dissabte, 11 d’octubre de 2008

Revenja

A certa edat has de començar a amagar els teus oblits. No vull dir els oblits de cites, de compromisos o del NIF, sinó d'altres més humils com: on són les claus? on he deixat les ulleres? i els mitjon verts? a quin lloc vaig aparcar el cotxe? Has d'ocultar aquests moments de buit, de curtcircuit. Quan eres jove, oblidar era accidental, passatger, causat per l'estrès o qualsevol altra cosa aliena a tu. Ara en canvi oblidar qualsevol futesa s'ha tranformat en quelcom del que ets responsable, en un simptoma que pot encendre rostres de preocupació al teu voltant. I que comença a despertar en tu el temor a no poder restablir la connexió, perquè saps que ara un oblit podría ser premonició del crudel "però no te'n recordes?" que queda ressonant a les residències quan els familiars han marxat.
Per això avui he sentit una alegria una mica salvatge quan he vist, palplantat en mig del vestuari, un jove repassant nerviosament les desenes de fileres de taquilles, sens dubte una mica neguitós per no trobar la seva i haver de sortir al carrer només amb el vestit de bany.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Què cruel xD

Crec que el pitjor que et pot passar és perdre la memòria, que és al capdavall, qui construeix la persona.

J.F.

jbeltran ha dit...

Si si, d'això es tracta. de tota manera, quan ja l'has perduda, com que no te'n recordes ...