Dimarts passat vaig tenir el gust de participar en una taula rodona centrada en el model de les residències de la "tercera edat" a Ràdio 4. Veus més autoritzades que la meva pel que fa a la situació real i les alternatives factibles, com les d'Ingrid Roca i Diana González, infermeres amb diverses responsabilitats a salut i a residències, i Mercè Civit, del Col·legi de treball social de Catalunya. Vaig centrar la meva intervenció en contextualitzar la questió en l'edatisme i el treball de cures no monetitzat (sobre els minuts 7 i 37).
 |
| No era una bufanda, eren els cascs |
La presentadora va començar preguntant-me perquè ens és tan difícil tenir present la mort. Encara rumio la resposta. Volia anar més enllà del tòpic "hem de parlar més de la mort". En comptes de deixar anar el discurs d'augmentar la consciència de la nostra caducitat, de no ocultar la mort, etc., se m'acudí referir-me a Schopenhauer. A
El món com a voluntat i representació crec recordar que escriu, com de passada, que una de les proves empíriques més clares que som posseïts per la Voluntat és que tot i la nostra caducitat, la vitalitat de la Voluntat ens impulsa a viure sense pensar-hi. Trobo una cita semblant
aquí: "pues, de ser así, no habría
la diferencia que hay entre el estado de ánimo de un hombre
en general y el de un condenado a muerte". Diuen que me'n vaig sortir... Seguirem pensant-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada