dissabte, 4 de febrer del 2023

Una mirada feminista al contractualisme

Llegim al grup Filosofia i feminismes una interessantíssima obra de Carole Pateman, crítica del contractualisme des del feminisme i la crítica al capitalisme. El feminisme no és (no ha de ser) secundari al liberalisme, el socialisme o l'anarquisme. Defensora, per cert ,de la renda bàsica des del 2000.

Desde el siglo XVII, las feministas han tenido clara conciencia de que las esposas están subordinadas a sus maridos, pero su crítica de la dominación (conyugal) es mucho menos conocida que los argumentos socialistas que subsumen la subordinación en la explotación. Sin embargo la explotación es posible precisamente porque, como mostraré, los contratos sobre la propiedad de la persona ponen el derecho al mando en manos de una de las partes contratantes. Los capitalistas pueden explotar a los trabajadores y los esposos a las esposas porque los trabajadores y las esposas se constituyen en subordinados a través del contrato de empleo y del de matrimonio. El genio de los teóricos del contrato ha sido presentar ambos, el contrato original y los contratos reales como ejemplificando y asegurando la libertad del individuo. Pero, en la teoria del contrato, la libertad universal es siempre una hipótesis, una historia, una ficción política. El contrato siempre genera el derecho político en forma de rela- ciones de dominación y de subordinación.  

Carol Pateman: El contrato sexual, pàgina 18 

La historia del contrato sexual comienza, de este modo, con la constucción del individuo. Para contar la historia de modo que ilumine las relaciones capitalistas en el patriarcado moderno, ha de considerarse, asimismo, la ruta teórica a través de la cual la esclavitud (civil) se convirtió en el ejemplo de la libertad.

Idem, p 57


divendres, 3 de febrer del 2023

Marguerite d'Oingt

Article de Caroline Walker Bynum "El cuerpo femenino y la práctica religiosa en la Baja Edad Media", recollit en una magnífica i apassionant obra coordinada per  Michel FEHER: Fragmentos para una historia del cuerpo humano. Taurus 1992.

Explica que Marguerite d'Oingt, una de les primeres escriptores a França, en llatí i en arpità afirmava això

"Els dolors de Crist a la creu són com els dolors de part."

Comenteu el fragment.

Cercant informació, trobo la publicació d'un canareu, no per ser jove menys illustre, Sergi Sancho Fibla.



dimarts, 27 de desembre del 2022

Uns petits càlculs

Distribution-of-earths-mammals
font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Distribution-of-earths-mammals.png

 a) Compara humans amb mamífers salvatges.

b) Compara humans amb vaques.

c) Per què hi ha tantes vaques i porcs, (i no es compta l'aviram) si resulta que ens els mengem? Perquè ens els mengem. Assolem els boscos per produir vegetals per alimentar els ramats per menjar-nos-els .

d) No fóra millor menjar-nos directament allò que cultivem?

divendres, 23 de desembre del 2022

dilluns, 28 de novembre del 2022

Sobre la dretanització

 Jorge Riechmann, aqui:

  1. Las clases medias urbanas (venidas a menos) que se creen la propaganda del “no te conformes con menos”, the sky is the limit y “lo mejor está por venir”, en un mundo de recursos escasos que se precipita al colapso ecológico-social, ¿podrán evitar convertirse en nazis? Es la tragedia política del Siglo de la Gran Prueba.

dijous, 24 de febrer del 2022

Tallar-se els cabells?

Dubtava si tallar-me els cabells, que duc bastant llargs. Però he llegit una anècdota que recull Rebecca Solnit a Records de la meva inexistència. Catherine Harris, una amiga a qui visita, li explica que les dones pueblo duen els cabells llargs fins els genolls. Una nena pueblo s'havia tallat les llargues trenes: "després li feia vergonya anar a casa seva, i quan per fi hi va arribar, el seu avi la va renyar amablement i li va dir que els seus cabells contenien tots els seus pensaments i records". (p 122)

dilluns, 31 de gener del 2022

Un problema pot esdevenir un regal?

Hi ha un principi que he sentit en entrenadors d'esportistes i que em sembla aplicable a  molts altres àmbits de la vida. En qualsevol itinerari, es tracta de no pensar on vols arribar, sinó pensar en què has de fer en aquest moment. 

Caminar vers un cim mirant contínuament el punt més alt de la muntanya és la millor manera d'acabar rendint-nos al cansament. Has de mirar el terra on haurà de fer el proper pas. Estudiar per a un examen pensant en quan acabaras el curs és la millor manera de distreure's de la preparació de l'exàmen. Has de concentrar-te en l'examen.

Crec que això té a veure amb la psicologia del desig. El desig comporta una urgència, una necessitat de satisfacció immediata. Allò que Freud anomenava el principi del plaer, de realització immediata dels desitjos. Freud hi contraposava el principi de realitat, que era sota el que actuava el jo, intentant sobreviure en la lluita de entre l'allò i el superjò.

Sense necessitat d'adoptar la creença en l'existència de l'inconscient, el que proposa el principi de què parlàvem és simplement una satisfacció diferida dels desitjos. Es tracta, ni més ni menys de vèncer la impaciència connatural al desig. I per això hem de disminuir el desig, limitant-lo al proper pas.

Tot això m'ho fa pensar Brenifier quan proposa convertir un problema en un regal. En el video indicat  proposa una mena de tècnica zen: donar la benvinguda al problema, acceptar-lo com a tal. Això permet un distanciament respecte ell, començant per la seva problematització: per què el problema és un problema?

Brenifier, sempre:

https://drive.google.com/file/d/1Gtmg3uUiqmyZcgPWiMBpGC_dz9eR9ED4/view?usp=sharing

No pensis en la fita on vols arribar, pensa en el proper pas que has de donar.

dimarts, 19 d’octubre del 2021

Filosofia d'estar per casa

Era Xavier Rubert de Ventós qui va escriure un llibre amb aquest títol? Segueixen els llibres amb títols per l'estil: Filosofia en la calle, publicitat àmpliament. També Filosofia y heavy, no tan publicitat. Esperem que ens ensenyin algun cosa, i que no siguin una mena el Món de Sofia.



Oigo lo de "cada año llegan peor preparados a la universidad" desde hace 30 años

crendueles (@César Rendueles) ha tuitat: Oigo lo de "cada año llegan peor preparados a la universidad" desde hace 30 años. Estoy seguro de que en los 70 poblaban la universidad auténticos titanes intelectuales. Lo que no entiendo es de dónde salieron entonces algunos de los profesores que me dieron clase en los 90. https://twitter.com/crendueles/status/1439988273422737412?s=27

dimecres, 22 de setembre del 2021

Què és filosofia?

Inútilment algú que vulgui saber què es la filosofia trobarà resposta en llibres que tinguin aquest títol. També inútilment algún professor s'encaparrarà a començar el curs de primer tractant d'explicar entenedorament què és la filosofia. I, quan s'adoni que s'està embolicant, sempre li quedarà el recurs d'explicar la historieta titulada "Del mite al logos": els grecs, els comerciants, els poetes, els mites, irracionals, els presocràtics, Plató racional, però mites(?), bla.

L'origen d'aquesta historieta és el llibre de Wilhem Nestlé Vom Mythos zum Logos. Die Selbstentfaltung des griechischen Denkens von Homer bis auf die Sophistik und Sokrates (1940). El títol d'aquesta obra ha fet tanta fortuna... que s'ha acabat convertint en el mite fundacional de la filosofia! És veritat que els escrits que el contenen com epígraf sobre l'origen de la filosofia (occidental...) si són una mica seriosos s'apressen a precisar que no és veritat aquest suposat pas de la irracionalitat a la racionalitat. 

Trobareu més aspectes de la qüestió en aquest mateix blog aquí, aquí i aquí. A química, a literatura, a matemàtiques no comencen per aquesta metapregunta. Sàviament, van al gra, amb la qual cosa proporcionen una definició ostensiva del que són els respectius camps de saber. En fi, que no cal començar un curs de filosofia intentant conceptualizar què és la filosofia: perquè no s'aclarirà res i perquè es transmetran errors i tòpics. 

Tot i això, vejam si aquestes sàvies intervencions ens aclareixen alguna cosa de la parella incomprensible i rizomàtica Deleuze i Guattari:

dimecres, 8 de setembre del 2021

Filosofia i cinema, ben fet

Sempre he estat contrari a l'ús del cinema per acostar-se a la filosofia o per plantejar problemes filosòfics a les classes de secundària. Sé que hi ha esforços notables esforços del grup Embolic, i més a prop nostre, i millor, els que li dedica l'IREF. Els llibres de Blackwell sobre sèries i films i filosofia ajuden a fer una mirada filosòfica a la cultura popular. Només se n'ha traduït, que sàpiga, Los Simpson y la filosofia

Però considero que, a classe, és una pèrdua de temps. Disposant d'una persona que s'ho ha estudiat i preparat (la/el profe) i més 30 ments despertes (digueu-me optimista), perquè situar-les passivament davant una pantalla? Cal veure's tot In and out, per exemple, per plantejar el problema de la ment i el cos? I El dia de la marmota per il·lustrar l'etern retorn? 

Quan la filosofia s'impartia -majoritàriament- com una classe magistral de la facultat però empetitida, podía tenir sentit l'actitud de "veieu com a les pel·lícules hi podem trobar problemes filosòfics?"; "us adoneu com això que l'acadèmia m'obliga a explicar-vos té a veure amb la realitat?". Dissimular -inútilment- l'amarga pastilla amb aigua ensucrada perquè el nen se l'empassi. O fer-lo jugar a les endevinalles: "Quin priblimi filisífic plintiji Matrix?". Nyi nyi nyi, nyi nyi nyi.

I el que és més important: després de veure la sèrie o la película en qüestió, cal haver-la entès bé. Tot i així, encara faltarà entendre el problema filosòfic que s'hi planteja i, encara més, copsar què té a veure el problema filosòfic que la película il·lustra amb la pròpia vida. Però un ensenyament que es vulgui competencial no té necessitat d'ensucrar o amagar res ni de fer marrades. La filosofia és prou rica com per donar camins de connexió amb les vides adolescents. A més, després d'una estona de pantalla es produeix a classe un ensopiment entotsolat semblant al que tenies (ai, en aquells temps prepandèmics) quan sorties del cinema. Ensopiment que no estimula molt el pensar. Entotsolament que no incita al diàleg.

Però segueixen els esforços, ara amb el mèrit de seleccionar fragments de pel·lícules. Per si serveix a algú, aquí.   Vejam si l'encerten.

Un altre dia parlarem de per què mai he recomanat El món de Sofia, ni res de Hesse, ni Un mon feliç?, ni, per descomptat, 1984. Ja n'havia parlat fa temps.

dijous, 15 de juliol del 2021

Alguns referents en teoria de l'argumentació contemporània

L'any vinent, el nostre grup de filosofia pràctica de la Societat Catalana de Filosofia llegirem la Retòrica d'Aristòtil. Fa venir fam! Gràcies a una llicència d'estudis el curs 2005-2006, vaig poder estudiar la teoria de l'argumentació des d'un punt de vista contemporani. Els resultats són aquí. Hi incloïa un resum sintètic de les principals orientacions actuals.  Avui només hi afegiria, com a complement, alguna font de neurociències i de psicologia cognitiva. 

Inici i fi... Alfa i omega!






dijous, 17 de juny del 2021

Algunes tècniques erístiques

La pragmadialèctica ha distingit entre diversos tipus de diàlegs argumentatius, segons la situació. Un d'ells és l'erístic, on del que es tracta és de derribar l'oponent.

Una proposta d'activitat competencial: 

  1. Donada aquesta situació: no has tret el gos a passejar, com et tocava. Imagina un diàleg on apliques les màximes sofistiques. Per exemple, comences per dir que ho pensaves fer més tard; nega que et toqués a tu, perquè t'ho havies canviat amb la teva germana...
  2. Si es vol complicar una mica més, delimitar un episodi de confrontació (preferentment polític, però pot ser de la vida de l'institut, d'un grup esportiu, etc.). Determinar quantes "màximes sofístiques" s'hi han aplicat i com.
  3. Quin és el resultat, quines alternatives diferents hi hauria? Quina o quines serien desitjables? Per què? Com transformar el diàleg erístic en una negociació autèntica?
    El Roto

L'article de Oncina sobre la discussió de les relacions entre ètica i política en el kantisme i el postkantisme inspira aquesta activitat. Aquest article cita La pau perpètua (1795) on Kant critica el maquiavelisme disfressat d'antimaquiavelisme de Frederic el Gran i els seus defensors. Resumeix les màximes "sofístiques" que regeixen la seva acció en aquestes tres (pàgines 51-53 ed.Tecnos) :

  • fac et excusa: cerca una bona coartada per als teus actes més infames, la justificació serà més fàcil i més suau després del fet. Fets consumats.
  • si fecisti, nega: nega haver comès els mals que hagis fet. Rebutja la pròpia culpa dels actes nefands que hagis comès o encoloma-l'hi a una altra persona.
  • divide et impera: fomenta i rentabilitza les rivalitats entre els teus adversaris i després, sota l'aparença de donar suport al més dèbil, somet-los a tots o fes que tot depengui de la teva voluntat sota la il·lusió d'una major llibertat.

I també, segons els deixeble kantià Johann Benjamin Erhard: Apologia del diable (1795)

  1. No siguis mai sincer, però aparenta ser-ho.
  2. No reconeguis cap propietat, però afirma que és sagrada i inviolable, apropia't de tot el que puguis.
  3. Considera la moralitat aliena com una debilitat i utilítza-la per als teus fins.
  4. Indueix els altres a pecar, mentre tu fingeixes jutjar la moralitat com a necessària. D'aquesta manera tots seran a mercè de la teva gràcia, perquè els podràs castigar com a pecadors.
  5. No estimis ningú.
  6. Fes desgraciats tots els qui no vulguin dependre de tu.
  7. Sigues plenament conseqüent i mai no et penedeixis de res. Un cop hagis decidit fer quelcom, fes-ho costi el que costi.

dimecres, 9 de juny del 2021

A qui, què, com, per què ensenyar filosofia

L'Associació americana de professorat de filosofia (AAPT) organitza anualment una escola d'estiu sobre l'ensenyament de la filosofia. L'any 2020 i e
nguny, virtuals. Me n'han agradat  varis aspectes. 

M'agrada la concisió en què divideixen les quatre jornades al llarg del mesos de juny i juliol:

A qui ensenyem: se centren en la diversitat d'alumnat de procedència i nivell.

Què ensenyem: continguts (pensament crític, llegir, escriure, curricula, textos...)

Com ensenyem: millora de l'ensenyament (inclou High-Impact Practices!?) disseny de tasques, jocs, tecnologies...)

Per què ensenyem: quins són els objectius i la justificació d'allò que ensenyem.

-Impact Pra
ctices

M'agrada que hi hagi comunicacions que demanen visionar prèviament un video per a discutir-lo el dia de la comunicació.

I m'agrada també que proposin un còctel per preparar-lo a casa i beure'l en el comiat virtual,  en versió alcohòlica i i no alcohòlica. Aquesta recepta és del de la jornada "A qui ensenyem" (Who we teach):

The Who Carré

This drink is inspired by the classic New Orleans cocktail, the Vieux Carré.

Ingredients

  • 1 oz bourbon

  • 1 oz brandy or cognac

  • 1 oz amaretto

  • 3 dashes of Angostura bitters

Directions

Combine all ingredients in a mixing glass and add ice. Stir to combine for approximately 15 seconds. Strain into a chilled coupe or rocks glass. Garnish with an orange peel.

The Who Carré

Non-Alcoholic Alternative

Ingredients

  • Cinnamon black tea syrup (instructions below)

  • 3 dashes Angostura bitters (leave this out for a zero alcohol option)

  • Blackberry sparkling water

Directions

font

To make the syrup, make a concentrated tea with two black tea bags per 6 oz of water. Add ¾ c

granulated white sugar and 2 cinnamon sticks per 6 oz of water. Dissolve the sugar and keep on low to medium heat for 20-30 minutes to infuse the syrup with the cinnamon sticks. Don’t let it boil.

Combine 1.5 oz of syrup with 8 oz of sparkling water in a glass and dash with bitters if desired. Garnish with an orange peel.




dimecres, 28 d’abril del 2021

Maggie Nelson: Els argonautes

Heus ací uns fragments d'aquesta original obra que m'han cridat especialment l'atenció. Entre molts altres suggeriments, hi he trobat una visió de l'embaràs que m'ha recordat la de Boulder.
Una de les coses més emprenyadores de sentir l’expressió “persones del mateix sexe” una vegada i una altra és que no conec gaires persones queer -o cap- que pensin que l’objecte fonamental del seu desig sigui “del mateix sexe”. És veritat que una part dels escrits sobre sexe de les lesbianes dels anys setanta giraven entorn d’excitar-se, fins i tot de sentir-se políticament transformades per una trobada amb la similitud [...] (41)

El futurisme reproductiu no necessita més deixebles. Pero tampoc n’hi ha prou amb l’actitud punk de “no future”, com si tot el que ens quedés per fer fos seure a mirar com els injustificadament rics i poderosos es carreguen la nostra economia, el nostre clima i el nostre planeta, mentre gralles sobre els escarabats egoïstes que tenen la sort de menjar-se les molles del banquet. (110)

Durant la meva tardor prenyada -l’anomenat trimestre daurat- [...] Vaig rebre aquesta ajuda, que em va semblar d'una amabilitat extrema. Més d’una vegada, militars que em creuava a l’aeroport se’m quadraven literalment. Aquestes demostracions de familiaritat em deixaven quasi en xoc. Portes el futur a dins, s’ha de ser amable amb el futur (o si més no amb certa imatge del futur, que es veu que jo semblava capaç de proporcionar i els nostres militars a punt per defensar) [...] 

Però el cos embarassat en públic també és obscè. Irradia una mena d’autoerotisme petulant: una relació íntima s’està duent a terme, visible per a tothom, però que decididament els exclou. (129)

On anava jo hi anava el bebè, també. Hola, Nova York! Hola, banyera! I tot i això, els bebès tenen una voluntat pròpia, que es fa evident per primer cop quan el meu estira una extremitat i em converteix la panxa en una mena de carpa. (131) 

Els bebès creixen dins d’una espiral d’esperança i de por: la gestació només t’acosten al cercle més profund de l’espiral. (132)

De la manera com ho interpreta Sedgwick, no va ser només el fet que ella relacionés una escriptora canònica amb el fantasma brut del plaer personal el que va semblat depravat als seus crítics [es refereix a l'article “Jane Austen and the masturbating girl”]. Encara va ser més irritant l’espectacle d’una escriptora i pensadora -ja fos Sedgwick o Austen- que considera la seva feina com a generadora de felicitat, i que ho celebra públicament com a tal. Encara pitjor, en una cultura decidida a dessagnar les humanitats fins que morin, juntament amb qualsevol tasca amorosa que no serveixi al Déu del capital: l’espectacle d’algú a qui li agrada la seva feina inútil i perversa, i que a més la cobra -i fins i tot bé. (161)




dimarts, 27 d’abril del 2021

Sentim Montaigne

"L'exercici més fructuós i natural del nostre esperit és, al meu parer, la conversa. Trobe que acostumar-s'hi és l'acció més dolça de la nostra vida; i és la raó per la qual, si se'm forçara a hores d'ara a triar, consentiria més prompte, així ho crec, a perdre la vista que l'oïda o la parla. Els atenesos, i els romans també, conservaven amb gran honor aquest exercici en les seues acadèmies. En el nostre temps, els italians en retenen alguns vestigis, per al seu gran profit, com es veu si comparem els nostres enteniments amb els seus. L'estudi dels llibres és un moviment lànguid i feble que no escalfa, mentre que la conversa ensenya i exercita alhora. Si converse amb una ànima forta i un dur rival, m'ataca pels flancs, em punxa per la dreta i per l'esquerra, les seves imaginacions esperonen les meues. La rivalitat, l'ambició, la lluita, m'empenten i eleven per damunt de mi mateix. I l'acord és una qualitat completament enutjosa de la conversa."

Michel de Montaigne (1533-1592): "Sobre l'art de conversar". Assaigs, III, VIII.

dimecres, 24 de març del 2021

A la ràdio: De boca a orella

Dimarts passat vaig tenir el gust de participar en una taula rodona centrada en el model de les residències de la "tercera edat" a Ràdio 4. Veus més autoritzades que la meva pel que fa a la situació real i les alternatives factibles, com les d'Ingrid Roca i Diana González, infermeres amb diverses responsabilitats a salut i a residències, i Mercè Civit, del Col·legi de treball social de Catalunya. Vaig centrar la meva intervenció en contextualitzar la questió en l'edatisme i el treball de cures no monetitzat (sobre els minuts 7 i 37).

No era una bufanda, eren els cascs
La presentadora va començar preguntant-me perquè ens és tan difícil tenir present la mort. Encara rumio la resposta. Volia anar més enllà del tòpic "hem de parlar més de la mort".  En comptes de deixar anar el discurs d'augmentar la consciència de la nostra caducitat, de no ocultar la mort, etc., se m'acudí referir-me a Schopenhauer. A El món com a voluntat i representació crec recordar que escriu, com de passada, que una de les proves empíriques  més clares que som posseïts per la Voluntat és que tot i la nostra caducitat, la vitalitat de la Voluntat ens impulsa a viure sense pensar-hi. Trobo una cita semblant aquí:  "pues, de ser así, no habría la diferencia que hay entre el estado de ánimo de un hombre en general y el de un condenado a muerte". Diuen que me'n vaig sortir... Seguirem pensant-hi.




dijous, 18 de març del 2021

Respirar

font
"Neumònia bilateral". La COVID-19 ens ha familiaritzat amb aquest terrible diagnòstic. Ekaizer ha descrit a l'Ara l'experiència de mantenir-se intubat. Diu que, tot i estar en coma induït, recorda tenir la sensació constant de ser escanyat. Ni més, ni menys.

Llegeixo a l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia la comunicació de Xavier Escribano: "L'experiència de la respiració. Aproximacions des d'una fenomenologia del cos viscut". Com els bons escrits fenomenològics, ens obre tots els sentits a això que continuament fem, respirar. Quan va ser presentat (juny del 2019), encara no havia arribat la pandèmia. Avui és de tràgica actualitat. L'il·luminadora reflexió també ens regala una preciosa cita de Havi Carel, la mateixa que va posar en circulació l'expressió "injustícia epistèmica" en la relació metge-pacient:

"El nostre primer i darrer respir marca l’inici i el final de la vida. La primera respiració d’un nadó, percebuda pel seu plor, conté un significat simbòlic d’unir-se a la humanitat, amb una veu propulsada cap a fora pels seus fins pulmons. És l’alè de la vida. Soc aquí, diu. Escolta’m. Sigues testimoni dels meus esforços d’existir i comunicar. El darrer respir és ronc, irregular, forçat. O pot ser pràcticament imperceptible. Diu: estic abandonant la respiració, que és abandonar la vida. I entre la primera inhalació i la darrera exhalació hi té lloc tota la vida, contínuament pujant i caient, inhalant l’exterior i exhalant allò innecessari, prenent i deixant anar. Aquesta vida pot ser viscuda en l’horitzó d’una respiració normal, però també pot ser viscuda en una falta de respiració patològica. (Carel: Phenomenology of Illness 2016: 128)"




dimarts, 9 de març del 2021

"Para que no sufriera"

Al primer capítol de la segona temporada de Crims, la negra sèrie de reportatges, una acusada d'assassinat declara en el judici que, després d'aconseguir arrencar el ganivet que li havia clavat a l'engonal per tal de tallar-li els genitals amb què anys enrere l'havia violat, va apunyalar la víctima buscant el cor perquè no patís. 21 ganivetades.

Una esgarrifança, perquè recordo un dia que a classe un noi de 16 anys em va justificar l'assassinat d'una dona que havia estat violada amb el mateix argument: "Perquè no patís".

L'argument sembla compassiu. Si ens fixem només en la víctima, podem argüir en contra de l'acció que en nom d'aquesta compassió s'està decidint acabar amb una vida humana, privant-la de l'oportunitat d'un restabliment de les ferides o de la violació.

Però, en el fons, és un terrible argument que prové de ´l'intent d'esborrar l'espant per allò que s'està fent. No pot suportar el patiment infligit, no pot suportar la resistència, la mirada -per això mateix les execucions "legals" tapen la cara de la víctima. Tot s'acaba quan s'ha transformat l'esser humà que tens al davant en cos, en cosa.

La crueltat que es justifica és menys cruel?