Cena

8 de març

Sobre la tortura

Michael Shermer ofereix una argumentació bàsicament utilitarista contra la tortura que inclou un enginyós experiment mental. En els comentaris es poden trobar arguments a favor i en contra des de la mateixa orientació i d'altres. Sorprén no trobar-hi insults.

Gran part dels arguments ja varen estar formulats per Giovani Beccaria al segle XVIII a Dels delictes i les penes:

I per completar els arguments és imprescindible acudir a Amnistia Internacional. En aquesta pàgina trobareu enllaços a activitats educatives sobre el tema.

Nemrod Carrasco, el coach i el filòsof

Escandalitza Nemrod Carrasco en una recent contraportada de La Vanguardia: "El filósofo es un aguafiestas".

Tot i que una mica de comèdia va bé per tal per remarcar la clara diferència entre la filosofia i el coaching, em sembla que és una mica hiperbòlic. Per cert, què ha passat perquè l'"autoajuda" s'hagi metamorfosejat en coaching, és a dir,  en "heteroajuda"? Seran coses del mercat?

Tot i que algunes temàtiques poden ser semblants, perquè al capdavall hi ha problemes que interessen a totes les persones, hi ha diferències abismals. El coaching cerca tranquilitzar, dissoldre les angoixes, apaivagar passions, treure temors, trobar l'harmonia.

En canvi, la filosofia pretén inquietar, despertar angoixes, aixecar la discrepància. Al mateix temps, la filosofia s'acompanya de sentiments positius: la curiositat, l'admiració, el dubte, l'enigma, l'eureka! A més, sovint la filosofia s'ha produit en un context d'amistat (i d'humor!) des dels diàlegs de Plato, passant pels peripatètics, o els salons il·lustrats, el mateix Kant, Hume. 

És veritat que hi ha llicenciats que convençuts que són filòsofs que volen persuadir que ho són practicant la mala bava i el menyspreu,  la mirada malhumorada i anomenant això "esperit crític". Però en ells hi ha molt poca filosofia.

Aixafaguitarres en cap cas. Torracollons? Potser. Front el pronto,  el "faré el que em surti", la manca de reflexió disfressada d'espontaneitat. Contra el "No problem, tinc la solució que necessita".

A todo trapo

Fa riure.

El Diccionari català-castellà de l'Enciclopèdia Catalana tradueix l'expressió "a tot estrop" per "a todo trapo".

L'estrop és la corda que serveix per lligar el rem a l'escàlem i poder remar. En canvi, es navega "a todo trapo" quan es fan servir totes les veles de què disposa el vaixell. 

Heu navegat a vela? Excepte en els moments de maniobra, l'únic que treballa és el timoner. La resta de la tripulació pot dedicar-se a contemplar el mar. 

Però remar, i sobre tot remar ràpid, és un exercici esgotador, tan esgotador que la condemna a galeres  durant molt de temps va ser una de les més temibles.

O sigui, que en castellà per anar ràpid hisses totes les veles i jeus, però en català cal que et trenquis l'esquena i els braços remant...

Caràcter nacional? No anem bé...

Moral kantiana

Sempre havia pensat que Im-perativo cate-gó-ri-co era un ritme perfecte per a uns cors de rap. Ramon Sanchez Ramon ens porta aquesta troballa. 

La lletra és historiogràficament impecable. El més entendridor: "las formulaciones son lo más bonito". I un Kant sorprenentment musculós ballant en segon pla!

Felicitació

Créixer filosofant

En un article de la revista digital Filosofia, ara   trobo una viva descripció de l'adolescència:

"Mai m’ha agradat que em diguessin que era una adolescent. Era per a mi un títol indesitjable: ni nena ni adulta, estúpida i insofrible segons els experts. Amb el temps he anat entenent que no hi ha cap mala intenció rere aquesta etiqueta. L’adolescència no és res més que una època de canvis que cadascú viu d’una manera diferent, i els adults no són enemics, ni tampoc un reflex futur, negre i ensopit; són persones amb tants dubtes com tu.

Quan tens setze, disset o divuit anys, tot va molt ràpid. Arriba un moment en què allò que coneixies, tot el que per a tu era sòlid, evident i quotidià comença a desfer-se i a tornar-se borrós enmig d’una nova realitat que pren importància a l’anterior. Les notícies de la televisió deixen de ser narracions incomprensibles, els països llunyans i exòtics passen a tenir nom i cognom en els mapes, la història dels teus avantpassats es dibuixa a la teva memòria i fins i tot pots sentir que et toca de prop. El món comença a obrir-se, inabastable, i poc a poc t’envaeix la sensació que tot i que cada dia n’aprens més, no hi entens ni un borrall. "

Maria Torres Pérez

Aqui teniu la continuació.

De com va aparèixer la joventut

"En la época de Zaratustra, la juventud burguesa todavía quería parecer vieja. Entonces ser joven era más bien un inconveniente para hacer carrera. Se recomendaban medios para acelerar el crecimiento de la barba, y las gafas eran símbolo de estatus. Se imitaba a los padres y se exhibía el rígido aspecto de asesino del padre, los jóvenes adolescentes se escondían detrás de levitones, y se les enseñaba andares comedidos. Antes, la "vida" se tenía por algo desencantador, la juventud tenía que romperse los cuernos contra ella. Ahora, en cambio, la "vida" es lo fogoso y "marchoso", y con ello, lo juvenil mismo. "Juventud" ya no es una mancha que deba ocultarse. Por el contrario, lo que debe justificarse ahora es la edad avanzada, que se halla bajo las sospechas de estar paralizada y enfermiza."

Rüdiger Safranski: Nietzsche, pàgina 343.

La música es anterior a la babélica confusión de lenguas y, puesto que todavía hoy representa el único medio universal de comunicación, puede considerarse como un poder que triunfa sobre la confusión de lenguas. es antiquísima la idea, relacionada con lo dicho, según la cual la música está más cerca del ser que todos los demás productos de nuestra conciencia. está en el fondo de las doctrinas órficas y pitagóricas. Ayudó a Kepler en el cálculo de la órbita de los planetas. La música se tuvo por el lenguaje del universo, por un sentido figurado; luego, Schopenhauer pasó a considerarla como una expresión inmediata de la voluntad del mundo.

Si la palabra rompe el silencio de las cosas carentes de ella, pero es incapaz de captar en conceptos su ser inagotable, y si es el mito el que se propone decir lo no aprehendido por el logos, en consecuencia la música tiene que albergar en su seno la relación más íntima con lo mítico. Quizá sea ella aquel residuo mítico que se afirma con fuerza hasta el momento actual,  cuando la música se ha hecho omnipresente gracias al desarrollo tecnológico. Es un tapiz de sonidos, una atmósfera, un ambiente. Ya se ha convertido en un susurro fundamental de nuestra existencia. Quien con el auricular puesto se sienta en el metro o corre por el parque, vive en dos mundos. Apolíneamente viaja o corre; dionisíacamente escucha. La música ha socializado el trascender y lo ha convertido en un deporte de masas. Las discotecas y las salas de conciertos son las catedrales de hoy. Una parte considerable de la humanidad entre los trece y los treinta años vive hoy en los dionisíacos espacios no lingüísticos y prelógicos del rock y el pop. Los oleajes de música no conocen límites, minan los terrenos políticos y las ideologías, tal y como se mostró en los cambios de 1989. La música funda nuevas comunidades, traslada a un estado diferente, abre otro ser. El espacio auditivo es capaz de envolver al individuo y hacer que desaparezca el mundo exterior. Pero la música enlaza a los oyentes en otro nivel. Aun cuando estos se conviertan en mónadas sin ventanas, no están solitarios cuando suena lo mismo en todos ellos. La música posibilita una profunda coherencia social en un estrato de la conciencia que antes se llamó mítico."

Rüdiger SAFRANSKI: Nietzsche, biografía de su pensamiento, pp 106-107.

Informació i coneixement

"Una eruga que cerqui conèixer-se ella mateixa mai esdevindrà papallona"

font

André Gide: Fulles de tardor

Llibertat i llibertinatge

font

Per què els ximpanzès no esterereotipen, nosaltres sí ho fem i les balenes potser?

Interessant enfocament evolucionista sobre la construcció d'estereoptips. Podeu trobar l'article sencer aqui.

Fabrika

De sobte, tot són noves tecnologies i white-collar treballadors. Tot i que encara romanen al món molts llocs així:


Trobareu un excellent i detallat comentari (en francès) aqui.

Els XXXVI Arnau de Vilanova

Com els anteriors altres trenta-sis anys. Noies i nois satisfets, una mica avergonyides (sorpreses ara de no rebre correccions, sinó elogis). Professorat i famílies enlluernades per aquestes noies i nois. 

Professorat que esgarrapa temps per sortir de l'aula i posar per escrit les coses bones que fan dins d'ella. 

I la qualitat es manté, gràcies a aquesta institució de l'educació catalana que es diu treball de recerca. Fins l'any que vé!

Trobareu la llista de premiats i les ressenyes aqui.

Enlluernadores i enlluernats

Bombardeo, poca gente

Matí de dissabte. Coincideixo al mateix del vagó amb un conegut del barri. Seiem junts. Xerrem de com ocupar la jubilació. M'explica que ha autoeditat un llibre inspirat en anotacions d'una bibliotecària barcelonina durant la Guerra civil. -Si tienes 16 € te vendo uno-. D'acord, responc. I treu de la motxila un llibre. A la portada, una fotografia antiga d'una dona jove. -Es esta-, diu mentre intercanviem diners per llibre.

I la transacció esdevé un regal, perquè és un llibre que t'arriba al fons, que conmou. Per la seva estructura, que fa un collage amb anotacions de la bibliotecària real,  cartes fictícies, inclús una redacció infantil. Pel seu narrador enamorat  més que omniscient, que es pemet ensenyar-nos com posa i treu personatges, que comenta la seva pròpia narració, ens anuncia el que vindrà, ens avisa que farà una ellipsi, contradiu el que conten els personatges.

Tot i que és un sedicent recull de contes, en realitat és una novel·la. Una novela amb els sentiments a flor de pell, que manté la intensitat en tot moment. I que reserva al final de cada capítol un pessic al cor (aún se me encoge el alma o lo que haya por dentro).

Per si no us el trobeu en el mateix vagó: Rodolfo Hoyuelos:Bombardeo, poca gente. Stendhal Books, Barcelona 2015.

Currículum

Quanta raó!!! És del 97.

Ah, aquellos tiempos de la "fiesta del libro"!

Hi havia "Unidades didácticas"!!

Sant Jordi mata l'aranya!?

font