dilluns, 19 de març de 2012

Regal

Des de primer d'ESO n'E. era el de les preguntes intel·ligents, laterals, que t'havies de pensar abans de respondre. Sense perdre el somrís gairebé d'infant ni les ganes d'aprendre, feia: - Jordi, es podria dir que ...?, o - Està bé comparar això amb això altre? Quan va arribar a Batxillerat, afegí a les seves múltiples dots la de fer màgia d'aprop. Era meravellós trobar-te'l al passadís a mitja jornada oferint-te  un joc de cartes en ventall perquè en triessis una que, convincentment barrejada, reapareixia misteriosament.. També ens va enredar al meu col·lega i a mi a representar un paper en un migmetratge sobre un personatge monstruós al metro de Barcelona. A segon va abandonar i va haver de repetir.
Avui l'he trovat al carrer. Ens hem amanyagat tímidament, perquè l'acompanyaven altres exalumnes. - Cóm va, què fas? T´he vist al FB-, li dic creient que li faria gràcia. - És el pitjor que em podries haver dit - respon, i els seus acompanyants riuen assentint. Em parla de nous projectes, i quan torno a preguntar-li què què estudia, dissol una ombra de preocupació en un somrís:  - Aquest any, res; l'any vinent faré Matemàtiques. Bromejo: - De "res" a Matemàtiques! - Estic fent classes per preparar-m'hi - havia fet batxillerat humanístic. De sobte, comença a treure's del nas un mocador acolorit de seda, cosa que em deixa, un cop més, bocabadat  recreant-me en aquest moment escaientment màgic. 
font
En acomiadar-nos, li faig un gest d'apretar cap avall amb el puny tancat. Ja t'he entés -, diu tranquilitzador.
Jo només li he donat un consell. Ell m'ha fet un regal.