diumenge, 1 de març de 2009

La fragilitat del jo

Aquesta setmana hem obert les cartes que es van escriure fa tres anys. En començar l'ESO, vaig fer-los una classe que vaig titular "Carta a una persona ben coneguda". Havíem estat pensant si era possible que algú es trobés amb ell mateix ... feiem filosofia de la identitat personal. Tenien uns dotze anys. Els vaig fer imaginar la persona que serien tres anys després, fent quart d'ESO, i escriure-li una carta amb el que volguessin dir-li. Instruccions: Concentració; tancar els ulls; superar els riures, visualitzar aquella persona; suspirar i agafar el bolígraf. Al principi havien desconfiat, perquè els vaig obligar a seure en taules separades i els vaig repartir fulls en blanc, com si fos un examen. Van començar a escriure més o menys resignadament, però quan mitja hora després vaig començar a donar-los els sobres, la majoria demanava més temps. S'havien inspirat. Finalment, van anar tancant els sobres i escrivint el seu nom en el destinatari (vaig descobrir que per a molts era la primera vegada que enviaven una carta). Seixanta minuts intensos.
Tot just complerts els tres anys, no sé quin senyal els ha impulsat a començar a recordar-me adès i ara que ja era l'hora d'obrir-les. Convoco a l'hora d'esbarjo i s'apleguen extranyament puntuals. La immensa majoria són adolescents crescudets. Les cartes estan embolicades amb la llista del curs. Una té lletra de l'enyorat Llorenç, que els fats li siguin propicis. Les reparteixo. Silencis. Alguns se la guarden: han decidit que la llegiran sols, a casa. Altres la comenten rient. Pocs la deixen llegir a una amiga. Algú sense carta, però encaparrat en què l'havia escrit, reclama fins que li mostro la llista: feia catolicisme, o no va venir aquell dia ni va demanar fer-la en una altra classe. Ho sento. Altrament, satisfacció melanconiosa en molts rostres.

El dia després, li pregunto a M què li ha semblat la seva carta. Em mira com preguntant-se si ha de respondre sincerament. No la tinc aquest any. Mirant endavant, tanca els ulls amb una ganyota. - És queeee ... He canviat molt. Tanca els ulls una altra vegada, com si no volgués veure el que té al davant. - No m'agrada com era. L'ajudo: - Segurament has trobat que el que t'escrivia no acabava de ser tu, que llegies la carta d'una nena. - Si -respon.