Lisboa, matí de tots Sants de l'any 1755. De sobte, la terra comença a tremolar. Després dirien que els gossos no havien deixat d'udolar tota la nit. Sis minuts tremolant. Els que sobreviuen a l'esfondrament de les cases corren a Baixa, sortejant les escletxes que s'han obert, als molls sense edificis que els puguin colgar, i des d'on contemplen com les guspires de les xemeneies malmeses van calant foc als habitatges. En una de les sis rèpliques, la taulada de l'esglèsia do Carmo cau damunt els fidels que s'hi havien refugiat. Encara avui ningú ha tingut l'esma de reconstruir-la, esquelet de runa grisa plantat camí del Chiado. Però un altre fenòmen crida l'atenció de la gentada: les aigües del Teixo s'estan retirant i comença a veure's el fons. Els més atrevits o curiosos hi baixen i aviat la llera buida s'omple de gent que tafaneja per les restes de navilis enfonsats i càrregues perdudes. 900 seran engolits pel tsunami de tres onades de més de sis metres amb què el mar torna a apropiar-se de la llera. Una tercera part des habitants de la capital han mort. Queden registres de destrucció a Cadis, Conil, Barbate, Fes, Meknes ...
Voltaire prendrà aquest fet com a tema de reflexió teològica al Candide i al Poema sobre el desastre de Lisboa, significativament subtitulat "ou examen de cet axiome: "Tout est bien". Hi criticarà el racionalisme descarnat d'arrel leibniziana. El desastre li serveix per questionar l'existència de Déu: el terratrèmol ha portat patiment a múltiples innocents; Déu no existeix, perquè si existís hauria de ser tan omnipotent i bo com per no permetre aquest patiment d'innocents. Si el permet, no és bo; i si és bo, hauria d'impedir-lo; per tant no és omnipotent. No hi ha, en conclusió, cap ésser infinitament bo i omnipotent. El poema esdevindrà famós en tota l'Europa il·lustrada:
(...) Mais comment concevoir un Dieu, la bonté même,
Qui prodigua ses biens à ses enfants qu'il aime,
Et qui versa sur eux les maux à pleines mains?
Quel oeil peut pénétrer dans ses profonds desseins?
De l'Etre tout parfait le mal ne pouvait naître;
Il ne vient point d'autrui, puisque Dieu seul est maître:
Il existe pourtant. O tristes vérités!
O mélange étonnant de contrariétés!
Un Dieu vint consoler notre race affligée;
Il visita la terre et ne l'a point changée!
Un sophiste arrogant nous dit qu'il ne l'a pu;
"Il le pouvait, dit l'autre, et ne l'a point voulu:
Il le voudra, sans doute"; et tandis qu'on raisonne,
Des foudres souterrains engloutissent Lisbonne,
Et de trente cités dispersent les débris,
Des bords sanglants du Tage à la mer de Cadix. (segueix)
Rousseau, molt menys famós a l'època i sense els suports de Voltaire, s'encaparrarà a contradir-lo. Li envia una carta que, en escampar-se, donarà lloc a un seguit de malentesos que acabaran en una profonda enemistatdels dos autors, la Lettre à Voltaire sur la providence. En ella rebat l'argument del mal de Voltaire. El mal general no existeix. Vista en la seva globalitat, a la natura no hi predomina el mal. El mal particular, com els efectes del terratrèmol, és producte de l'acció humana: atapeïment de les cases, vida anti-natural ... Déu (o la Naturalesa) és bona, som nosaltres els que la pervertim.
(...) Tous mes griefs sont donc contre votre Poème sur le désastre de Lisbonne, parce que j’en attendais des effets plus dignes de l’Humanité qui paraît vous l’avoir inspiré. Vous reprochez à Pope et à Leibniz d’insulter à nos maux en soutenant que tout est bien, et vous amplifiez tellement le tableau de nos misères que vous en aggravez le sentiment : au lieu de consolations que j’espérais, vous ne faites que m’affliger ; on dirait que vous craignez que je ne voie pas assez combien je suis malheureux, et vous croiriez, ce semble, me tranquilliser beaucoup en me prouvant que tout est mal. (...)
Després d'haver comprovat les destrosses del temporal de dissabte passat i a banda de sorprendre'm de què encara no s'hagin produït més desgràcies, em vé a la memòria aquesta polèmica: Voltaire/Rousseau? O aquesta altra: qui guanya, la naturalesa o la cultura?
Una Proposta de treball sobre els dos textos (en francès) .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada