dimarts, 16 de juliol de 2013

Filosofar no és inherent a la naturalesa humana

Els manuals sovint repeteixen que la filosofia és inherent a la condició humana. Segueix a continuació el tòpic de "les grans preguntes que s'han fet els homes", etc. De  fet, la cerca a Google de la frase "desde siempre los hombres han filosofado" donava el ahir 1,810,000 resultats. En el millor dels casos això ens obligaria a admetre l'existència d'una filosofia prepresocràtica i universal, quan és notori que no. En el pitjor, unida al canònic naixement de la filosofia a la Hél·lade del VI aC (Colli, Colli perquè ens has abandonat!), obtenim el resultat d'uns quaranta mil anys d'existència pseudo-humana en el planeta abans de la data fundacional, i a més podem afegir al còmput els desgraciats pseudo-homes i dones d'altres cultures que hagueren d'esperar dos mil cent  anys fins que la cultura occidental no començà a civilitzar-los.
Tot plegat, una afirmació sense cap base empírica -en quines dades es basa, quins escrits pren com a referència, si no n'hi ha?- i amb un caire etnocèntric escandalós. El gran Aristòtil deia que els éssers humans sempre han començat a filosofar per l'admiració, és a dir, que el que sempre trobem, quan hi ha filosofar, és el detonant de l'admiració, del distanciament reflexiu. Però aquest distanciament reflexiu no és normal, ni menys natural, sinó que requereix certes condicions de desenvolupament i de transformació en una tradició crítica.