Així vaig titular la lliçó que el president de la Societat Catalana de Filosofia va convidar-me a impartir en la inauguració del curs passat. Ara la podeu trobar completa en la publicació en accés obert de l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia.
Tot comença als remots vuitanta en llegir un dels pocs (tres) llibres de didàctica de la filosofia que valien la pena (Izuzquiza: La clase de filosofia como simulación de la actividad filosófica) i que se segueixen recomanant equivocadament, al meu entendre, per exemple en manuals d'oposicions. De sobte, les classes que feia se'm presentaren com una activitat avorridíssima i inútil; la imatge del lloro o del hàmster adult ensenyant a repetir mots sense sentit o a donar voltes a la roda de la seva gàbia amb posat de voler aconseguir una cosa.
Només fa pocs anys, especialment a partir del naixement de les "noves pràctiques filosòfiques" hem aconseguit un cert reconeixement per part de l'establishment filosòfic. En aquesta lliçó exposo què el justifica.
 |
| - Què, un altre típic dia de cole? |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada