dissabte, 19 de gener del 2019

Educar per al futur

Diuen que eduques per al demà. Les innovacions pedagògiques es justifiquen en estudis de prospectiva. Ja és un tòpic aquella crítica que tenim escoles del XIX per a alumnes del XXI...

Tot i així, la sensació que sempre he tingut com a ensenyant ha estat la de treballar a cegues. Desconeixes els resultats a llarg termini de les teves accions. Com influirà l'ensenyament competencial que ha rebut l'alumnat d'avui en la vida dels adults del 2035? Quins efectes tindrà l'escolarització segregada per sexes, més enllà de la repugnància que ens suscita avui? Quina diferència tindran els adults l'escolaritzats a la pública i a la religiosa?

Aquesta sensació que educar és treballar a cegues s'agreuja quan qui creu sincerament que  l'educació escolar té un impacte en les persones arriba a conèixer els itineraris posteriors del seu alumnat.

Un dia, mentre mirava un quadre en una exposició, se m'acosta una senyora i em diu: - S'enrecorda del meu fill, que li veu dir que no faria res, que deixés els estudis, i que no tenia vocació musical vertadera? Doncs ara ha acabat els estudis musicals. Al seu professorat aquesta cosa de la vocació ens semblava quelcom sobrevingunt, una excusa. Faltava els dilluns i venia amb morè d'esquiar, suspenia o aprovava molt just i s'excusava dient que la seva dedicació era a la música. Interrompuda la meva contemplació del quadre, em vaig adonar que ens havíem equivocat. (Val a dir que poc després el vaig sentir en un concert i em vaig dir que no era un músic molt bo... coses de la racionalització del resentiment!).

Em creuo, ara ja en horari de jubilats, amb la mare d'un alumne: cómo le va a A.? - Muy bien, lleva diez años trabajando en lo que le gusta, gracias a vosotros.. -Mujer, ya será menos! -No, gracias a vosotros. Estaba en un momento difícil y le ayudásteis! - Siempre os lo agradeceré. No recordo haver fet res d'especial en el cas de l'A.

Rebo al Fb un comentari d'una exalumna: "JAlsina i JBeltran!, com m'agradaria tornar-vos a tenir a classe!" Uau... Ha completat els seus estudis a Harvard i acaba de publicar un estudi sobre relacions internacionals. Tampoc em sembla que hi féssim res: semblava saber-ho tot abans d'ensenyar-li-ho i, al damunt, sense fer cap posat d'alumna model o setciències.

Encara sento una fiblada en el cor  quan recordo aquella junta d'avaluació de setembre on no vam ser capaços d'aprovar per una assignatura el darrer curs de batxillerat a una campiona esportiva i imagino el seu itinerari posterior, que desconec. O quan penso en el d'aquell pakistanès, un dels pocs estrangers que en aquell moment teníem, que vam  convertir d'estranger en extraterrestre: tot el dia sol al passadís perquè dins de l'aula "no entén res". O quan torno a sentir el neguit de no saber què fer davant els intents d'aquell corpulent llatí acabat d'arribar a mitjan curs d'amagar el seu cap d'atzabeja en una aula d'alumnes un curs més petits.

Quina vida tindran la campiona esportiva sense títol de batxiller, l'estranger que va experimentar el rebuig de tota la comunitat quan era un nouvingut al nostre país, el llatí que volia fer-se invisible?

Un es pot consolar canviant de pensament: en general, l'educació, per més planificada que estigui, no influeix en les persones. Influeix més l'origen familiar, l'ambient dels iguals, i... la sort.