el volum il·legible; uns punts gairebé invisibles, però conspicus, que marquen els passatges importants; una correcció maniàtica i obsessiva dels signes de puntuació com la que recordo que em va fer gairebé insuportable la lectura de les Les veus del Pamano; una anotació, relacionada o no amb el contingut del llibre, un número de telèfon, una adreça, el nom d'un medicament.

Per tal de trobar un exemplar del descatalogat La vejez de Beauvoir, havia hagut d'anar a la Biblioteca d'una ciutat veïna per poder endur-me'l de vacances. En obrir-lo, apareix un bocí de paper amb una llista escrita amb una ortografia pintoresca: Caïxa, jersey, dinar, Biblio. 

Missatge en l'ampolla d'algú que no ha après a escriure en català? Algú catalano parlant major de cinquanta anys? Més adient és pensar que és la llista de coses a fer durant el dia pròpia d'una persona poc ocupada. Passar per la Caïxa a recollir la pensió, anar a buscar el jersey a la tintoreria perquè ja comença a refrescar, o anar-lo a buscar allà on se'l va deixar, o potser comprar-se'l amb els diners trets de la Caixa. ¿Dinar fóra el recordatori que avui toca anar a dinar amb la família, a casa la filla, i per això ha d'anar-hi amb el jersei nou, no amb l'arnat que va adoptar des que es va jubilar? Però la seva posició abans de "Biblio" suggereix més aviat que cal anar a comprar el dinar -amb els diners trets de La Caixa. 

L'haurem, doncs, d'imaginar (a ella? a ell?) entrant a la Biblio de la ciutat veïna carregant el cistell amb les cebes, el mig pollastre desossat i una mica d'api per fer sopa amb els ossos, o els talls de fetge -diuen que fa sang- i les fulles ufanoses de les bledes  emergint de la bossa tot duent a la mà el llibre per retornar mig tapat pel jersei que penja de l'avantbraç?

Però el llibre té 676 pàgines i en 27 hi he trobat el rastre d'una ratlla en el paper de l'angle superior que palesa que s'ha llegit tot. Aleshores, no és el jubilat o jubilada que arrossega lentament la bossa de la compra i el jersei que s'ha llegit el llibre sinó una persona que escriu el català amb faltes, però capaç d'empassar-se les 676 pàgines de lletra petita. Aleshores la llista podria ser com un resum irònic del llibre, a l'estil del "mam, caça i non" que servia per acusar els adolescents que no paraven a casa, però aplicat als vells: "caixa, jersei, dinar, biblio".

No obstant, el que em crida ara l'atenció és la degeneració cal·ligràfica. Els dos primers mots tenen una ortografia impecable, "dinar" revela haver estat escrit en un altre moment, potser amb pressa. Però el mot abreujat sembla indicar un defalliment cognitiu que li ha fet escriure'l més a poc a poc, sense alineació, disminuint el tamany, lluny del prurit que li ha fet posar dièresi a la impecable primera paraula.

Coda: Ara m'adono que potser és una llista feta per vàries persones que em convida a completar-la. Quan hagi llegit el llibre, pensaré un mot i l'afegiré a la llista.

dissabte, 19 de juliol del 2014

2 filòsofs 2! sobre les corridas


Debate Oscar Horta Vs Fernando Savater from PACMA TV on Vimeo.

Els arguments depurats d'un i altre, que palesen dues concepcions no només dels animals, sinó també de l'ésser humà. Per tractar el tema de la naturalesa humana.

divendres, 18 de juliol del 2014

El criterio de evaluación 18 de Valores cívicos de primaria

"18. Conocer y expresar las notas características de la democracia y    la    importancia    de    los    valores    cívicos    en    la    sociedad democrática, así como el significado de los símbolos nacionales, la Bandera, el Escudo de España y el Himno nacional como elementos comunes de la Nación española y el conjunto de los españoles."
Real Decreto sobre el currículo básico de primaria

Com l'haurem d'aplicar, aqui a Catalunya?
font



dijous, 17 de juliol del 2014

Històries urbanes: Bye bye Barcelona

Havia quedat en el banc del davant de la Pedrera. Però no hi és, ha estat abduït per la terrassa d'un bar. Espai públic privatitzat. No estic parlant d'una manifestació, ni d'un pelotazo immobiliari, ni d'un desallotjament d'una casa ocupada. Es tracta simplement de la possibilitat de circular pel carrer, d'estar-se en el literal espai públic. Els ajuntaments, aliats amb la amb la llei del tabac i els operadors turístics han descobert (?) un filo recabdatori. 

A més en molts llocs el que es troba és un magatzem de piles de taules i cadires encadenades tot el dia esperant la nit, la festa o el cap de setmana. Ah, i a l'hivern la terrassa es tanca i es converteix en un lloc tancat on es permet fumar!



Bye bye Barcelona, Tarragona, Girona, Palamós ...

dimecres, 16 de juliol del 2014

¿Merece Ortega un 10% del programa de Historia de la Filosofia LOMCE?

Segons l'esborrany de la LOMQE, la Història de la Filosofia deixa de ser una assignatura comuna i passa a ser troncal d'opció. Això vol dir que passa a competir amb Economia de l'Empresa, Geografia, Grec II, Història de l'Art i 10 més per tal que l'alumnat en trii dues -sempre i quan el centre l'oferti. Desapareix també a la revàlida, excepte si l'alumnat la tria per examinar-se'n (ho ha de fer d'una de les dues que hagi triat en la seva opció). I per descomptat, desapareix a les PAU, si és que segueixen.

No reiterarem les raons que qualifiquen aquest projecte de catàstrofe. Només constatar que aquesta desaparició s'acompanya -i en certa mesura és el mitjà- d'una revàlida on tot l'alumnat de l'Estat tindrà l'oportunitat -i l'obligació- d'examinar-se d'Història d'Espanya en una prova centralitzada pel Ministeri.

L'esborrany actual centra la Història de la Filosofia en 10 autors, tot relacionant-los amb algun altre: Plató (Sòcrates i els presocràtics), Aristòtil (Demòcrit), Tomàs (la filosofia àrab, jueva i el nominalisme), Descartes (Spinoza), Hume (Locke política), Kant (Rousseau), Marx, Nietzsche (Schopenhauer), Ortega (Unamuno y "otras figuras de la filosofia europea") i Habermas (y "el pensamiento posmoderno").

Trobo positiva la concreció en 10 autors. Això permet llegir-los de manera aprofundida i facilita el fer una història de la filosofia que sigui filosòfica, és a dir, que no sigui el simple relat d'un seguit de corrents i autors. A l'hora de jutjar un programa, existeix la temptació -molt nostrada- d'aplicar el que hem anomenat altres vegades "la cullerada". Consisteix a exclamar-se que no hagin inclòs un determinat autor o corrent i proposar que s'hi afegeixi. Això ignora que el temps escolar és limitat, i que per tant, cal triar. 

Qüestionem, però, la tria pel que fa dels darrers. En primer lloc, tot i reconeixent la importancia de la filosofia feta en alemany, sembla una mica excessiu que 4 dels 10 siguin alemanys i de temàtica vinculada, com si als segles XIX, XX i XXI no hi hagués hagut filosofia en altres llengües i amb temàtiques diferents, com el pragmatisme, el neopositivisme, l'existencialisme o, especialment, la filosofia d'orientació analítica.

En segon lloc, la tria d'Ortega com a monotema de la filosofía hispànica del segle XX. A banda que suposa una reiteració d'alguns temes de la tradició alemanya, sembla en aquest cas tendenciós centrar la filosofia hispànica en aquest autor. Els redactors de l'esborrany estan afectats de megalomania o no hauríen prescrit dedicar un 10% del curs al pensador espanyol, ni proposat com a contingut avaluable apreciar "la repercusión de su pensamiento en el desarrollo de las ideas y la regeneración social, cultural y política de España".

Nosaltres segurament suspendríem aquesta pregunta de la revàlida, perquè no apreciem la seva contribució a cap desenvolupament de les idees ni especialment a cap regeneració del país. Suposar aquest valor implica desconèixer  el daltabaix de la guerra civil i la postguerra franquista per a la filosofia. Fins i tot l'entusiasta promoció de la recent biografia Ortega y Gasset de Jordi Gracia ha de defensar-lo de l'acusació de fatxa, carca i antic.

El tema de la filosofia a l'Estat, que efectivament caldria promocionar en els estudis secundaris, caldria vertebrar-lo a partir d'aportacions rigoroses com la de Francisco Vazquez La Filosofia española. Herederos y pretendientes  sobre la "transició filosòfica" (veieu-ne aquí una recensió i aqui una entrevista amb l'autor). També caldria atendre al llarg exili i depuració d'intel·lectuals, a  l'ocupació ideològica de l'academia per part dels integristes i a la lenta reconstrucció.

Si es tracta de prescriure l'estudi d'aquells reconeguts internacionalment, per què Ortega i no Ferrater Móra? Serà perquè Ferrater ben aviat denuncià la crueltat de les corrides mentre que Ortega enaltí «la trágica amistad, tres veces milenaria, entre el hombre español y el toro bravo». I per què citar, en relació a Ortega, Unamuno i no Zambrano o Nicol? Perquè aquests es van mantenir republicans i es van exiliar, i aquell va renegar de la República i es va prestar a ser manipulat per la propaganda franquista? Em sembla que, si cal construir una divulgació de la filosofia hispànica del XX i XXI, es requereix confegir un mapa de les seves figures, no encimbellar-ne una que tot i estar citada respectuosament per molts, poc aporta al debat filosòfic actual.

D'un temps, d'un pais, d'una professió

S'ensumaven canvis. Petits indicis, com assabentar-se que el professor de Formación del Espíritu Nacional, conegut per fer a classe el numeret de treure's la pistola i deixar-la damunt la taula sense que ningú gosés dir-li res, havia estat colpejat per la policia quan provava de fer valdre la seva condició de falangista per tal que aquesta el deixés passar una barrera amb un grup d'alumnes amb els que havia fet una sortida. Els grisos no només ens pegaven a nosaltres, sinó també a ells. Petites alegries.

Era l'època que la gent aplegada  al capdamunt de les Rambles per discutir de futbol va començar a parlar de política més obertament. Primer amb precaució, intentant endevinar si al seu rotlle hi havia entrat l'agent de la brigada político-social, però ben aviat sense embuts. De seguida es va passar  a xiular cada cotxe luxós -reduït gairebé als Dodge Dart- que, tot venint des de Pelai, tombava  i tirava Rambla avall. Era l'extensió matinal de les xiulades de l'entrada a les funcions de gala del Liceu, que s'amanien amb els comentaris de les dones que s'hi aturaven mentre feien el carrer. Tarda sí tarda també hi havia una manifestació a l'entorn de la Plaça de Catalunya. La Rosa de foc semblava revifar.

Jo era professor pluriempleat en dos col·legis, en un de religiós i en una cèntrica acadèmia. La primera classe la donava a les 9 del matí i la darrera a les 9 de la nit. Això em va permetre viure intensament l'ambient de la Transició al centre de la ciutat. Quan acabava l'acadèmia a la tarda, havia de travessar la Plaça de Catalunya, preveient les càrregues de la policia contra les manifestacions que sovintejaven per tal de no quedar-hi atrapat. Per tornar a casa, encara havia de refer el camí fins l'estació de Catalunya, travessant les restes del camp de batalla. Fins i tot un dia, que havia estat especialment agitat, davant del Novedades vaig experimentar la magnífica descàrrega d'adrenalina generada en adonar-me que el riu de grisos brandant la porra que sorgia d'una lletera que s'acabava d'aturar corria directament cap a mi, solitari transeünt que aquell dia va arribar a agafar el ferrocarril d'abans perquè va córrer com si li haguessin ficat un coet al cul.

En aquells moments hi havia una expansió de l'ensenyament públic, producte de la implantació de l'EGB, que al seu torn havia donat una empenta als estudis de batxillerat, com ho faria més tard més tard als universitaris. Molts instituts es van crear gràcies a la reivindicació veïnal. Al meu barri hi sobreviu encara una pintada dels 70 que diu "No dan el Instituto si no se exige". L'ensenyament privat confessional o no, tremolava per la possibilitat que s'adoptés un model d'ensenyament estatalitzat com el de França, i de fet l'article 27 de la Constitució va ser molt debatut.

Però a començaments del curs de 1978, les cares llargues dels patrons de la privada van enriolar-se. S'havien organitzat. La redacció final de l'article 27 de la Constitució trencava amb el model francès i definia un ensenyament privat subvencionat amb fons públics. L'estratègia de classe de segmentar l'alumnat s'havia imposat. La directora de l'acadèmia, que el curs anterior somicava mentre em deia "haurem de tancar", ara em comunicava que si volia cobrar dotze pagues, havia de treballar el juliol fent classes de repàs. A la privada religiosa, el rector em preguntava, sense amenaçar, però sí demanant coherència: "Jordi, quin lloc té un ateu en una escola confessional?". Recordo que una privada religiosa femenina de la part alta de BCN, quan es va desplegar la xarxa concertada, va dedicar la primera subvenció a emmoquetar la biblioteca.

Filosofia, Literatura, Llatí, Història, ... tutoria, cinefòrum i grup de teatre. 25 hores de classe setmanals, més les classes de repàs tot el mes de juliol. Per al professorat de la privada s'imposaven unes oposicions. Al 1978, es van convocar places per a tot l'Estat: Agregats de filosofia: 354+137 en expectativa; Catedràtics de filosofia 33+66 d'accés = 99. És una xifra que equival  al total actual del professorat de l'especialitat a Catalunya als centres públics (486). 

Han passat trenta-sis anys, la població ha augmentat, el jovent estudia secundària superior en major proporció. En canvi, observem una progressiva disminució del professorat en general, per no parlar del de filosofia. Constatem que les jubilacions d'aquells que vem entrar aleshores no es cobreixen o es cobreixen amb professorat precari. I que, comparat amb els llicenciats d'ara, vem ser afortunats. D'un temps.



dimarts, 15 de juliol del 2014

Defensaven la llibertat d'ensenyament

L'esborrany del decret sotmès a informació pública palesa quins són els interlocutors als que fa cas el PP.  Una mostra: una nova disposició addicional afegida a l'esborrany anterior (la novena) inclou quelcom inèdit en cap de les lleis anteriors. Prescriu donar entrada i lloc, per llei, a una determinada institució privada.  

1. Los Ministerios de Educación, Cultura y Deporte y del Interior, en colaboración con las Administraciones educativas y con la Fundación de Víctimas del Terrorismo, promoverán la divulgación entre el alumnado del testimonio de las víctimas y de su relato de los hechos."


Jutgeu vosaltres mateixos. S'havien fet tips de denunciar l'"adoctrinament" de l'ordenació anterior! Una cosa és promoure com a objectiu el rebuig de les violències, entre elles la terrorista, i l'altra és donar carta de presència a una ONG determinada. Així interpreten  l'article 27 de la Constitució que proclama la llibertat d'ensenyament. Tot això sense mencionar que una de les entitats adherides a la dita Fundació és Convivencia cívica catalana, activa en la campaña contra la inmersió lingüística en Cataluña.

divendres, 11 de juliol del 2014

Què opinem del programa LOMQE

Entre els dies 27 de juny al 21 de juliol de 2014 es sotmet a informació pública el Proyecto de real decreto por el que se establece el currículo básico de la Educación Secundaria Obligatoria y del Bachillerato. S'aplicarà si o si  a partir del curs 2015-2016. Aquest setembre comença la LOMQE a primària. Dedicarem uns posts a comentar-ne diversos aspectes.

A diferència de les lleis educatives anteriors, els programes de la LOMQE no són "de mínims", sinó "bàsics". Això vol dir que tot el que prescriuen s'ha d'impartir. Recordem que el currículum anterior era obert, és a dir, proposava temes a triar per part dels encarregats de tancar el currículum, que eren les comunitats amb competències i els centres. Aquell sistema plantejava el problema de l'homologació dels continguts escolars, però també permetia una discussió del currículum en els diferents àmbits de decisió. Per tant, no podem fer ulls grossos al que prescriu. És cert que les "administraciones educativas" poden "completar-ho", però la gran extensió dels currículums, d'una banda, i la pressió que exerciràn les revàlides, de l'altra, no permeten ser optimistes de poder "arreglar-los".

Lluny de nosaltres aleshores les dinàmiques estil França, on les modificacions dels programes, i fins i tot d'apartats concrets, s'acostumen a realitzar després d'un estudi i una proposta encarregats a algun expert que dóna públicament la cara  i a través d'una discussió a tots els nivells. Aquí no hi ha ningú més que el ministre que es faci responsable del programa. Son diversos poders a l'ombra que es poden endevinar els qui tallen el bacallà d'aquest decret.

No hi ha canvis en el disseny general pel que fa a les assignatures vinculades a l'especialitat de filosofia: supressió de l'EpC i de l'Ètica, introducció d'una alternativa anomenada "Valores Èticos" com alternativa a la Religió, la Història de la filosofia passa a ser optativa de segon ordre a segon de batxillerat, dins una llista on també hi ha psicologia. Ens criden l'atenció la concreció del programa d'una Filosofia a quart en la llista d'optatives de segona opció -abans era el mateix que a primer- i certes concrecions del apartat de valors transversals.


diumenge, 6 de juliol del 2014

L'experiment de donar



- Vols diners gratis? Agafa. Després et demanaré que triis una cosa.
- Uix, qué bé, és de veritat? Sense condicions?
- Sense condicions. Pren!
- Gràcies!
- Ara et pregunto: vols quedar-te'ls o donar-los per combatre la malària? (Segons la quantitat que havien agafat, se'ls suggereix que prenguin un cafè, paguin un deute, vagin a la perruqueria ...)
De 2500 dòlars regalats, van donar 2421,50. Amb càmera i sense càmera. No fan servir càmera oculta.
Vinculat a la fundació promoguda per Peter Singer.

Idees per a un treball de recerca ...