dijous, 10 de març del 2011

Nom propi

Cadascú explicava la història del seu nom. Ho havia proposat jo com a presentació i per crear clima de confiança. El teu nom, allò que t'acompanya tota la vida, que estamparem en una signatura (en l'època dels contractes didàctics de vegades et trobaves alumnes que deien que no savien signar). El teu nom, que sentiràs en la veu de qui et recriminarà; el que pronunciaran els llavis de qui t'estimarà.
La majoria preferia explicar com es va decidir el seu nom. "Esperaven dos bessons, el primer es diria A i el segon B, jo vaig ser el primer". "Em dic X perquè la mare ho va decidir". "No es posaven d'acord i ho van decidir a sorts". "Em dic Noelia, però vull que em digueu Noe perquè odio la cançó que al meu pare li agradava molt". "Al meu pais es posen tres noms, jo vull que només em digueu Z". "He preguntat a la mare què vol dir i en àrab significa calma"
Elecció banal que ens identifica i significa. Que acceptem com un fet de la naturalesa, com ser miops, esprimatxats o tenir els cabells rinxolats.