diumenge, 16 d’agost de 2015

Estremida memòria

Ara i adès contemples indolent algú que camina per la línia de l'aigua mirant atentament els còdols de la vora. Di és un nen que l'acompanya, segurament cercaran vidres arrodonits per vaivé de les onades. Pero molts cops simplement es passeja deixant-se atrapar per la bellesa d'aquest o d'aquest altre còdol. És com la visita a un museu; només requereix una mica d'atenció. Segur que ho heu experimentat.

Em sap greu no haver llegit abans Estremida memòria. Crec recordar alguna critica que donava a entendre que es tractava d'una mena de continuació ruralista i de nostàlgia històrica de Camí de sirga País petit.

És una novela magnífica, ben escrita, esplèndidament composada, digna d'inscriure's en la literatura universal. El maneig àgil dels diversos plànols de la historia, que fa  que esperis el comentari que farà el suposat informant i el comentari del comentari fet per l'encarregada de transcriure'l, la construcció calidoscòpica de la història. El plaer de llegir.

I com els còdols que t'encisen mentre passeges a la vora del mar, hi trobes mots i expressions que no t'estàs de recollir:
Plegar basa
Agafar una pítima
El suc que el brivall trauria de la pífia
Medalles a balquena
La trepa
Una bona abraçada
Una contalla
Reunits fins a les talúries
L'enrenou
El temps de les tàperes
Estamordida
Carona galtuda
Adéus consirosos
Unes punxades amoïnoses al costat dret
Caboriejar
Els braços li doloregen

I tres noms: Gastó, Palmira i Amàlia.
País esquifit!