Ahir va morir Matthew Lipman

Al juny de 1985, al congrès Filosofia y Juventud, un ianqui explicava en el paraninf de la facultat de filosofia de la Complutense a una audiència de professorat de filosofia de secundària de tot l'Estat el projecte de l'Institute for the Advancement of Philosophy for Children (IAPC), que havia fundat feia uns 10 anys amb Ann Margaret Sharp. La seva intervenció va ser rebuda amb un cert escepticisme per gent que estava fent la transició del neotomisme al marxisme, la filosofia analítica i el postmodernisme.... i res de didàctica. Recordo que a Història de la filosofia de COU, amb quatre hores explicàvem uns 60 autors - ¿Pero cómo se puede enseñar la complejidad de filosofia a un niño? - Els nens també tenen por a morir-se- va respondre Matthew Lipman.

Tanmateix, alguns assistents van aprofitar per demanar-li de crear la secció espanyola de l'IAPC: Félix Garcia, Lali Bosch i Irene de Puig, entre d'altres. Ell va anar dient que si a tots, creient que eren mateix grup fins que es van adonar que eren dos grups diferents. Finalment es van crear dues filials a l'Estat, l'IREF y El centro de filosofia para niños. Els materials que començaren a publicar, traduccions dels llibres de Lipman del professor i l'alumne, eren molt més cuidats en català que en espanyol; com a mostra, Harry Stottlemeier's Discovery, segurament el millor, va rebre un adaptació esplèndida per part de Josep M. Terricabras com La descoberta d'Aristòtil Mas.
Sempre que he hagut de preparar nous materials he consultat els manuals de Lipman, farcits d'idees. He llegit i rellegit Filosofia a l'escola, i gaudit de Natasha. Avui, parlar de filosofia per, per a, amb nens, d'aprendre a pensar, d'ensenyar pensament crític, ha esdevingut gairebé trivial. Tot això li devem -li dec- al ianqui que proposava el filosofar com un remei per a la por a morir-se.