dissabte, 17 de juliol del 2010

Museu dels horrors

Una veu al telèfon: - Jordi, sóc ..., t'en recordes? -i tant que et recordo!- Que estem arreglant el sòtan i llençant coses i hi ha unes caixes on posa el teu nom, si vols venir a mirarte-les. Quan vulguis eh?
-Avui mateix.
Ja feia massa temps que havia promés d'anar-hi. Al parking, cotxes coneguts i algun de desconegut, dels nous. Salutacions, records, abraçades. Baixem al sòtan i em presenta la tasca. Pols, caixes, mobles. Menjat pels àcars, entre agendes, llibres i documents de la famosa "reforma" trobo la capsa del "museu dels horrors".
Era quelcom que vem descobrir per exorcitzar l'angoixa, el desànim, o la mandra quan arribàvem a l'insti després del cap de setmana i hi trobavem pintades, portes esbotzades o vidres trencats. I quan, a penes restablert l'ordre, arribava algú corrents i ens deia que hi havia un alumne que xulejava de portar una pistola. Quan havies de treure forces per parlar per enèssima vegada amb els pares d'un altre alumne. Revistes d'un porno que es revela ingenu en l'era d'internet, cartells amenaçants, la pedra que aparegué al despatx, la navalla. Ai las!