dijous, 23 de juliol de 2009

Urbs

Les ciutats són com una mena d'organismes vius que es van metabolitzant a si mateixos. Això és patent a Roma i també, de forma més modesta, a Barcelona. Aquests dies l'he hagut de caminar una mica. I he comprovat la sorda lluita entre gentrificació, immigració i veinat de sempre a Ciutat vella i el Raval, l'explosió de botigues per als turistes a dreta i esquerra de l'Eixample i a Lesseps. I m'ha amarat una certa alegria ressentida en veure desmantellades les oficines bancàries i les botigues franquiciades que van arrassar cafès, comerços i tallers. També he passat per Bailén 56: hi ha un Condis i un restaurant. Va ser la seu de l'Escola Moderna i res no ho recorda.

Arribat a una certa edat, ja has assumit que hi ha una geografia lligada a les èpoques de la teva vida que va desapareixent. Fins a cert punt, vas entendre que el banco de Vizcaya de la Plaça Catalunya -el que acceptava comptes indistints de parelles no casades- es transformés en el Hard Rock Merda. Que desapareixés l'escultura de Clarà al mig d'aquella placeta de Pedralbes. Que la bodega de la Palma de Sant Just estigués a punt de tancar. Que les botigues de souvenirs de les Rambles evolucionessin des de les espases toledanes, els barrets de mexicà i la ceràmica de Talavera a les samarretes del Barça, el trencadís i Lladró. Que es reinaugurés el Zurich, com ara el Velódromo perquè surten a Lets Go! Que la Clínica de muñecas de les galeries Maldá tingués una presència fantasmal sense poder-se esbrinar si és oberta o tancada. Que desapareguessin els llauners, les botiques de pots i olles, la versió gracienca d'una kashbah del carrer santa Ana. I no estinc parlant de les lleteries ...

Però avui t'ha tocat la moral, al Portal de l'Àngel, veure-ho resumit en 50 metres quatrats: on són Porter llibres, la Formiga d'or, la pastisseria La colmena, els dos cafès minúsculs , la sabateria i, sobre tot, la botiga de joguines, aquesta darrera patèticament substituida per una botiga que es proclama Desigual, però que segueix la uniformitat de lluentons, llums hal·lògens, musica alta i maniquis?

Enmig d'aquest apocalipsi de la memòria personal, et fa una esgarrifança de vergonya aliena creuar-te amb guiris aparentment il.lustrats amb cara d'estar descobrint la ciutat ...