- És clar, l’altre dia en vam parlar! Porta 25 dies en vaga de fam. Diuen que, si segueix sense prendre més que aigua ensucrada, morirà.
- Hem de deixar que algú es perjudiqui?
- mmmm
- Vull dir que si deixaries que una persona es suïcidés, per exemple?
- Home, no, perquè la gent es suïcida perquè es troba malament, o no vol viure, o ha tingut un problema que no sap com resoldre.
- Però ella no es vol morir ...
- I no poden obligar-la a menjar?
- Sembla que legalment no es pot
- Però, què vol?
- Pressionar
- Per què? Què va passar?
- (FA) Al 1975 Espanya es va retirar del Sàhara i la colònia va ser ocupada per Marroc. Es va acordar fer un referèndum perquè els habitants decidissin si volien ser independents o pertànyer al Marroc. I encara no s’ha fet. (Murmuris d’admiració)
- Però qué ha passat ara? Ella perquè és a l’aeroport de Lanzarote?
- Va sortir als Estats Units per recollir un premi, i en tornar va posar “Saharaui” en el lloc de la nacionalitat dels papers d’entrada. I van dir-li “Llavors, si no ets marroquina, no pots entrar”, i li van treure el passaport i la van fer anar a Lanzarote, que és una illa canària del davant. Té la seva mare i es dos fills a El Aaiún, la capital del Sahara.
- Però ella què demana amb la vaga de fam?
- Tornar a el Aaiún
- Doncs que digui que s’havia equivocat en emplenar l’imprès.
- Però ella té dret o no a reivindicar la seva identitat saharaui?
- Que ho faci, però que no ho digui, perquè si no, és una provocació al Marroc.
- És una provocadora!
- Però com es pot reivindicar quelcom, si no es fa públicament?
- Els seus fills no han de patir perquè la seva mare faci una lluita política!
- Imagina’t que no est deixen parlar català, què faries, deixar de parlar-ho, fer-ho d’amagat?
- Jo no deixaria que els meus fills patissin. Els fills no han de pagar el que facin els pares.
- Doncs ja que sóm al Marroc, els 6 fills d’un general que va atemptar contra el pare de l’actual rei de Marroc es van passar 17 anys en una presó. En entrar, el més petit tenia tres anys.
- Estic segur que els seus fills li han dit que estan amb ella, que faci el que hagi de fer i que no es preocupi d’ells.
- Però que li preguntin als d’UFkir si estaven d’acord amb ell!
- Fins a quin punt hem de conformar-nos amb les coses que considerem injustes?
- La culpa la té el govern espanyol, per no obligar a Marroc a haver fet el referèndum.
- Es que hi ha interessos comercials.
- Però ella és una ingènua, es pensa que arreglarà alguna cosa morint-se a Lanzarote.
- Hi ha algú de vosaltres que cregui que els problemes s’arreglen en un plis?
- ....
- Penseu a casa vostra, una porta que grinyola, una aixeta que no tanca, s’ha d’arreglar, però ningú no fa res. Els problemes mundials són molt més complicats, i cal que moltes persones posin un gra de sorra. Mireu, si no, el cas de Rosa Parks
- (El que té tres nacionalitats i ha viscut en quatre paisos desperta) Rosa Parks!
- Explica: Era una mujer negra que se sentó en los asientos de delante del autobús ...
- Quan per les lleis de segregació dels anys 50 i 60 no es podia. Ella podia haver-se conformat, dissimular, dir que s’havia equivocat, que no ho faria més, però va aguantar i va aconseguir fer un pas més en l’abolició de les lleis segregacionistes. Heu vist Forrest Gump, oi?
- Total, que ella té el dilema de seguir fins la mort o retirar-se perdent la seva dignitat i quedant-se amb els seus fills. El govern espanyol està en el dilema de forçar massa Marroc o permetre que mori una persona innocent en el seu territori. El govern marroqui té el dilema de donar ales a l’independentisme saharahui o mostrar la debilitat del rei. I cadascú de nosaltres té el dilema de si quedar-nos esperant a veure què passa o fer alguna cosa.
- Tots tenim un dilema moral.
- Si, senyora Haidar. Gràcies a vosté.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada