dilluns, 8 d’abril de 2013

Les chachas sense fronteres a Sant Cugat

Un dels molts aspectes de la feina de professor a secundària en què s'avença a cegues és els dels resultats de l'educació rebuda o, si voleu, menys pretenciosament, de l'itinerari posterior dels nois i les noies que hem tingut al davant dies i dies. Nosaltres acompanyem  el jovent quan, al menys aparentment, el seu horitzó és il·limitat i hi avencen amb un farcell d'il·lusions.  L'adolescència és el moment de la plenitud de la promesa. Per això les mirades  que adrecem vers l'època escolar acostumen a ser melanconioses, com enyorant el moment en què ens eren permeses totes les esperances. El professor no arriba a veure si aquestes il·lusions s'han complert o si s'han frustrat. El màxim que podem observar és el mal que han patit en estavellar-se davant el títol d'ESO o la nota de tall. Haver fet classes en un poble té l'alicient de permetre't de tant en tant tenir notícies d'alguna trajectòria. Com aquesta de l'Adriana (quants anys fa ja, catorze? setze?). Un èxit.