divendres, 30 de novembre de 2007

La mediació, només paraules?

Retrat del grup de mediació 3r ESO 0607
És difícil sostreure's al deliri de mediació. I dic deliri perquè la major part de les vegades no té res a veure amb la realitat. Quan presenciem una baralla, espontàniament tendim a prendre la posició del mediador, el tercer, del capaç de reconciliar les contradiccions. Una cosa semblant succeeix quan tenim algun conflicte. No és per a mi -diem a qui se'ns oposa-, és perquè jo sóc ... l'important, el que té raó, el que necessita ajut. I si no tenim força, demanem que algú altre ens doni la raó, ens reconegui com a perjudicats. L'educador encara és més posseït per aquest deliri, perquè reforça la imatge de superioritat d'edat, pero també racional i emocional. Tot això, junt amb la tossuderia d'una persona i algunes més, explica al meu entendre el creixement del programa de mediació als centres.

Ara bé, la mediació no és fàcil de practicar. Primer de tot, ha de saber donar la veu a les parts en conflicte, cosa no sempre fàcil de ser acceptada plenament per alumnat, famílies i professorat. Segon, afecta la part dels problemes de convivència als centres sense incidència directa sobre el que s'anomena "disciplina". Requereix fer equilibris sobre les relacions personals d'alumnes, professorat i mares i pares. Pràctiques equivocades poden deixar agressions impunes. I tot això només amb paraules. Aquestes dificultats són el repte.