dilluns, 14 de gener de 2013

Pere de la Fuente i Collell

font
- “Si no creus, et tancaré a l’orfenat!”, deies que havies sentit amenaçar una mare al seu fill quan passava pel davant del Patronat Ribas. Com qui oposa el real a l’ideal, contraposaves aquesta anècdota al garbuix d’utopies socials, pedagògiques i urbanístiques que feien bullir l’olla al 1979 dins de l’orfenat tot intentant gestionar l’èxit democràtic d’haver guanyat a l’especulació uns edificis històrics. Quina ferotge independència dels teus posicionaments en les inacabables assemblees! Quina insistent reclamació teva de no oblidar l'objectiu d'escola pública, científica, laica, democràtica i catalana! Des d’aleshores sempre m’ha admirat la teva capacitat de reconèixer el compromís que cada moment i situació exigia: professionalment, socialment i personalment. 
Aquest compromís semblava que requerís, segons tu, una precisa velocitat d’actuació que hem descobert que només és a l’abast d’alguns elegits, com tu. Feies una proposta; si un no s’hi afegia, no passava res, però això no t’aturava, quan hom volia obrir la boca ja erets lluny. Tanmateix, mai no vaig sentir que em retraguessis una inacció, ni que pretenguessis donar-me un consell, ni encara menys que m’exigissis explicacions. Només mostraves camins gràcies a l’estela que deixava la teva actuació. La velocitat de la teva acció no atabalava ni incomodava. Feies la broma que eres com un maníac depressiu que encara no havia entrat en la fase depressiva. 
Amic fidel, vem coincidir dos cursos, però ens hem seguit tota la vida. Només puc recordar els teus favors en tots els moments de la meva carrera. La qualitat màxima dels materials que posaves a disposició de tothom, la intel·ligència de les teves observacions i suggeriments, la teva generositat i capacitat de treball. Fins i tot vaig aprendre de tu que ser avi comença per saber estar disponible. 
Amic Pere, deixa’m repetir aquest epítet amb què embolcallaves el contacte professional amb l’afecte personal. El que sento més és que, una altra vegada, has anat més ràpid que nosaltres, però que ara ja no et podrem atrapar. Sic tibi terra levis.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Gràcies, Jordi. M'he emocinat molt. Com el coneixies!. Una abraçada,

Maria Antònia

Jordi Beltran ha dit...

Gràcies a tu, Maria Antònia. Fins aviat.