Fi de curs

"El que et passa és que no saps elaborar la pèrdua de l'objecte" em deia RC carinyosa però fermament plantat a la porta de casa seva. Era una altra matinada on, exhaurits tots els temes i totes les ampolles de conyac, jo intentava una vegada més reiniciar la conversa o proposava fumar l'última cigarreta abans de reconèixer que la nit s'havia acabat i despertar la dinàmica dama per endur-me-la a casa.

Deu ser que R tenia raó i pateixo més dificultats del normal en suportar els finals. La fi de curs em provoca un estat de melangia que, contrastat amb les expresions d'alegria que trobo al voltant, em neguiteja. Per acabar-ho d'arreglar, dos esmorzars de comiat i tres sopars: alumnes, IES en general, professorat substitut de l'any. Tot reblat amb una festa de jubilació. No sé si ho podré suportar.

Què poètic, pensar que en la relació educativa hi ha un joc de seducció que acaba en amor. Això explicaria la sensació de ruptura, de pèrdua, una mena de Final del verano, que cantavem aleshores, però al començament. O què prosaic, pensar que un profe és un pallisses professional que gaudeix durant nou mesos d'una audiència captiva i que es dol d'haver de prescindir dos mesos i escaig d'aquesta audiència.

Sigui com sigui, les classes s'han acabat. Encara queden les avaluacions. Una ocasió esplèndida per rumiar la culpa? La preferida d'en RC era Perdóname ...