Des de primer d'ESO n'E. era el de les preguntes intel·ligents, laterals, que t'havies de pensar abans de respondre. Sense perdre el somrís gairebé d'infant ni les ganes d'aprendre, feia: - Jordi, es podria dir que ...?, o - Està bé comparar això amb això altre? Quan va arribar a Batxillerat, afegí a les seves múltiples dots la de fer màgia d'aprop. Era meravellós trobar-te'l al passadís a mitja jornada oferint-te un joc de cartes en ventall perquè en triessis una que, convincentment barrejada, reapareixia misteriosament.. També ens va enredar al meu col·lega i a mi a representar un paper en un migmetratge sobre un personatge monstruós al metro de Barcelona. A segon va abandonar i va haver de repetir.
Avui l'he trovat al carrer. Ens hem amanyagat tímidament, perquè l'acompanyaven altres exalumnes. - Cóm va, què fas? T´he vist al FB-, li dic creient que li faria gràcia. - És el pitjor que em podries haver dit - respon, i els seus acompanyants riuen assentint. Em parla de nous projectes, i quan torno a preguntar-li què què estudia, dissol una ombra de preocupació en un somrís: - Aquest any, res; l'any vinent faré Matemàtiques. Bromejo: - De "res" a Matemàtiques! - Estic fent classes per preparar-m'hi - havia fet batxillerat humanístic. De sobte, comença a treure's del nas un mocador acolorit de seda, cosa que em deixa, un cop més, bocabadat recreant-me en aquest moment escaientment màgic.
 |
| font |
Jo només li he donat un consell. Ell m'ha fet un regal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada