dilluns, 13 de juliol de 2009

How's like to be a dog?

De tant en tant, m'agrada passejar el gos. El d'altres. He tingut gossos i gats, però ja fa temps que ens fa una infinita mandra aguantar-ne un a casa. Tanmateix, no perdo l'ocasió de provocar les diverses mostres d'innocent -suposo- excitació en veure que agafes la corretja i l'hi enganxes al collar així com el que crec que és una barreja d'avidesa, alegria i concentració amb què travessen la porta. Un cop al carrer, i acompassats els caminars bípede i cuadrúpede, em torna a sorprendre el contrast amb els codis humans. A casa els has vist llepar-se i xuclar-se els genitals "amb la intensitat d'un polític àvid de prebendes", com diu Greene a el El factor humà. També has viscut la immensa vergonya que, estant de visita, el gos de la casa et clavés el morro en l'entrecuix preadolescent. Però al carrer aquests comportaments diries que impropis es depleguem amb tot el seu esplendor subversiu en el que em sembla una versió cànida d'aquella escena del film de Buñuel Le charme discret de la bourgeoisie, on les reunions socials no es feien al voltant d'una taula de menjador, sinó cadascú assegut en un vàter. Rega amb una font aparentment inexhaurible portals, cantonades, arbres, rodes, containers, bosses i postes. Impunement. Es saluda amb d'altres gossos tot olorant-se mútuament l'eschaton. Però el que t'escandalitza més és la benevolença amb què els amos s'ho miren tot.
Tot provant de no semblar un amo inexpert, faig un excercici d'empatia i paro atenció a com el meu gos tracta les deposicions líquides o sòlides d'altres congèneres: de sobte es queda clavat en un cagarro que estudia amb la delicadesa amb què un paleotòleg neteja un fòssil. Mostra la passió d'un enòleg tastant un vi vell mentre examina una taca imperceptible. Segur d'haver après, albiro una tifa recent, enorme i probablement aromàtica. Em preparo per aturar-m'hi, però ell només li dedica un petit cop de cap.
No els entenc. Ni a ells, ni als seus amos.