dimecres, 27 de gener de 2010

Chagrin d'école

Camina ràpida enganxada a la paret del passadís, plorant. La pesco i la faig entrar al despatx. Darrera meu, a una altra profe també se li ha encès l’alarma i s’acosta. L’alumna intel·ligent, respectuosa, participativa, cooperativa, que sempre ho té tot a punt, que sempre recorda què es va fer i on ens vem quedar l’altre dia, que diu calleu! a la classe, gens creguda, que lloa allò que li agrada, que lamenta no treure de vegades tan bones notes com voldria. Ara li salten les llàgrimes i parla entre ganyotes de ràbia, despit i desconsol. S’ha sentit vexada; ella feia una pregunta per fer que la classe participés i se li ha respost alguna cosa com que per fer aquella pregunta no calia que hagués obert la boca. Llàgrimes que no s’aturen. Llàgrimes també de preocupació: què em passarà si acabo odiant l’assignatura?
I nosaltres intentem consolar-la: ja saps com és, passa, tu dedica’t a l’assignatura, la vida és així, mira els altres ...
A què ensenyem, a afrontar els problemes o a conformar-se i sotmetre’s?

2 comentaris:

joanfer ha dit...

Ens costa tant posar-nos, de vegades, en el seu lloc i tenir un mínim d'autocrítica...

Jordi Beltran ha dit...

Joanfer: I de vegades ens n'adonem massa tard... Sort que la natura és forta!