Encara no es nota molt, però els simptomes d'un refredament en la vida educativa comencen a proliferar. Els assistents a una reunió de recapitulació del projecte Educació per a la Integritat deien no a ampliar la seva collaboració el curs vinent, mentre amb els ulls pregavem siusplau no ho feu més difícil. L'Alejandro Sarbach, incansable metadidacta, relatava a Carbonilla com aquest curs ha tocat fons, i té la modèstia d'atribuir-ho a circumstàcies personals: "Éste ha sido para mí un curso especialmente accidentado". En Xavier Alsina lamenta entre d'altres coses la manca de conexió amb els que en aquests moments dirigeixen el seu centre, així com constata que molts dels seus esforços finalment semblen balders. Fins i tot la incombustible Concepción Pérez Garcia, de la Lechuza de Minerva, titula Malos tiempos para la filosofia un post escrit "desde el cansancio y desde el hastío". I Lourdes March, de qui tantes coses he après, es despedeix de les classes després de confessar: "He de decir que los cambios horarios, el aumento de las ratios y la reestructuración del currículo de las optativas hacen difícil la continuidad de un proyecto de estas características". Rigau, Wert, feu-vos-ho mirar.
4 comentaris:
Jordi, no negaré que alguna cosa passa i que el desencís és evident, però em sembla que tots els que cites no responen a un denominador comú. Sovint perdre la complicitat amb equips directius de temps passats és un símptoma, no necessàriament dolent, de que certes maneres de fer canvien. Hi ha, evidentment, una experiència personal, no sé si extrapolable. Tenir problemes de salut i fer un reconeixement públic per així explicar l'origen d'un experiment didàctic és ben diferent. Estar fastiguejat de com està l'educació dependrà, també, de la posició personal que s'hagi ocupat fins ara. Tots sabem que sigui quina sigui la definició curricular de les matèries, la clau es troba en la mediació que es realitza a l'aula i en la qual l'eix és el professor. Importa tant el que digui aquest o aquell ministre sobre el valor d'una matèria mentre continuï existint i en les mans del professorat de filosofia? I, finalment, que els canvis referits sobre ratios i etc... suposin una raó de pes per a l'abandonament de la professió em sembla que només continua en la línia que, fa anys, confon la pedagogia i l'existència d'un projecte educatiu personal, no necessàriament de centre, amb l'organització que, com a molt, li dóna un marc o li dóna un altre. On queda la vàlua professional i el compromís ètic amb la nostra feina al qual aludia A. Sarbach en una entrada de fa mesos al seu blog? Era impossible que nosaltres fessim res de profit a les aules quan les condicions eren les que eren als anys 70, per exemple? No nego l'impacte negatiu de les mesures adoptades pels responsables polítics, tot i que potser algunes d'aquestes mesures cal examinar-les a la llum dels desastres amb què convivim i dels que sembla que ens hem oblidat. Però no tots els desencisos tenen la mateixa causa, apunten al mateix, ni són expressius de la mateixa manera d'entendre el compromís amb la nostra professió. Si hem de aportar experiències personals del no desencís, diré que al centre on treballo ha pres la direcció un grup de professors joves i amb empenta, amb ganes de fer les coses bé i amb visió pedagògica per sobre de la resta de les visions possibles. Han elaborat el seu projecte amb il.lusió i han teixit una xarxa de complicitats amb la majoria del professorat, tot i haver-hi una pluralitat de plantejaments no sempre fàcil de coordinar. Esperances amb fonament en temps de dificultats, lluny d'una era glaciar.
Glups, Dolors, quantes coses i què ben dites. Gràcies pel comentari. Potser només són quatre exemples, però resulta que els trobo en quatre blogs que llegeixo sovint i que en general valoro positivament.
Potser sí que cal remarcar que quan s'observa la vida diària de la majoria de centres es copsa una realitat diferent de la que ens pinten els media: precisament són llocs de calidesa i qualitat humana.
Jo només apuntava que aquestes manifestacions podien ser un simptoma d'un refredament, perquè les trobava diferents de l'alegria una mica malenconiosa dels finals de curs.
Sobre les declaracions dels ministres ... Quina cara hem de fer quan sentim per enèssima vegada que aquesta si que serà la darrera reforma?
En tot cas, encantat (i sobre tot els alumnes del vostre centre) que hi hagi un equip il·lusionat i que ha sabut teixir complicitats!
Doncs davant de les declaracions dels ministres, no importa el color, penso que el millor és adoptar un sa escepticisme, esperar que passi el xàfec de les declaracions i les consabudes controvèrsies mediàtiques (molt soroll per no res, ehem...), i continuar fent la nostra feina més tranquils, dignes i convençuts que mai, o sigui, tan bé com sempre. La majoria àmplia del professorat és bon profesional. Aixè és el que hauria de comptar, començant per comptar per nosaltres mateixos. No importa si el ministre, la consellera, el consell escolar, l'equip directiu, el cap de departament, etc... són de la mateixa corda que nosaltres, o no. Podem aprendre a navegar en la incertesa predicant la coherència més enllà del discurs verbal? No sé si els alumnes estaran encantats, però estic segura que dels somriures d'aquest quatre compromesos, només podem fer bones collites de fets, ni que no siguin perfectes... Una salutació estiuenca i mig vacacional!
Dolors: potser el video que enllaça en JoanFer: http://acauorella.blogspot.com.es/2012/07/video-curriculum.html
Publica un comentari a l'entrada