dilluns, 20 de febrer de 2012

Cine i filosofia

Odio les pel·lícules a classe. Billy Elliot, Dotze homes sense pietat, La ola, La misión, El nen amb el pijama a ratlles i tot aquest estàndard em provoca repulsió. Projectar-les a classe em sembla que no promou l'aprenentatge, és una redundància per a un públic que hi viu submergit (cosa que augmenta quan la mateixa s'els ha projectat a primària, a cada curs d'ESO i al Batxillerat), representa una mostra de peresa professional com a docent i en el millor dels casos destrueix la contemplació d'una obra d'art.

A diferència d'altres arts escèniques, com la música o la dansa, la contemplació d'una pel·lícula deixa l'alumnat ensunyat i murri. Promou una actitud passiva que dificulta la seva anàlisi i comentari. La seva dimensió no encaixa en el marc d'una classe, havent-se de partir en dues o tres i fa difícil la seva anàlisi en un context escolar. Com a divulgació de coneixements la supera qualsevol bon document (per cert, és una font primària, una font secundària o què?).

No estic contra la capacitat del cinema de potenciar (o desactivar) el debat social, ni contra l'interés filosòfic d'un mitjà tan present en la nostra cultura i vida quotidiana, ni menys contra una certa educació cinematogràfica. Només discuteixo l'oportunitat pedagògica i la utilitat didàctica de les pel·lícules utilitzades com a eines il:lutradores a classe. Suportar les càmeres lentes i els salts inverossímils de The Matrix per plantejar la consistència de la realitat sensible em sembla una pèrdua de temps. Situar quiet i mut davant d'una pantalla un material tan ric com una aula amb els seus materials, un professor o professora que en sap i uns joves plens d'interessos i vitalitat em sembla un malbaratament. 

És clar! Potser tot sigui que m'ha sortit un forúncul platònic que provoca que quan veig una classe a les fosques mirant la pantalla em vingui el record de la caverna.