Llibres de text

Inundació! La implantació de les noves assignatures remou el mercat del llibre de text. Els comercials, les editorials i els autors s'afanyen a fer-nos arribar nous llibres o, en el cas dels menys diligents, "avenços editorials". Amb major o menor dedicació i encert, els que he rebut fins ara intenten adaptar-se als nous programes, encara que sense atrevir-se, en general, a renovar el contingut. Canviar l'imprescindible perquè res canvii, fins la propera recontrareforma? Ai las! quan un llibre de text durava tota la vida. I, com a autor, enyorança del paper carbó i l'Olivetti, les primeres galerades, les segones. En canvi, ara és: "falten vint línies aquí"; "això ha de tenir un màxim de quatre mil caracters", "envia'm una il·lustració per allà".

Una variant que s'imposa darrerament és el llibre al capone. Recordeu aquell acudit dolent? doncs ara hi ha alcapone el nom. Un professor universitari posa el seu nom al capdamunt d'uns professors o professores de secundària. Així ho han fet Lledó, Savater, Cortina, Mate. Els seus no són ni millors ni pitjors que els altres. Els reps amb interès, però sovint són obres més despistades respecte els programes vigents. I són deficients pel que fa les activitats proposades. I no podem deixar de dir -amb tot el respecte, je je- que queda una mica estrany que el professorat universitari es posi a produir fonts quaternàries o terciàries en el millor dels casos, en comptes de produir-ne de primàries o secundàries. Tanmateix sembla que és una tendència creixent.

Hi ha un posat que consisteix a criticar la utilitat dels llibres de text, però em sembla això, un posat. Primer, perquè crec que la dita castellana del librillo segueix descrivint la realitat. Hi ha unes fonts del professorat, que poden explicitar-se més omenys, però que al capdavall es resolen en uns quants librillos (parlant de Psicologia, l'altre dia vaig sorprende dos col·legues en un comentari elogiós sobre la utilitat del Pinillos!, com si des d'aquella meritòria recopilació no hagués passat res). De tota manera, no sabem com es fa servir el llibre de text a filosofia. Mentre no es faci amb el nostre col.lectiu algun estudi com el que va fer Carmen Guimerá a Història, el que fan els companys i companyes a classe és un misteri (en Chema Gutierrez va hi dedicar un apunt a la seva tesi, però sense dades empíriques). Disposem de relats, però la seva fidelitat i completud no resisteix una anàlisi rigorosa; les generalitzacions que algú s'atreveix a fer no tenen més base empírica que el veí, el nebot o la parella estressada. Sí que tenim sospites, i informes d'alumnes, però ja em direu ... Tampoc podem al·legar un coneixement directe. Lector professor o professora: a quantes classes del teu centre has assistit a banda de les teves?

Posats a relatar, diré que quan impartia història universal, llatí, literatura espanyola, literatura universal, filosofia i història de la filosofia m'era imprescindible. Més seriosament, avençaré la hipòtesi que els llibres de text han complert la funció espúria de tancar els programes que la LOGSE va intentar obrir perquè s'adequessin a cada situació. I també han ajudat a formar el professorat en una certa renovació de continguts. Així les autoritats educatives s'han estalviat la formació permanent i la inspecció ha pogut seguir atrafegada amb la burocràcia i embadocada en la gestió.

Una cosa en què els llibres de text han canviat ha estat -a banda del preu- en la major inclusió d'activitats Es planteja aleshores un nou problema que és conjuminar en un mateix format l'exposició ordenada del saber estàndard i el repertori d'activitats. Sembla gairebé un impossible. És útil el llibre de text? Segurament. En tot cas, a alguns crítics els veus aferrats a la fotocopiadora .... fotocopiant llibres de text.