Perdoneu l'efusió personal. No sé si estic preparat per a l'esborramenta que s'albira. Diuen que és ràpida, però dolorosa.
Mai més disposaré d'audiències captives divuit hores a la setmana. Mai més se m'atansarà una adolescent bellíssima a preguntar-me quina nota li poso. Mai més un nen d'onze anys a qui no conec em demanarà confiadament ajut. Mai més sentiré que altres persones canvien per dins gràcies al que jo faig. Mai més estaré immers en l'olla a pressió d'un institut. Mai més sentiré que faig pinya amb companys de treball. Mai més sentiré l'eufòria col·lectiva i un pèl malenconiosa d'una fi de curs.
Tampoc no hauré de corregir exàmens mal plantejats, barallar-me amb el SAGA, assistir a claustres insuportables, desesperar-me davant la inacció d'algunes famílies, lluitar per crear un ambient de treball a classe, fer guàrdies quan els altres companys estan en una sortida.
Mai més.
P.S. L'Orelles segueix. Sigui per vocació o per incapacitat de tancar etapa.
10 comentaris:
Jordi, hi ha vida més enllà de totes les coses que enumeres (i que també formaven part sustancial de la meva fina fa poc). Hi ha vida, i molta, i molt apassionant. Malgrat la nostàlgia de deixar el que estimes i el vertígen de la nova etapa, considera't afortunat de poder viure-la!
Benvingut al club dels jubilosos!
Matilde, gràcies per l'abraçada virtual que espero que ben aviat sigui real. "Hi ha vida, i molta, i molt apassionant" ... Gràcies!
Espero que segueixis l'Orelles per vocació, per ganes, per gust, per plaer, perquè et dóna la gana, perquè paga la pena, perquè més val això que res, perquè encara et fas preguntes i temptatives de respostes en les entrades, perquè jo pugui mirar-me-les de tant en tant... Se'm farà difícil imaginar-te jubilat! Insisteixo: imaginar-te. Sempre hi ha algú a qui preguntar, sempre hi ha algú que pregunta i sempre hi ha alguna pregunta (més)...Ens veiem aviat!
Dolors: cada frase vitamina, lliçó, afalac, argument, estima. Gràcies! I gràcies pel posthttp://filolestermes.blogspot.com/2011/07/per-que-parlem.html
Hola Jordi,
Vaig ser alumna teva fa crec que dos anys, fent el CAP (l'últim CAP). Des de llavors segueixo de tant en tant el teu blog. M'agrada molt la teva feina, sento una mica d'enveja, sana enveja.
Ara que t'acomiades com a professor trenco el meu silenci perque et volia encoratjar per a que segueixis fent anar aquesta pàgina. Crec que tens moltes coses a dir i intueixo que hi tens molts alumnes silenciosos com jo.
Felicitats per estrenar una nova etapa a la vida.
Paqui
Jordi parlavem l'altre dia al MEM i no en sabia res ...un amic hem va dir que parlaves de... uffffffff com és la vida que sembla que el treball ho resolt tot .. Bé la filosofia potser si que ho complica una mica més tot...Per mi saps que ets un referent en molts sentits per els consells , pels ànims ,per les iniciatives emprenedores... Seguirem aquí llegint el que escrius i fas ... ens veiem aviat ..
Paqui: m'agrada llegir-te. Espero que tot i les retallades sigui possible que gent com tu puguin substituir-nos per tal que com a mínim deixeu de sentir enveja dels que practiquen la professió. Seguiré, seguiré.
Xavier: tens raó, potser la filosofia ho complica, o més aviat ho "densifica"? I els blogs ho patentitzen. Com diu Arendt, "estar viu significa estar mogut per una necessitat de mostrar-se". Animat per gent com tu, provaré de seguir.
Felicitats per la seva jubilació! Vaig ser alumne seu del CAP el curs 2005-2006. Enguany m'he presentat a les oposicions per primera vegada. M'hauria agradat tenir l'honor de cobrir la seva jubiliació, però malauradament, tot i haver tret una nota alta (la 13a de Filosofia) a la fase d'oposició, després del concurs m'he quedat sense plaça.
El vull animar a continuar amb el seu bloc.
Gràcies!
Héctor López
Héctor: I jo t'animo a seguir provant, i a que tots plegats exigim que no hi hagi ni una plaça menys de filosofia. Seguiré, gràcies a gent com tu.
Publica un comentari a l'entrada