El rei dels elefants

A Portraits in the Wild (1975), Cinthya Moss explicava que l'estudi científic dels elefants va començar als 50 del segle XX, però que es feia primordialment  a partir d'exemplars morts per la caça. No va ser fins l'any 65 que es va començar l'observació directa.. Aquesta permeté refutar les llegendes inventades pels caçadors, com els cementiris d'elefants (restes de matances per part d'homes), el part amagat, l'agressivitat (que faci por no vol dir que sigui perillós), la vida de més de cent anys (no arriben als setanta) i al mateix temps descobrir la rica vida social o el fenómen del dol davant dels morts, que arriba a la mort per inanició d'algunes femelles per no abandonar els cadell morts durant una sequera. És a dir, només portem 42 anys de coneixement d'aquests animals. Segons Douglas Hamilton, que és qui va iniciar aquest estudi, a mitjan segle XX hi havia 1,3 milions d'elefants africans. A començaments del XXI havien minvat a la meitat.

font

Caçar un elefant es aproximadament tan perillós com caçar un conill o un cèrvol; la diferència és que si et fiques en la seva distància de seguretat et pot atropellar. En canvi, matar un elefant no és semblant a matar un conill o un cèrvol. La diferència és que no només mates un animal, sinó que acceleres el procés de degradació del conjunt dels elefants: atesa la complexitat de la vida relacional que tenen, degenera els vincles socials,  es reprodueixen més joves i per tant amb menys experiència, cosa que minva les possibilitats  de supervivència dels cadells; a més, es perden les relacions entre grups, amb la consegüent disminució de la diversitat genètica. Per tant, es posa en perill l'espècie (font). 

Entre els exemples de valors intrínsecs, Dworkin menciona a El dominio de la vida les llengües, les espècies animals, les obres d'art. Què diriem si una persona es dediqués -per esport, of course- a cremar la seva col.lecció de pintures d'artistes  importants, encara que fos seva?

Segons hem comentat en un altre lloc d'aquest blog, en un experiment amb elefants asiàtics es va donar un capteniment que revelava una imatge d'un mateix, és a dir, una certa noció d'identitat personal. En fi, que si caçar amb armes a distància ja fa un cert fàstic, prendre com a objectiu animals difícilment substituibles és francament vomitiu. I segurament moralment rebutjable (i no parlem de qüestions polítiques i econòmiques, com l'embolic del tràfic de marfil, ni de com el safari cinegètic no desenvolupa cap país, ni de l'aparent supercontrol de Botswana, però que en ser fronterera amb les superinestables Angola i Congo,  fa inútils, si n´hi hagussin, les polítiques de protecció, ni de la questió del mal exemple polític ...) ... el rei dels imbècils.


Per cert, sembla que tenim un destí amb Botswana: el negre de Banyoles no va ser repatriat allà?


PS: Mosterín, encertat com gairebé sempre en aquestes qüestions aqui.