dijous, 1 d’octubre de 2009

Relativisme

Un dels fragments més famosos del sofista Protàgoras és:

πάντων χρημάτων μέτρον ἔστὶν ἄνθρωπος, τῶν δὲ μὲν οντῶν ὡς ἔστιν, τῶν δὲ οὐκ ὄντων ὠς οὐκ ἔστιν‭

(L'home és la mesura de totes les coses, de les que son en el que són, de les que no són en el que no són).

Per aquesta vegada l'entrada de la Wikipèdia en espanyol és molt millor que la en anglès. Tal com m'apareix el món, així és per a mi. Desaparició de la distinció entre ésser i aparèixer, semblant al relat de Nietzsche a "Història d'un error" de El Crepuscle dels ídols. Relativisme de la veritat i dels valors ètics, polítics o estètics. No hi ha, doncs, ni veritats definitives, ni valors absoluts.

Això no vol dir que es proposi el caprici, l'oportunisme o el tantsemenfotisme. Es pot ser relativista sense renunciar a la racionalitat, i per tant considerar que no tot allò que s'afirma sigui igualment acceptable. Els criteris que històricament hem anat construint ens permeten acceptar provisionalment unes afirmacions i rebutjar-ne d'altres, fins que siguem capaços de trobar-ne de millors. El relativisme tampoc dóna l'esquena a la cerca de valors comuns, perquè reconeix la necessitat de trobar-ne per tal de poder conviure. I per això la seva companya inseparable és la tolerància, que consisteix en considerar que totes les opinions són dignes de ser examinades racionalment i sostenir que cadascú és el millor jutge dels propis interessos. En aquest sentit, és molt més honest que qualsevol dogmatisme, que accepta la tolerància quan és dèbil, i només espera enfortir-se per acabar amb la discrepància. Finalment, relativisme tampoc vol dir manca de fermesa en defensar aquells valors comuns que tant ens ha costat guanyar: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. En una societat pluralista conviuen valors i veritats diversos, el poder és neutral epistemològicament i redueix la coacció legal als valors mínims imprescindibles per a la convivència.

Una dictadura és una forma política on el poder de qui governa és absolut, i per tant no permet altres poders ni, per descomptat, la discrepància. Per això no només Protàgoras, sinó qualsevol persona raonable considerarà que l'expressió ratzingeriana "dictadura del relativisme" o és un insult a la intel·ligència per què és un oxímoron (una contradicció en els termes) o és intel.lectualment deshonesta (és a dir, sofística en sentit pejoratiu) perquè intenta contaminar un concepte amb un altre concepte que té un sentit contrari.