dijous, 8 de març de 2012

Vuit de març

És el mateix "tristeza" que "melancolia"? Segons el diccionari de la RAE, sí. Però oi que no ho són? No valdria la pena que els acadèmics  dediquessin la seva saviesa a pulir y dar esplendor al castellà (o espanyol, veneçolà, mexicà, colombià, argentí, xilè, etc.)? 

En canvi, no sé si per apuntar-se als nous aires peperos o per compensar una galopant disfunció erèctil, els senyors acadèmics imposten la veu de machote (Lledó, Mateo Diez, Sanchez Ron, quina pena!) i emparats pel crit de "no és vici, que és ciència" (com diria l'estimat R.C.) carreguen contra els manuals d'ús no sexista de la  llengua (l'únic que se'n lliura és només "posible excepción"). En nom de la ciència del llenguatge, de la defensa de la normativa i Ave Maria!, de la llibertat d'expressió (!), el senyor Bosque lidera sin complejos, es fa l'acorralat i protesta que es sacrifiqui "la visibilidad" de les dones a la "naturalidad y eficacia", fa l'analogia -molt escaient, sembla-  que aplicant els criteris de les guies hauríem de dir "los lobos y las lobas, los gatos y las gatas". Però se li veu el llautó quan de passada aprofita per criticar les polítiques de quotes després d'haver proclamat que parlava estrictament com a lingüista, aviam si perdem majoria.  Pontifica sobre el "verdadero sexismo verbal", reduint-lo als actes de parla, per la qual cosa només seria sexista si poséssim un cartell de prohibida l'entrada a les dones, o insultéssim una dona ("premisa verdadera segunda"). Es fa el perdonavides quan accepta la formació de parells morfològics de professions i càrrecs (ingeniero-ingeniera), oblidant que fa molt poc que era una proposta denostada per la RAE.

Òbviament les guies contenen clichés i retorsions. Ara, si féssim l'aplicació de les idees de la RAE els que no vam estudiar català a l'escola diríem "buson" "iclesia" i "professó". Una mica menys de santa indignació y una mica més de creativitat. En tot l'escrit no s'ofereix cap solució alternativa als problemes que detecta en l'intent de donar visibilitat a les dones. O és que no és revelador que els señores académicos de la lengua de número (perquè s'anomenen de número si tenen una lletra?) són 37 homes i 5 dones, i que estan fent competir dues dones per una vacant? Però la professó va per dins. Sembla que a wikipèdia hi ha trasbals: des del primer de febrer hi ha una animada discussió d'aquesta nova secció.


L'altre dia vaig assistir a una magnífica conferència de Rosa Rius i Gatell sobre Il merito delle donne, de  Moderata Fonte, publicada l'any 1600. Set dones es reuneixen en un jardí tancat per parlar,  contentes fer-ho "sense la presència d'homes que ho impedissin". L'acabada de casar  estàn neguitejada perquè el seu marit no la deixa sortir de casa, l'altra proclama el saber com veritable felicitat d'una dona, plantegen un debat sobre la vàlua de dones i homes, que servirà l'autora per dir la seva en la "quérelle des femmes", farcida de literatura misògina masculina. La tesi de la conferenciant va ser que aquesta obra era un exemple del fràgil (per no reproduit, no historiografiat, postergat, oblidat) discurs de les dones sobre les dones, on en comptes de ser dites, es diuen a elles mateixes.

Emília Pardo Bazan, que el 1892 va publicar la Servidumbre de las mujeres de Mill-Taylor, com vem comentar en un altre post, va enfrontar-se sovint amb l'Acadèmia. Fa més de cent anys, en el pròleg d'aquesta obra ironitzava sobre l'optimiste de Victor Hugo, que proclamà que així com el segle XVIII havia estat el de l'alliberament dels homes, el XIX ho seria de les dones. Som al XXI i encara els homes irrompem en el discurs per dir el que és i el que no és. Sísif.
Tristeza. Melancolía.