dimecres, 18 de gener de 2012

Com prova?

Gairebé tothom amb qui em trobo ja sap que recentment he esdevingut per voluntat pròpia membre de les classes passives. Per això la pregunta obligada és: - Com prova? Encara que la pregunta hagi estat formulària, no sé respondre també formulàriament amb un "vaig fent" per exemple, perquè em sona a ironia poc amable. Per tant, em veig obligat a qualificar el meu estat. Aleshores sorgeix el problema: no et pots queixar perquè t'has escapat per poc, però tampoc pots exalçar la teva situació actual, atès que segueixes vinculat a la professió,  enyores la força vital de la clientela del instituts i les mil anècdotes diàries, fas cangurs, etc. I tampoc estàs disposat a abandonar-te a tòpics com "mai havia estat tan ocupat" (no és veritat), i menys "viatjaré" (encara no puc), ni "faré el Camino de Santiago" (uix!), ni "aprendré ceràmica" (mai!), i no "cultivaré un hort" (uec!), ni "caminaré" (ecs!).  O sigui, que tens el problema ridícul de no saber quin és el teu estat.

Per acabar-ho d'adobar, topo amb un estudi de Schwartz i Strack (1999) (citat a la pàgina 176 d'Alquimias de la mentesobre problemes de la introspecció. Resulta que quan es pregunta a la gent sobre els seus estats subjectius, semblaria que la resposta, si és sincera, descriuria aquell estat. Ara bé, tot experimentant amb relats sobre benestar subjectiu, aquests autors van trobar que la gent expressa un major benestar en entrevistes personals que quan responen qüestionaris per escrit, i que augmenta encara més si l'entrevistador és del sexe oposat, i en canvi quan l'entrevistador pateix una minsusvalidesa greu tendeix a disminuir el grau del benestar subjectiu. Tot això sense adonar-se, per descomptat.

Si expresso un benestar alt, potser sigui perquè parlo amb una dona, i si és baix serà perquè considero que el meu interlocutor pateix una minusvalidesa greu ... I encara pitjor si crec que han llegit aquest post, perquè aleshores intentaré compensar el biaix perquè no creguin, etc .... En resum: un altre pal a la introspecció i la demostració que tinc mooolt de temps.