 |
|
dedicat a l'obra
El principi esperança, d'Ernst Bloch.
|
Hi ha una contradicció, no sé si volguda, entre el títol "Escala sense fi", i la realització que el desmenteix, segurament a causa de la limitació del material.
Escultura fallida, o que necessita que es prossegueixi amb la imaginació? Però si és així, constatació que no hi pot haver una fonamentació materialista de la imaginació utòpica, refutació de Bloch.
O és que aquesta facultat que ens impulsa vers el futur només ens pot conduir a un lloc on l'únic que sentirem és vertigen. Un lloc on ens haurem de conformar amb construir un altre graó.
Aleshores: Totes les empreses humanes tenen un límit? On volem arribar? Per què no hi afegim un altre graó? Tanmateix, què hi guanyaríem?
Però, hem mirat de veritat la fotografia? No veiem que l'escultura no és més que una versió grollera, formigonada i desequilibrada de l'altra torrre, la del campanar de l'esglèsia que s'alça senyalat al cel i potser demanant la seva intervenció per arrasar la babèlica paròdia?
En fi, cavil·lacions preelectorals ...
2 comentaris:
Em recorda (lleugerament) "l'escala de l'enteniment" de Subirachs, basada en l'obra de Ramon Llull. Però diria que la de Subirachs m'agrada més. Fins una altra.
Noemí: tens raó, la de Subirachs -per una vegada, perdonem-li la Sagrada Família i aquell armari de la plaça de Catalunya- sembla plasmar millor la idea d'acens, però si fem dialogar aquesta foto amb veurem que, encara que el tema és semblant, la intenció és diferent. Salutacions i fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada