dilluns, 27 d’octubre de 2008

El relleu

Reunió d'avaluació zero. Repàs de l'alumnat: com s'estan adaptant al nou curs? tenen alguna dificultat específica? algú ha detectat algun problema destacable en algun alumne? Fa una estona que sentim el mateix: el torrent de paraules d'una col.lega novella que ens informa que aquell o aquella a la seva classe és un desastre, que no estudia, que no sap res i ho remata dient que encara que li repeteixi personalment l'explicació li segueix dient que no l'entén. Quatre alumnes seguits. Penso en què li passaria a un metge que es queixés de què tots els que li arriben li arriben malalts. D'acord en què dilluns és posada a prova, dimarts és posada a prova, dimecres és posada a prova, dijous és posada a prova i divendres és posada a prova. Ningú no ha dit que ensenyar sigui una feina fàcil. És molt més difícil que aprendre. I ara que comença la substitució de la generació que va ingressar en l'ensenyament durant l'expansió de la població escolar a secundària a partir dels 80, potser caldria afrontar seriosament la formació inicial del professorat. Pretendre el 2008 que és normal fer aterrar en una aula de secundària un llicenciat amb un curset com el CAP és seguir ajornant la imprescindible millora en l'educació del país. Per més bona voluntat que hi posi, una persona sense altra formació que la llicenciatura enfrontada a una classe de secundària pot ensenyar ben poca cosa. I l'amargor de les suposades lliçons de la pràctica podria estalviar-se o si més no fer-se fecunda amb una bona formació incial que inclogués una pràctica reflexiva, l'ùnica capaç de professionalitzar. Altrament, el que es fa és augmentar la població de professorat estressat o esclerotitzat dins la cuirassa que li ha produit la pràctica irreflexiva.

4 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Quins temps aquests, en que s'ha de justificar l'evident!

Jordi Beltran ha dit...

El problema és que això és evident des de fa més temps que aquests temps. I segueix sense prendre's decisions polítiques i en el debat social no se'n parla.

Anònim ha dit...

M'agrada la crònica que has fet, Jordi, el que expliques i el que implica. M'ha fet recordar els meus inicis com a professora de filosofia a l'ensenyament públic. Vaig tenir sort, en principi: vaig començar amb una substitució de casi tot el curs. Recordo que anava a les palpentes, mal armada amb la meva llicenciatura, gens formada per impartir classes, entusiasta i militant en això de l'ensenyament públic, no en va havia passat dos cursos a la privada. I vaig tenir la gran sort (no trobo paraula millor!)de caure en un seminari de filosofia amb uns companys veterans, savis i, el més important, generosos, terriblement generosos. Gràcies a ells vaig aprendre tant! El CAP va ser un tràmit, però els companys em van tornar el plaer d'aprendre i la satisfacció de comprovar que a les classes funcionava el que em suggerien i que havia estat un obstacle inicialment per mi. Recordo reunions de seminari destinades a treballar plegats sobre la millor manera d'explicar la crítica de Hume al principi de causalitat. Jo, pardilla plena, absorbia amb autèntica passió tot el que venia d'ells. Quan el sistema no funciona i la formació del professorat no deixa de ser una aspiració, ens tenim els uns als altres, els novells als veterans. Cal ser humil per aprendre, ja ho sabem, però també tenir mestres disposats a tenir paciència amb qui no sap, ja sigui alumne a l'aula, o professor perdut i errat fora d'ella. Ara, amb 44 anys ja no sóc novella en aquesta feina, però continuo aprenent dels veterans. I aquesta és la motivació per seguir el teu bloc, Jordi. Gràcies i ànim. Ens tenim, si volem, els uns als altres.Dolors

Jordi Beltran ha dit...

Dolors: tu ho has dit, ens tenim els uns als altres. Gràcies.