Comunicació no verbal

font: Societat Internacional d'Etologia humana

El cos. Allò que manifesta el que volem -o no- expressar. Existeix una gestualitat, una comunicació no verbal de caire cultural: la distància interpersonal, les salutacions, les amenaces aixecant la mà, el nyiclis amb el dit índex, etc. Però la més important és la natural: abraçar, tapar-se la boca, saludar aixecant les celles ...., una gestualitat universal. Per què els humans de cultures, edats o temps allunyats podem entendre'ns? No és pel llenguatge, sinó per aquesta comunicació no verbal pròpia de l'espècie, gran part de la qual és compartida amb d'altres primats. Aquesta gestualitat, junt amb patrons cognitius propis, és allò que permet exercir el que Hume anomenava el sentit d'humanitat: aquella dificil reconstrucció que fa que estem convençuts que l'altre pensa, sent, imagina i desitja igual que nosaltres.

L'etologia humana estudia aquests aspectes. El seu màxim representant és Irenaeus Eibl-Eibesfeldt, que ha recollit un importantísssim arxiu cinematogràfic sobre diferents cultures, moltes ja desaparegudes.

No creieu que es tracta d'una cosa del passat. Ara s'estudia per tal de fer que els robots ens semblin humans. Que, per exemple, facin veure que ens escolten: assentir, mirar-nos als ulls contacte visual, ... Veieu el llibre I. Wachsmuth and G. Knoblich (Eds.), Modeling Communication with Robots and Virtual Humans, LNAI 4930. Berlin: Springer, 2008.