dilluns, 7 d’octubre de 2013

Les concepcions del diàleg


Comença a afartar la proliferació d'apel·lacions al diàleg en l'opinió pública. No hi ha cap cosa que sembli donar una aura de prestigi com afirmar que el que es necessita és dialogar. Al damunt, la repetició la fa resultar una frase buida. Per reblar el clau,  l'altre dia vaig assistir a una taula convocada per l'Administració i  hi vaig ser alliçonat amb la distinció entre "taula" i "mesa": en ambdues es dialoga, però en un taula no es negocia res.

Aleshores: Què significa dialogar? Per a què serveix? Sota quins criteris una conversa es converteix en un diàleg? Quan es proclama la necesssitar de diàleg, queden incloses en aquesta categoria totes les converses? Això (l'exemple és de Cattani) és un diàleg?:
- Calla!
- Calla tu, imbècil!
Quan diem "Cal dialogar", a què ens referim? a establir un diàleg inquisitiu? una discussió? una negociació? una disputa? una controvèrsia? una polèmica? un debat? una querella? un litigi? una picabaralla? una entrevista? una deliberació? un diàleg "socràtic"? 

Otrosí: un diàleg que acaba en desacord deixa de ser un diàleg? Un diàleg que acaba en acord ha estat un diàleg? 

Totes a questes qüestions apunten a una necessària revisió de la concepció comuna del què és un diàleg  i la seva relació amb l'argumentació. Comencem: Sembla que la petició de dialogar no demana simplement mantenir una conversa, és a dir de parlar per torns entre dos o més interlocutors. El que es demana és que sigui un diàleg argumentatiu, és a dir un diàleg on a partir de l'intercanvi d'arguments, una de les parts persuadeixi a l'altra, és a dir, la obligui a canviar de punt de vista perquè ha acceptat els seus arguments. Per tant, el diàleg al que semblen referir-se és a una subclase dels diàlegs, els diàlegs argumentatius, és a dir, aquells que estan centrats en una argumentació. Ara bé, els diàlegs argumentatius, com ens han ensenyat van Eemeren i Grootendorst, tenen diverses fases  (ampliació la setmana vinent):
  • Confrontació: es reconeix la diferència de punts de vista.
  • Obertura: les persones interlocutores decideixen discutir i acorden les regles.
  • Argumentació: les parts expressen els arguments i presenten i responen objeccions.
  • Clausura: una part assoleix la seva fita, l’altra concedeix.
En cada fase hi ha actes de parla diferents: peticions d'aclariments, enunciats de tesis, recordament de compromisos, trasllats de la càrrega de la prova ... No són unes fases preceptives, sinó que poden tenir interrupcions, retorn a noves confrontacions, ajornaments. 

D'altra banda, Walton en el millor manual sobre teoria de l'argumentació que conec, resumeix les seves investigacions sobre els diversos tipus de diàlegs argumentatius (ampliació la setmana vinent):
  • Diàleg persuassiu.
  • Investigació.
  • Negociació.
  • Recerca d'informació.
  • Deliberació.
  • Erístic.
  • Forense.
Cadascun d'ells té una situació inicial, uns objectius dels participants i una finalització diferents. Això determina situacions diferents, i per tant varien els graus de pertinença dels arguments i les refutacions presentades. En diàlegs com el forense, qui determina la pertinença dels arguments és el jutge, mentre que en la recerca d'informació serien ambdues parts. En una investigació no seria pertinent un argument ad baculum  -de fet, seria una fal·làcia-, però en una negociació seria completament pertinent.

Per tant qual sentim algú demanar diàleg, preguntem-nos:
  • ¿Quin tipus de conversa demana?
  • ¿En quin tipus de diàleg vol situar-se?
  • ¿Ha entrat en alguna fase del diàleg argumentatiu? 
  • ¿Si és així, en quina?