Hem fet un paquet amb el període nazi. Un embolcall hermètic que ens lliura de contaminació. Circumscrit a unes dates: del 1933 al 1945, amb uns precedents que es remunten a l'any 1921, quan Hitler crea el partit nazi, i uns conseqüents, com és la cerca mundial dels nazis per tal de castigar-los. Al nostre país, a més, aquest paquet ens sembla aliè perquè ja tenim suposadament empaquetats els nostres propis feixistes i perquè al nostre sistema educatiu la historia mundial del segle XX s'ha considerat que tenia un valor formatiu inferior a temes com la prehistòria, la Revolució francesa o altres variants locals.
Quan se'ns acara amb algun dels fets que van passar, els escarafalls habituals, l'ús d'adjectius esclerotitzats: "horror", "inefable", "incomprensible". Per poc que es pugui -"sereu com déus"-, la fantasia de l'equidistància: un dels comentaris que he sentit repetits després de veure la película sobre el judici d'Eichman subratlla el testimoni contra el paper d'algun consell jueu -creats pels nazis, recordem-, i d'aqui al problema palestí, etcètera.
Tot plegat, indiferència. Manca de sensibilitat front aquells ciutadans europeus que només es van salvar de l'anorreament com a persones i de l'assassinat cruel si van poder escapar d'Europa. D'Alemanya, d'Austria, de Polònia, de la Unió Soviètica, d'Hungria, però també de França, de Bèlgica, d'Itàlia, d'Espanya. Indiferència com la de molta part de les poblacions d'aquests països quan succeïren els fets: no van ser capaços d'adonar-se del que significava que quan Hitler pujà al poder el 1933 més de mig milió de persones van fugir d'Alemània? Ni del que volien dir al 1935 les "lleis" de Nuremberg? Ells també ho sentien com un paquet aliè.
El sadisme amb que s'acostumen a caracteritzar els nazis en novel·les i pel·lícules pot ser una manera de fer-nos suportable que els onze milions de víctimes jueves planificades a Wansee van ser determinades amb nom i cognoms, espoliades, deportades, torturades i assassinades en la seva major part en poc més de dos anys per persones la majoria de les quals es considerarien a si mateixes normals, com nosaltres. I que això fou conegut i contemplat per molta altra gent, indiferent, com nosaltres. A això crec que es referia Hannah Arendt -disset anys fugint- quan parlà de la banalitat del mal. No són els diables qui inflingeixen el patiment. I no hi ha Pare Nostre que ens lliuri del Mal. Són gent normal, com nosaltres, que han decidit participar. Esborreu els dimonis i poseu-hi gent normal, com nosaltres.
 |
| font |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada