diumenge, 16 d’octubre de 2011

Històries urbanes

Otto i Ettore
Ferrocates plens a vessar cap a la manifestació. Saludo un exalumne que és un exemplar d'expulsat del pqpi. Se'm fa difícil pensar la seva vinculació amb  el 15M. L'acompanya un quillo. Tenen als peus un cadell de boxer que després de fregar-se'ns per les cames -"Otto, quieto"- s'estira i es queda adormit. A Muntaner, abans que pugui avisar una parella d'indignats que porta amb un cadell de mastí i entra apretant la gent, Otto desperta d'un salt. Mentre les portes es tanquen inexorablement, hi ha un enrenou de petjades, esgarrapades, lladrucs i grunys que exigeixen un perfecte autocontrol dels passatgers de l'atapeït vagó mentre senten els cossos dels gossos barallant-se entre les seves cames.  "Edu, Edu"- sento. Es diu Edu? - Pregunto incrèdul a la tatuada propietària que valerosament però inútil s'interposa entre els dos animals, -"No, si chiama Ettore, Ettore".  Baixem a Provença, tot esperant que no descobreixin abans de Catalunya algun altre motiu d'enfrontament. Otto i Ettore. La globalització.

Les pancartes
"J'ai trois mois et je suis déjà indigné!" Signada per Solenn, un nadó que va en motxilla.
"Está claro quién se ha llevado mi queso".
"No podría mirar a los ojos de mis hijos y decirles que no me animé a luchar".

Vols xumar?
De tornada als Ferrocates. Un grup amb cotxets i criatures entren a corre-cuita quan la campana ha tocat. S'obre pas fins a nosaltres, que estavem asseguts, una noia -indignada- amb un nen a braç de dos anys justos  i ens exigeix que li cedim el lloc. Ens aixequem dos. Dos nens del mateix grup, d'uns cinc anys, aprofiten per seure al seient del costat. Als pocs minuts la mare està dreta, els dos de cinc anys ocupen sengles seients i el petit està dret en perill de caure a cada moviment del vagó. La mare: - Gerard, seu. Gerard indiferent. La mare: - Gerard, parlem- i s'ajup sense tocar-lo, gairebé recolzada en les cames dels adults dels seients del davant. - No veus que si frenés el tren podries caure i et faries molt de mal? Eh? Segueix l'argumentació interminable davant l'indiferent Gerard mentre a la gent del voltant se'ns van posant els pèls de punta. Finalment agafa en Gerard a braç. - Que vols xumar? Sembla que si, perquè demana als dos asseguts: - Que voleu seure els dos en un seient perquè així li podré donar de mamar al Gerard?
Un imagina qué deuen estar pensant els nens: Anàlisi de costos/beneficis entre  aixecar-se i la improvable bronca si segueixen asseguts? Deliberació entre el deure d'ajudar els dèbils i la comoditat egocèntrica? Sentiment de culpa davant el propi egocentrisme? Cap culpabilització perquè no tenen clar si està bé aixecar-se o no, atès que els han cedit el seient? Odi soterrat entre tots dos, que els impedeix seure junts? O és que els immobilitza el dilema del free-rider (si sóc el primer a aixecar-me pot ser que l'altre no em deixi seure ...)? Finalment s'acaba amb la mare donant de mamar asseguda en un altre compartiment i els altres dos nens drets en els seus seients mirant per damunt el respatller como en Gerard xuma. Un dels que havia cedit el seient era invident.