dimarts, 15 de març de 2016

Històries urbanes

I
L'escampall de criatures s'ha dissolt. Una mica més amunt de la porta de l'escola, arrambades a la paret, romanen tres nenes crescudetes, d'uns 14 anys. Escolten amb posat seriós una dona jove ben vestida que branda una revista i tot assenyalant-la diu:
- Con esto podréis comer y beber lo que queráis!

II

A la cua per pagar la fruita, una dona canosa que m'havia estat mirant em diu: - Jo vaig ser alumna teva! A l'instant la reconec. Ella prova de disculpar-me explicant que també és mestra i que a ella sempre li ha costat reconèixer els seus antics alumnes. Jo em precipito a dir-li que les mestres ho tenen més difícil que nosaltres perquè els infants canvien més. A més, intento demostrar que jo  la recordo bé i li parlo de la seva família mentre desesperadament intento trobar el seu nom. Ella s'ha adonat de la meva incomoditat en no haver-la reconegut, i per això no pronuncia la frase que havia de dir: - Sóc la X. M'arriba el torn de pagar i ens despedim.
Camino una bona estona. De sobte, se m'apareix el nom: C.C.! Aturo l'impuls de tornar corrents a buscar-la. Fora patològicament impropi. A més, demostraria, com a mínim, que la meva memòria s'ha fet lenta, tot i que fa 28 anys que la vaig tenir a classe.

III

L'acordió que ha interpretat entre dues estacions el popurri d'una revetlla completa fins l'apoteosi final enmudeix. Com en una pel·lícula de terror, és substituit per una veu suplicant, llastimosa:
- Ayudenme! Nadie tiene trabajo en casa!
No sé si ha estat la sobtada transfiguració o què, però ningú li ha fet l'almoina cuitada.