dilluns, 23 de maig de 2011

Contrastos

Assistir a les classes de Jose Maria Valverde requeria deixar-se anar. Era com entrar en un nou ball que t'anava encisant fins que et rendies als seus exemples, com el de la dona que havia descobert estupefacta que sempre havia dit cocreta en comptes de croqueta, a la seva manera de fer filosofia, o als seus regals, com el del dia que va entrar amb una pila de sonets del XVII espanyol dedicats a rellotges que guardaven relicaris amb restes de persones estimades. L'altre dia a Mataró en Jordi Rodon ens oferia una joia d'aquell professor:

Historia de la filosofia
(Un sonet de J.M.Valverde)

Entro en el aula, empiezo a hablar a un ciento
de caras mal despiertas: por un rato
sobre sus vidas, rígido, desato,
cumpliendo mi deber, el frío viento

del Ser y de la Nada, de la Idea
y la Cosa; la horrible perspectiva
del vértigo que se ha hecho inofensiva,
espectáculo gris, vieja tarea.

Si alguno, casi inquieto, se remueve,
los más sueñan, o apuntan, o hacen ruido.
Pero basta: es la hora ya. De nueve

a diez, vieron el Ser, ese aguafiestas;
prosigan su vivir interrumpido:
yo vuelvo a mi silencio sin respuestas.
Hi he pensat quan, a l'examen de Nietzsche, una alumna aixeca la mà.  Duu el crani rapat parcialment com si sortis d'una operació de cervell.  Ha estat llegint el text amb cara furiosa, com si s'hi estigués barallant. Pregunta senyalant el fragment de la Genealogia:  

"Jordi, oi que aquest pavo 
que té ressentiment 
és el plebeu?"

1 comentari:

vmontoli ha dit...

Dono fe que és cert, jo vaig tenit la sort d'assistir-hi a les seves classes i el tinc present (en els seus magnífics llibres)com a mestre de literatura i "filòsof" (al modus Mairena) de capçalera.