Històries urbanes: Bye bye Barcelona

Havia quedat en el banc del davant de la Pedrera. Però no hi és, ha estat abduït per la terrassa d'un bar. Espai públic privatitzat. No estic parlant d'una manifestació, ni d'un pelotazo immobiliari, ni d'un desallotjament d'una casa ocupada. Es tracta simplement de la possibilitat de circular pel carrer, d'estar-se en el literal espai públic. Els ajuntaments, aliats amb la amb la llei del tabac i els operadors turístics han descobert (?) un filo recabdatori. 

A més en molts llocs el que es troba és un magatzem de piles de taules i cadires encadenades tot el dia esperant la nit, la festa o el cap de setmana. Ah, i a l'hivern la terrassa es tanca i es converteix en un lloc tancat on es permet fumar!

Bye bye Barcelona, Tarragona, Girona, Palamós ...

¿Merece Ortega un 10% del programa de Historia de la Filosofia LOMCE?

Segons l'esborrany de la LOMQE, la Història de la Filosofia deixa de ser una assignatura comuna i passa a ser troncal d'opció. Això vol dir que passa a competir amb Economia de l'Empresa, Geografia, Grec II, Història de l'Art i 10 més per tal que l'alumnat en trii dues -sempre i quan el centre l'oferti. Desapareix també a la revàlida, excepte si l'alumnat la tria per examinar-se'n (ho ha de fer d'una de les dues que hagi triat en la seva opció). I per descomptat, desapareix a les PAU, si és que segueixen.

No reiterarem les raons que qualifiquen aquest projecte de catàstrofe. Només constatar que aquesta desaparició s'acompanya -i en certa mesura és el mitjà- d'una revàlida on tot l'alumnat de l'Estat tindrà l'oportunitat -i l'obligació- d'examinar-se d'Història d'Espanya en una prova centralitzada pel Ministeri.

L'esborrany actual centra la Història de la Filosofia en 10 autors, tot relacionant-los amb algun altre: Plató (Sòcrates i els presocràtics), Aristòtil (Demòcrit), Tomàs (la filosofia àrab, jueva i el nominalisme), Descartes (Spinoza), Hume (Locke política), Kant (Rousseau), Marx, Nietzsche (Schopenhauer), Ortega (Unamuno y "otras figuras de la filosofia europea") i Habermas (y "el pensamiento posmoderno").

Trobo positiva la concreció en 10 autors. Això permet llegir-los de manera aprofundida i facilita el fer una història de la filosofia que sigui filosòfica, és a dir, que no sigui el simple relat d'un seguit de corrents i autors. A l'hora de jutjar un programa, existeix la temptació -molt nostrada- d'aplicar el que hem anomenat altres vegades "la cullerada". Consisteix a exclamar-se que no hagin inclòs un determinat autor o corrent i proposar que s'hi afegeixi. Això ignora que el temps escolar és limitat, i que per tant, cal triar. 

Qüestionem, però, la tria pel que fa dels darrers. En primer lloc, tot i reconeixent la importancia de la filosofia feta en alemany, sembla una mica excessiu que 4 dels 10 siguin alemanys i de temàtica vinculada, com si als segles XIX, XX i XXI no hi hagués hagut filosofia en altres llengües i amb temàtiques diferents, com el pragmatisme, el neopositivisme, l'existencialisme o, especialment, la filosofia d'orientació analítica.

En segon lloc, la tria d'Ortega com a monotema de la filosofía hispànica del segle XX. A banda que suposa una reiteració d'alguns temes de la tradició alemanya, sembla en aquest cas tendenciós centrar la filosofia hispànica en aquest autor. Els redactors de l'esborrany estan afectats de megalomania o no hauríen prescrit dedicar un 10% del curs al pensador espanyol, ni proposat com a contingut avaluable apreciar "la repercusión de su pensamiento en el desarrollo de las ideas y la regeneración social, cultural y política de España".

Nosaltres segurament suspendríem aquesta pregunta de la revàlida, perquè no apreciem la seva contribució a cap desenvolupament de les idees ni especialment a cap regeneració del país. Suposar aquest valor implica desconèixer  el daltabaix de la guerra civil i la postguerra franquista per a la filosofia. Fins i tot l'entusiasta promoció de la recent biografia Ortega y Gasset de Jordi Gracia ha de defensar-lo de l'acusació de fatxa, carca i antic.

El tema de la filosofia a l'Estat, que efectivament caldria promocionar en els estudis secundaris, caldria vertebrar-lo a partir d'aportacions rigoroses com la de Francisco Vazquez La Filosofia española. Herederos y pretendientes  sobre la "transició filosòfica" (veieu-ne aquí una recensió i aqui una entrevista amb l'autor). També caldria atendre al llarg exili i depuració d'intel·lectuals, a  l'ocupació ideològica de l'academia per part dels integristes i a la lenta reconstrucció.

Si es tracta de prescriure l'estudi d'aquells reconeguts internacionalment, per què Ortega i no Ferrater Móra? Serà perquè Ferrater ben aviat denuncià la crueltat de les corrides mentre que Ortega enaltí «la trágica amistad, tres veces milenaria, entre el hombre español y el toro bravo». I per què citar, en relació a Ortega, Unamuno i no Zambrano o Nicol? Perquè aquests es van mantenir republicans i es van exiliar, i aquell va renegar de la República i es va prestar a ser manipulat per la propaganda franquista? Em sembla que, si cal construir una divulgació de la filosofia hispànica del XX i XXI, es requereix confegir un mapa de les seves figures, no encimbellar-ne una que tot i estar citada respectuosament per molts, poc aporta al debat filosòfic actual.

D'un temps, d'un pais, d'una professió

S'ensumaven canvis. Petits indicis, com assabentar-se que el professor de Formación del Espíritu Nacional, conegut per fer a classe el numeret de treure's la pistola i deixar-la damunt la taula sense que ningú gosés dir-li res, havia estat colpejat per la policia quan provava de fer valdre la seva condició de falangista per tal que aquesta el deixés passar una barrera amb un grup d'alumnes amb els que havia fet una sortida. Els grisos no només ens pegaven a nosaltres, sinó també a ells. Petites alegries.

Era l'època que la gent aplegada  al capdamunt de les Rambles per discutir de futbol va començar a parlar de política més obertament. Primer amb precaució, intentant endevinar si al seu rotlle hi havia entrat l'agent de la brigada político-social, però ben aviat sense embuts. De seguida es va passar  a xiular cada cotxe luxós -reduït gairebé als Dodge Dart- que, tot venint des de Pelai, tombava  i tirava Rambla avall. Era l'extensió matinal de les xiulades de l'entrada a les funcions de gala del Liceu, que s'amanien amb els comentaris de les dones que s'hi aturaven mentre feien el carrer. Tarda sí tarda també hi havia una manifestació a l'entorn de la Plaça de Catalunya. La Rosa de foc semblava revifar.

Jo era professor pluriempleat en dos col·legis, en un de religiós i en una cèntrica acadèmia. La primera classe la donava a les 9 del matí i la darrera a les 9 de la nit. Això em va permetre viure intensament l'ambient de la Transició al centre de la ciutat. Quan acabava l'acadèmia a la tarda, havia de travessar la Plaça de Catalunya, preveient les càrregues de la policia contra les manifestacions que sovintejaven per tal de no quedar-hi atrapat. Per tornar a casa, encara havia de refer el camí fins l'estació de Catalunya, travessant les restes del camp de batalla. Fins i tot un dia, que havia estat especialment agitat, davant del Novedades vaig experimentar la magnífica descàrrega d'adrenalina generada en adonar-me que el riu de grisos brandant la porra que sorgia d'una lletera que s'acabava d'aturar corria directament cap a mi, solitari transeünt que aquell dia va arribar a agafar el ferrocarril d'abans perquè va córrer com si li haguessin ficat un coet al cul.

En aquells moments hi havia una expansió de l'ensenyament públic, producte de la implantació de l'EGB, que al seu torn havia donat una empenta als estudis de batxillerat, com ho faria més tard més tard als universitaris. Molts instituts es van crear gràcies a la reivindicació veïnal. Al meu barri hi sobreviu encara una pintada dels 70 que diu "No dan el Instituto si no se exige". L'ensenyament privat confessional o no, tremolava per la possibilitat que s'adoptés un model d'ensenyament estatalitzat com el de França, i de fet l'article 27 de la Constitució va ser molt debatut.

Però a començaments del curs de 1978, les cares llargues dels patrons de la privada van enriolar-se. S'havien organitzat. La redacció final de l'article 27 de la Constitució trencava amb el model francès i definia un ensenyament privat subvencionat amb fons públics. L'estratègia de classe de segmentar l'alumnat s'havia imposat. La directora de l'acadèmia, que el curs anterior somicava mentre em deia "haurem de tancar", ara em comunicava que si volia cobrar dotze pagues, havia de treballar el juliol fent classes de repàs. A la privada religiosa, el rector em preguntava, sense amenaçar, però sí demanant coherència: "Jordi, quin lloc té un ateu en una escola confessional?". Recordo que una privada religiosa femenina de la part alta de BCN, quan es va desplegar la xarxa concertada, va dedicar la primera subvenció a emmoquetar la biblioteca.

Filosofia, Literatura, Llatí, Història, ... tutoria, cinefòrum i grup de teatre. 25 hores de classe setmanals, més les classes de repàs tot el mes de juliol. Per al professorat de la privada s'imposaven unes oposicions. Al 1978, es van convocar places per a tot l'Estat: Agregats de filosofia: 354+137 en expectativa; Catedràtics de filosofia 33+66 d'accés = 99. És una xifra que equival  al total actual del professorat de l'especialitat a Catalunya als centres públics (486). 

Han passat trenta-sis anys, la població ha augmentat, el jovent estudia secundària superior en major proporció. En canvi, observem una progressiva disminució del professorat en general, per no parlar del de filosofia. Constatem que les jubilacions d'aquells que vem entrar aleshores no es cobreixen o es cobreixen amb professorat precari. I que, comparat amb els llicenciats d'ara, vem ser afortunats. D'un temps.

Defensaven la llibertat d'ensenyament

L'esborrany del decret sotmès a informació pública palesa quins són els interlocutors als que fa cas el PP.  Una mostra: una nova disposició addicional afegida a l'esborrany anterior (la novena) inclou quelcom inèdit en cap de les lleis anteriors. Prescriu donar entrada i lloc, per llei, a una determinada institució privada.  

“1. Los Ministerios de Educación, Cultura y Deporte y del Interior, en colaboración con las Administraciones educativas y con la Fundación de Víctimas del Terrorismo, promoverán la divulgación entre el alumnado del testimonio de las víctimas y de su relato de los hechos."

Jutgeu vosaltres mateixos. S'havien fet tips de denunciar l'"adoctrinament" de l'ordenació anterior! Una cosa és promoure com a objectiu el rebuig de les violències, entre elles la terrorista, i l'altra és donar carta de presència a una ONG determinada. Així interpreten  l'article 27 de la Constitució que proclama la llibertat d'ensenyament. Tot això sense mencionar que una de les entitats adherides a la dita Fundació és Convivencia cívica catalana, activa en la campaña contra la inmersió lingüística en Cataluña.

Què opinem del programa LOMQE

Entre els dies 27 de juny al 21 de juliol de 2014 es sotmet a informació pública el Proyecto de real decreto por el que se establece el currículo básico de la Educación Secundaria Obligatoria y del Bachillerato. S'aplicarà si o si  a partir del curs 2015-2016. Aquest setembre comença la LOMQE a primària. Dedicarem uns posts a comentar-ne diversos aspectes.

A diferència de les lleis educatives anteriors, els programes de la LOMQE no són "de mínims", sinó "bàsics". Això vol dir que tot el que prescriuen s'ha d'impartir. Recordem que el currículum anterior era obert, és a dir, proposava temes a triar per part dels encarregats de tancar el currículum, que eren les comunitats amb competències i els centres. Aquell sistema plantejava el problema de l'homologació dels continguts escolars, però també permetia una discussió del currículum en els diferents àmbits de decisió. Per tant, no podem fer ulls grossos al que prescriu. És cert que les "administraciones educativas" poden "completar-ho", però la gran extensió dels currículums, d'una banda, i la pressió que exerciràn les revàlides, de l'altra, no permeten ser optimistes de poder "arreglar-los".

Lluny de nosaltres aleshores les dinàmiques estil França, on les modificacions dels programes, i fins i tot d'apartats concrets, s'acostumen a realitzar després d'un estudi i una proposta encarregats a algun expert que dóna públicament la cara  i a través d'una discussió a tots els nivells. Aquí no hi ha ningú més que el ministre que es faci responsable del programa. Son diversos poders a l'ombra que es poden endevinar els qui tallen el bacallà d'aquest decret.

No hi ha canvis en el disseny general pel que fa a les assignatures vinculades a l'especialitat de filosofia: supressió de l'EpC i de l'Ètica, introducció d'una alternativa anomenada "Valores Èticos" com alternativa a la Religió, la Història de la filosofia passa a ser optativa de segon ordre a segon de batxillerat, dins una llista on també hi ha psicologia. Ens criden l'atenció la concreció del programa d'una Filosofia a quart en la llista d'optatives de segona opció -abans era el mateix que a primer- i certes concrecions del apartat de valors transversals.

Vols saber quin país ha guanyat el Mundial 2014?

Fundació per la Pau

L'experiment de donar

- Vols diners gratis? Agafa. Després et demanaré que triis una cosa.
- Uix, qué bé, és de veritat? Sense condicions?
- Sense condicions. Pren!
- Gràcies!
- Ara et pregunto: vols quedar-te'ls o donar-los per combatre la malària? (Segons la quantitat que havien agafat, se'ls suggereix que prenguin un cafè, paguin un deute, vagin a la perruqueria ...)
De 2500 dòlars regalats, van donar 2421,50. Amb càmera i sense càmera. No fan servir càmera oculta.
Vinculat a la fundació promoguda per Peter Singer.

Idees per a un treball de recerca ...

Convèncer: algunes aportacions de la psicologia social

Idees per a una revetlla

Ha progressat de debò la humanitat?

Heus ací algunes notes d'intervencions al darrer filozum. Com a l'anterior, sembla que les dues preguntes  eren atractives, perquè totes reben vots i en aquest cas fins i tot empaten.  Ho decidim a cara o creu. Uix! La cara de l'abdicant correspon a la pregunta "Ha progressat de debò la humanitat?".

- Home, sembla que en algunes coses si i altres no. Per exemple, tecnològicament, en esperança de vida ...

- Què vol dir "progressar"? Sembla que no vol dir simplement canviar, sinó anar a millor, i per això cal un criteri.

- I també cal distingir en què: econòmicament, tècnicament, políticament, científicament? Perquè les màquines que deforesten la selva amazònica i fan la vida impossible als indígenes que hi viuen ho fan en nom del progrès ...

- L'augment en el nombre d'habitants del planeta realment és un progrés?

- També hauríem de veure el progrés respecte a què, quin període determinem. És obvi que des de la fi de la II GM a Europa hi ha hagut un progrés, al menys fins fa poc ...

- A mi em sembla que la Declaració Universal de Drets Humans representa un progrés. El fet d'haver consensuat un ideal comú, que ens serveix per orientar-nos.

- Sí, per exemple, políticament la democràcia grega estava molt bé, però fites com la Declaració permeten una extensió dels drets a més gent.

- Encara que segueix havent-hi molts problemes, la situació de les dones està clar que ha progressat. Jo estic millor que la meva àvia!

- Està clar que hem millorat el control de la naturalesa, però no crec que puguem dir que hem millorat autènticament.

- Jo no sé si sóu de casa bona, però per als que no ho som sí que hi ha hagut un progrés.

- Jo no seria tan optimista amb la Declaració. Sense menystenir-la, em sembla que el que fa no és estendre els drets, sinó que el que escampa és la igualació dels individus que necessita el capitalisme. El que s'estén és el capitalisme.

- Dèiem que havíem de comparar respecte a què. I afegeixo que hem de veure qui progressa. La humanitat no és un tot. Potser aqui hi ha un progrés, però per als maies abans dels espanyols no. Els seus descendents estan pitjor ara.

- En l'època dels maies estaries be si eres sacerdot o aristòcrata. Els descendents dels maies de les classes baixes estan millor ara que abans!

- Em sembla que és ingenu generalitzar. El que importa potser és el teu periode, i el teu lloc. Podria passar que et toqués un mal moment, un mal país. I én tot cas, no sé si m'agradaria canviar-me per algú que li hagués pogut tocar un moment millor.

- El segle XX és un dels pitjors. Les guerres mundials, l'Holocaust, les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. I la suposada pau de després de la segona GM és una idea europea: Vietnam, Cambodja, Etiòpia, el Congo, Síria ...

- El problema està en la naturalesa humana. Si fossim capaços de ser empàtics tot seria millor. 

- Però la crueltat i la cobdícia ens acompanyen. La cobdícia podría extirpar-se com qui s'opera de cataractes o d'apendicitis?

- Suposem que per un miracle els que estem aqui en fem empàtics (si és que no ho som ja). Això canviaria el món?

- Caldria canviar les estructures ...

- Però en què hauríem de canviar vers millor: llibertat, benestar, possibilitats d'autorealització?

- Jo crec que ho tinc més que la meva mare. Potser perquè a ella li va tocar viure la posguerra ...

- Els ideals que reiem tots, com llibertat, igualtat i justícia  han estat lligats a la idea de progrés.

- El problema és que si existeix el progrés te'n pots desentendre, perquè facis el que facis, individualment o collectiva, res no l'aturarà. Només caldrà que et preocupis de ser del cantó dels bons de la Història. En canvi, si no afirmem el progrés ens hem de fer conscients que la millora en llibertat, en benestar i en possibilitat d'autorealització és precària i fràgil. Hi ha hagut collapses de civilitzacions, com la ciutat d'Ur a Mesopotàmica, l'Illa de Pasqua o Roma mateix.

- El progrés és un relat del que anem fent. Com a tal relat, pot construir d'una altra manera.

- Potser, per acabar, recordar un fragment del filòsof Walter Benjamin, que tenia un gravat de paul Klee que es deia Angelus Novus que li inspirà aquestes línies:

“Hay un cuadro de Klee (1920) que se titula Angelus Novus. Se ve en él a un ángel al parecer en el momento de alejarse de algo sobre lo cual clava su mirada. Tiene los ojos desencajados, la boca abierta y las alas tendidas. El ángel de la Historia debe tener ese aspecto. Su cara está vuelta hacia el pasado. En lo que para nosotros aparece como una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única, que acumula sin cesar ruina sobre ruina y se las arroja a sus pies. El ángel quisiera detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado. Pero una tormenta desciende del Paraíso y se arremolina en sus alas y es tan fuerte que el ángel no puede plegarlas … Esta tempestad lo arrastra irresistiblemente hacia el futuro, al cual vuelve las espaldas mientras el cúmulo de ruinas sube ante él hacia el cielo. Tal tempestad es lo que llamamos progreso”.

Postals urbanes

I

Sortida de les escoles. Una mare camina inclinada vers un nen d'uns deu anys, una mica grassonet i que duu xandall.
- Si tu creus en tu, ho aconseguiràs, vida meva. I jo crec en tu.

II

Entrada a les escoles.
- Papá, ¿qué es más, bien, o bastante bien?

III

Adolescent crescudet, parla per mòbil als ferrocates. 10 de la nit.
- Pots enviar un WhatsApp als meus pares, o trucar-los i dir-los que estic anant a casa teva i que jo no tinc bateria?

Corrupció (trailer)

Petitio principii

El Roto, avui

Filòsof, com sempre. Sobre el raonament circular en l'orelles, vegeu aquí.

L'art ens fa millors?

Avui, a les 19 hores. 

Visiteu el fb

Sense mots

font

Avui

Joan Brossa
La massa del temps

Poema visual

En un local de la plaça Octavià de Sant Cugat
17-5-14

Un altre cafè filosòfic!

Ja és el tercer! Lectores i lectors de l'orelles, hi sou novament convidats.

Byung-Chul Han: La Agonia del Eros

La brevetat és una virtut. A les seves classes, en Ramon Valls ens explicava que somiava una màquina que recollís tot el que s'ha dit en filosofia que serviria per analitzar ràpidament cada llibre nou. L'hi introduiríem i el trituraria només retornant-nos-en, si n´hi hagueren, els fragments amb alguna idea nova. L'obra Byung-Chul Han La agonia del Eros és una mena de màquina per l'estil, però en comptes de ser analítica és sintètica. 

En 79 pàgines recull aportacions de Badiou, Illouz, Levinas, Bataille, Hegel, Heidegger, Deleuze, Barthes,  i polemitza amb Agambem i Zizek. I per damunt de tots, com  el lloc d'on surten tots els fils, el Banquet de Plató. En els discursos finals d'aquesta obra s'explica que eros es una epithymia, un desig inexaurible especial que desequilibra el subjecte obrint-lo a l'altre. D'aquí la bellesa amb què brilla per a nosaltres la persona de qui estem enamorats. I per això, perquè és engendrar en la bellesa.

En la nostra societat, Eros agonitza perquè l'altre ha desaparegut com atopos, com negatiu. Aquesta desaparició és deguda al narcisisme que anivella tots els éssers. El narcisisme no és un centrament en un mateix, un egocentrisme,  sinó que és l'extensió del propi jo arreu. El narcisisime porta un entotsolament que origina la depressió. La imatge d'això és la película Melancholia, de Lars von Trier.

La societat de la disciplina, que era la del deure, ha estat substituïda per la nostra societat del rendiment, que és la del poder. En ella el subjecte s'autoexplota, ja no hi cal el fuet. "La societat del rendiment, dominada pel poder, en la que tot és possible, tot és iniciativa i projecte, no té cap accés a l'amor com ferida i passió" (p. 25). L'amor s'associa a quelcom agradable, mentre que en la tradició anterior es vinculava al patiment i la mort. L'amor es positiva com a sexualitat, i aquesta és mesurada pel rendiment; "Eros es converteix en mer treball". D'aquí l'èxit actual de Les cinquanta obres de Grey.

Per a la desaparició de la negativitat de l'altre també és decisiva la societat de la sobreinformació. Ella ens l'acosta. L'altre deixa de ser misteri, distància. La informació que en tenim fa inútils la imaginació i la fantasia, l'anivella a qualsevol altre altre, el destrueix. D'aquí també l'auge de la pornografia que, contra Agambem, no veu com una profanació sinó com una profanització de l'amor. Les magistrals pàgines de Madame Bovary on seguim minuciosament el recorregut del carruatge amb les cortines tancades on els amants s'han trobat han estat substitudes per l'explosió pornogràfica.

Només he fullejat La sociedad de la Transparencia i La sociedad del Cansancio, però em sembla que s'hi repeteixen temes tractats més sintèticament a La agonia del Eros. Tot plegat, una intel·ligent operació editorial, que inclou una pàgina excel·lent de Wikipèdia, i una bona difusió. En tot cas, recomanable si es vol un tast del que es cou en la filosofia continental ara mateix.  

No és una denuncia ètica, sinó que ens alerta de la pèrdua de qualitat humana. Però no ens posem melancòlics ...

Àvia, genèric per designar els pares i les mares de les mares i dels pares

Hi ha gent que sosté que cal fer servir "els pares" com a genèric per designar els pares i les mares. Com en d'altres casos, els arguments passen per l'etimologia: que si en llatí era parentes, etc. El mateix passaria amb "els avis".

Però precisament per raons etimològiques hauríem de dir "les àvies" per designar el col·lectiu dels avis i les àvies. Cito l'Alcover Moll:

Etim.: àvia ve directament del llatí avĭa, mat. sign.; però la forma masculina avi no ve tot dret del llatí avus (que seria tornat *au), sinó que és una masculinització analògica de avĭa (cfr. Meyerke Gramm. ii, 368).

Aleshores apareixerà algun sociolingüista i dirà que la mare de la mare o del pare tenia en la cultura llatina un paper especial, no exercit pel pare del pare o de la mare, però que en la nostra cultura si, i per tant cal que hi hagi la flexió.
Amb la qual cosa es palesarà que les societats canvien, que la invisibilització de les dones en el llenguatge és insuportable en el segle XXI, i que cal espabilar.
També podem adoptar una flexió més divertida que àvia/avi!, per exemple la del suec, que aprofita per precisar si les àvies són paternes o maternes:

La mare de la mare: mormor
El pare de la mare: morfar
La mare del pare: farmor
El pare del pare: farfar

En resum: la M. fa un any!

Pobre Epicur!

Epicur proposava una vida comunitària de joves i vells, dones i homes en amistat, tot exercitant-se en el combat contra les pors que perturben el gaudi de la vida: la por a la mort, als déus, al destí, al dolor. A aquest quàdruple remei  per assolir la imperturbabilitat (ἡ ἀταραξία) l'anomenà tetrapharmakon (τετραϕάρμακον).

La posmodernitat farmacèutica el redueix a comprimits de 25 mg d'Hidroxicina dihidroclorur! Una mostra més de la pèrdua del poder sobre nosaltres mateixos que es dóna sota l'aparent progrés que significa el triomf de la tècnica.

Albert Pla, filòsof

Parmènides afirmava que només podia haver-hi ésser, atès que el que no es, no es ni pot ser pensat i per tant, tot és el mateix, no hi ha diferències. 

Heraclit sostenia que malgrat semblar-nos diferents el fred i el calent, allò de dalt i el de baix, la salut i la malaltia, només ho són aparentment, perquè els contraris constitueixen una unitat profunda.

Protàgores defensava que sobre qualsevol assumpte es poden fer dos discursos contraris, la qual cosa sembla suposar que és igual el que diem.

Pla pregunta com un nen i potser insinua que tampoc no hi ha diferències.

Cafè filosòfic al Cafè les Delícies

Ens ve de gust. Volem provar quelcom que vagi més enllà d'una tertúlia. No hi haurà sorpreses: Una presentació de les qüestions i un enraonar més o menys endreçat. Dimecres, sobre drets i llibertats polítiques. Ja veurem com ho enfoca l'animador de torn. I com s'esdevè el diàleg, presidit per la filia i el logos.

Veieu el fb. 

Lectores i lectors de l'orelles, hi sou tots convidats. 

Avui, a les 19. Entrada lliure. Consumició recomanada.

Concurs d'aforismes de Sant Cugat del Vallès 2014

Per tretzè any consecutiu! Notícia a Cugat.Cat

Aforismes inventats guanyadors 2014

Nuestras huellas dactilares no se borran de las vidas que tocamos.
Clara Sobrepera

Posposar els problemes per al dia següent només serveix per preocupar-se un dia més.
Genís Campoy

Sufrimos más con lo que nos imaginamos que con lo que realmente sucede.
Ricardo Fosalba

Som on som perquè som com som.
Guillem Busquets

La violencia és el suspens de la llibertat.
Anna de la Fuente

Prohibir es despertar el deseo
Gemma Franco

accèssits:

La imaginació és una arma molt poderosa: posa-la en les mans equivocades i provocaràs una revolució.
Isabel Lammens

El fracàs, la força i la il·lusió són la combinació per a l’èxit .
Júlia Conangla

La infantesa desapareix amb la mort. L’edat adulta només és un antifaç de carnaval.
Diana Lacasa

Has de trencar els ous abans de poder somiar truites
Irina Ruiz

BringBackOurGirls

Sempre hem hagut de lluitar perquè les denúncies sobre violacions dels drets humans en països exòtics no fomentin estereotips d'ignorància, incapacitat o salvatgisme, que en darrera instància arriben a alimentar un racisme latent. De fet, la Federació Catalana d'ONG té, com d'altres estatals i internacionals, un codi de conducta que alerta sobre aquesta qüestió i dóna pautes per al tractament de notícies, com evitar "els discursos simplificadors", "el miserabilisme i el patetisme". També recomana consultar les contraparts del propi país.

L'argument que comença a escampar-se que la campanya mateixa ha estat segrestada per vips em sembla que tendeix més a neutralitzar-la que a propiciar un aprofundiment en aquesta. És obvi que la mera campanya digital té uns resultats limitats, especialment si no hi ha cap organització que treballi sobre el terreny que pugui aprofitar la força que donen les signatures digitals. 

Aquest mapa mostra que si té sentit participar en la campanya és perquè estem donant suport a una reivindicació nigeriana.

De fet, repiular #BringBackOurGirls hauria d'acompanyar-se de cercar més informació per col·laborar més activament en aquesta causa ... i vincular-nos-hi d'una forma més estable. Per exemple, fer costat Amnistia a treballar sobre la qüestió.

En tot cas, jo m'estimo més que algunes personalitats s'adhereixin a reclamar l'alliberament d'unes noies segrestades i sota perill de ser esclavitzades en comptes de fer campanya contra la investigació amb embrions, per la oració a les escoles o que simplement es mostrin com a figures decoratives sense compromís polític. 

A més, es genera un debat interessant: l'argument de l'"i tu més" o del doble criteri, neutralitza la campanya, o la fa més complexa? O és algú que diu a una dona: "tu calla!"? O ...?

En tot cas, alhora que discutim:  #BringBackOurGirls!

En defensa de la filosofia

Per setena vegada consecutiva ...

Doneu suport al Manifest!

Dissabte, a Tarragona per la Filosofía

La filosofia fa turisme: Girona, Igualada, Barcelona, Mataró i enguany ... Tarragona. No ens cansem!

Més informació aqui. Encara sou a temps d'enviar-hi textos, dissertacions, fotos.

La batalla de les optatives

Cada any es lliura en molts claustres una amarga batalla per les optatives, especialment a batxillerat. Suposades consideracions acadèmiques, que si per tal o qual carrera és imprescindible tal o qual optativa,  com si fos un preuniversitari, o que si a la selectivitat caldrà,  tot ignorant la selectivitat actual, que no té vies ni paquets i que si canvia amb la LOMCE -que si s'aplica, serà un altre model-, no afectarà als alumnes ni d'aquest curs ni del que ve, ni de l'altre i ni de l'altre. El professorat d'especialitats en minoria o que no té aliances amb  l'equip directiu s'esgargamella inútilment.

Per què no es fa com a COU, com a mínim als centres grans? Els alumnes es matriculaven del que volien. Els caps d'estudis feien diversos casaments i muntaven grups. A la gent que havia triat unes opcions que no es podien satisfer sigui pels pocs alumnes o per la manca de professorat se'ls trucava i se'ls demanava que canviessin d'opció. 

Menys gent insatisfeta i menys discussions amargues i sense sentit.

Per Sant Jordi, un llibre, una rosa i un cafè amb llet

El número en digital, aquí.

Dia del llibre

Cena 2014

Dos tocs d'atenció

La Vanguardia demanava el diumenge a diverses personalitats la llista dels que anomena "Pensadors Catalans del segle XXI". Inclou, a més de filòsofs i filòsofes, músics, editors, metges ... i teòlegs. Els i les representants de la filosofia són Ramoneda, Rubert, Antich, Garcés, Terricabras, Torralba, Camps, Argullol, Birulés, Lluís Font, amb l'estrambot de David Jou. El criteri no sembla haver estat la importància de les seves obres o del seu magisteri, sinó l'opinió dels experts entrevistats: Jordi Camí, Marina Subirats, Francesc Torralba, Jordi Balló, Jaume Bertranpetit, Lluís Racionero, Judit Carrera, Antonio Monegal, J.E. Ruiz-Domènech, JI Saranyana, Antoni Puigverd i Angel Castiñeira.

Una mica més rigososa en la seva elaboració, al menys pel que fa a l'amplitud de votants, sembla ser la que annualment elabora la revista Prospect. El top ten de  2013 són Dawkins, Ghani, Pinker, Allawi, Krugman, Zizek, Sen, Higgs, El Baradei i Kahneman. Dins la resta, fins 65, quatre filòsofs: Nusbaum, Sandel, Unger i ... atenció: Savater. 

Però cap teòleg ... atenció: Catalunya, terra d'acollida de teòlegs? El David català contra Dawkins, el Goliat ateu?

No estem fets d'una sola peça

Fa uns dies vem comentar el vídeo sobre una noia apallissant-ne una altra.  Hi ha qui explica aquests i altres casos  amb l'"efecte espectador", categoria de Psicologia social que es va construir a partir de l'impacte de l'assassinat de Catherine  Genovese, sense que aparentment ningú l'ajudés. 

Aportem un video de contrast amb aquell. Sembla que no estem fets d'una sola peça: altruistes, agressius, a voltes indiferents. I que correspon a allò que abans es deia jo el conduir la nostra vida i haver estat, al capdavall, altruistes, agressius o indiferents.

És el mateix ser feliç que sentir-se feliç?

- Benvingudes i benvinguts al nostre cafè filosòfic. Agraeixo l'assistència a aquesta trobada on examinarem una questió a través de les vostres intervencions. No es pretén que això sigui una conferència, ni una classe, ni una exposició més o menys ordenada d'opinions sobre un tema. En la mesura del possible, voldríem realitzar una indagació conjunta sobre els camins de resposta a la pregunta que ens plantegem.
Es fa la votació i, per un vot de diferència, guanya la pregunta: "És el mateix ser feliç que sentir-se feliç?
- Algú dels que ha votat la pregunta podria començar?

- Home, sembla que, si et sents feliç, ja ets feliç, per tant seria igual.

- Però que passaria si fossis feliç, però no t'hi sentissis ...? Potser tinguis de tot el que cal per ser feliç, però et sentis infeliç.

- És que per ser feliç no cal tenir res! Pots ser feliç amb qualsevol cosa.

- Ser feliç com aquell home -de tots conegut- que camina de Rubí a Sant Cugat i torna.

- Una de les claus per ser feliç és no estar aferrat a res ni a ningú.

- Doncs jo crec que part de la felicitat és estar vinculada a persones, estimar algú.

- Però això pot ser una font d'infelicitat, perquè els altres et fan patir.

- Ser feliç és subjectiu: a cadascú el fan feliç coses diferents!

- Aleshores, podem deixar de parlar o discutir. Aleshores si no volem emmudir, hauríem de deixar de discutir per passar a informar els altres sobre què ens fa feliços a cadascú. No seria una mica avorrit?

- A mi em sembla que si algú diu que és feliç és un babau. De vegades ho diem d'algú, d'una criatura: "mira-te'l, què feliç".

- O amb un cert paternalisme, quan senyalem algú que no té res, que és un desgraciat, i diem "però en canvi és feliç".

- Potser el que passa és ens fa vergonya confessar que som feliços. O ens fa por que, per dir-ho, perdem la felicitat.

- Si que n'és de fràgil aleshores!

- Jo crec que moltes vegades confonem felicitat amb acontentament, que no és el mateix. Estar content no és ser feliç. Ni alegre, eufòric o satisfet.
- Felicitat és el mateix que satisfacció, si no, mireu-ho al diccionari.
- La felicitat és un tema com antic, passat, carrincló. És el mateix que estar content. Guanya el Barça, i la gent diu que és feliç. La publicitat et diu que has de ser feliç. La mentalitat consumista atia el consum fent-nos veure que el tenir ens farà feliços. La munió de llibres d'autoajuda ...

- Freud deia que la felicitat era un sentiment que provenia de la satisfacció imprevista d'un desig llargament cobejat. Potser és aquesta la diferència entre felicitat i satisfacció: l'imprevist.

- Segurament el marxisme ha tractat tan poc la felicitat perquè la felicitat és una alienació. Sentir-se feliç pot ser un estat alienat.

- Home, "de cadascú segons les seves capacitat, a cadascú segons les seves necessitats" es pot interpretar com un projecte de felicitat col·lectiva.

- Mireu, ser feliç és ser capaç de gaudir de les petites coses.

- Una de les claus de la felicitat fóra desitjar només allò que pots assolir. L'acceptació de la vida tal com vé, la resignació.

- No estic segur de si esteu dient el mateix.

- Camus afirma que podem imaginar Sísif feliç, tot i no poder-se deslliurar de la seva condemna a pujar la pedra que caurà.- Epicur proposava com a màxima felicitat el gaudi del plaer i l'amistat, i per això vivien en una comunitat que acollia adults i joves, dones i homes. El que sorprèn és que quan expecifica sobre quins són els plaers, diu que no són els banquets, ni els peixos, "ni els nois", sinó "el pa i l'aigua" de vegades acompanyats amb "algun formatge".
- Però abans a més s'esplaiava sobre la necessitat de l'exercici en lliurar-se de les pors als déus, al destí, al dolor i a la mort. Sembla que principal problema són els obstacles a la felicitat: Bertrand Russell dedica la major part del seu llibre sobre la felicitat al descriure'ls i combatre'ls: la infundada creença que tot és "vanitat de vanitats", la fatiga, l'avorriment, l'enveja, el pecat, la mania persecutòria, la por al què diran ...
- Diògenes i els cínics deien que havíem d'aconseguir l'autosuficiència. Es conten moltes anècdotes d'aquest filòsof que no va escriure res: només tenia una capa, un bastó i un got. El bastó i la capa li servien per aixoplugar-se a l'hivern i per fer-se ombra a l'estiu, el got per beure i menjar. Un dia va veure un nen que bevía amb la mà; aleshores va llençar el got.

- Sembla que hauríem de distingir entre felicitat com a sentiment (quan diem "ens sentim feliços") i felicitat com a valor (quan diem "té una vida feliç"). Podríem tenir una vida feliç i no sentir-nos feliços sempre.

- És allò de Stuart Mill: "És millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet; un ésser humà insatisfet que un porc insatisfet".

- Una vida feliç seria un vida de plenitud.

- Aristòtil proposava que una vida feliç requeria bastantes coses. Calia practicar les virtuts del coneixement, el que ell anomenava de la "vida contemplativa" i a més, le virtuts del caràcter, "ètiques", com podien ser el valor, la temprança, la magnanimitat, la generositat, l'orgull sense sobèrbia, etc. A més, calia tenir amics i un cert benestar material. I finalment, havíem de tenir sort, perquè podria ser que disposéssim de tot allò però emmalaltíssim o se'ns moris algú estimat.

-  És clar que Aristòtil proposava un model aristocràtic de vida feliç. Avui concebríem diverses classes de vida plena. Potser donaríem menys importància a la vida teòrica i més al gaudi estètic. També modificarien algunes virtuts, potser afegint-hi les de preservar les relacions, la cura, la simpatía ...

- Conec una persona que tot i tenir una feina poc "aristocràtica" -ven cupons- em sembla que és feliç i irràdia felicitat, et fa sentir feliç a tu mateixa només de veure-la.

- El coneixement i la pràctica influeixen, tant per tal de saber gaudir, com per saber prendre's les contrarietats de manera que ens afectin el menys possible. Una persona entesa en art és més capaç de gaudir d'una obra d'art que una persona que no ho sigui.

- O també de repugnar-li certes obres, de disgustar-li obres que a la gent li agraden. Aleshores seria menys susceptible de ser feliç ...

- I què passa si a algú el fa sentir-se feliç, no tan sols la desgràcia dels altres, com de vegades passa, sinó el fer mal? Un franctirador a Sarajevo, o a la plaça Maidàn ... 

- Jo insistiria en la pràctica del no aferrar-se a res. En aquest sentit, em sembla que el budisme ensenya moltes coses. Recomano el llibre de Matieu Ricard, que es un monjo budista francès que quan el Dalai Lama ve a Europa li fa de traductor: En defensa de la felicidad. Afirma que la felicidad es un estat interior, que cal cultivar evitant les emocions destructives, etc.

- Sembla que la vida feliç pot incloure el patiment, perquè de vegades hem de patir per arribar a allò que volem i que ens fa feliços: aprendre un instrument musical, entrenar en un esport, estudiar quelcom que inclou parts àrides, etc.

Aqui s'acaben les notes que recullen algunes intervencions. Tanmateix, resten algunes preguntes i n'apareixen de noves:

- Què és el plaer? Tot el plaer prové de la satisfacció de desitjos?

- Quins requisits hauria de reunir una vida perquè poguéssim dir que és plena? És el mateix una vida plena que una vida plenament viscuda?

- Quines són les virtuts que avui podríem considerar imprescindibles per jutjar una vida com a feliç?

- Fins a quin punt el sentir-se feliç no és un estat alienat?

- La felicitat no serà un sentiment relatiu?

- Aconseguir que les contrarietats de la vida no es transformin en neguits o enutjos és una simple tècnica psicològica?

- El que ens fa infeliços és l'imperatiu de ser feliços. D'acord?

- Realment és tan important ser feliç?

...

Bibliografia:

Alguns clàssics:

Aristòtil: Ètica a Nicòmac.

Epicur: Lletra a Meneceu.

Epictet, Marc Aureli, Enquiridió: Reflexions.

Una dona del XVIII:

Madame de Chátelet: Discurso sobre la felicidad.

Un home de començaments del XX:

Bertrand Russell: La conquista de la felicidad.

Avui:

Savater: El contenido de la felicidad.

Bruckner: La euforia perpetua.

Singer: Ética para vivir mejor.

Walt Whitman, sobre els animals

A la primera pàgina de La conquesta de la felicitat, de Bertrand Russell, se cita aquest poema de Whitman (Song of Myself, 32):

“I think I could turn and live with the animals, they are so placid and self contained;
I stand and look at them long and long.
They do not sweat and whine about their condition;
They do not lie awake in the dark and weep for their sins;
They do not make me sick discussing their duty to God;
Not one is dissatisfied-not one is demented with the mania of owning things;
Not one kneels to another, nor his kind that lived thousands of years ago;
Not one is respectable or unhappy over the whole earth.”

Que en traducció -dolenta-, diria:
Crec que podria transformar-me i viure amb els animals, són tan serens i autosuficients!;
Em poso a observar-los ara i adés.
No s'atrafeguen ni ploriquegen sobre la seva condició;
No es desperten a la nit remordint-se de les seves culpes;
No em maregen parlant dels seus deures envers Déu;
No n´hi ha cap de descontent; cap embogit per la mania de posseir coses;
No n´hi ha cap que s'agenolli davant d'un altre, ni davant la seva espècie que té milers d'anys d'existència.
No n´hi ha cap en tota la terra que sigui respectable o infeliç.

Disminuiu la velocitat: infants en llibertat

Aveyron, France - Octobre 2008 © Jean-Pierre Dubos

Escàndol al youtube!

El recent vídeo sobre l'escolar que apallissava una altra ha permès que tertúlies i entrevistes es farcissin d'ulls en blanc i posats  escandalitzats. Òbviament és un fet lamentable i és profondament desagradable presenciar l'acarnissament d'una nena amb algú vençut que només es queixa. Però la societat del periodisme groc ens dóna la notícia embolcallada amb el discurs: "presencien una baralla, no hi fan res i al damunt la graven i la pengen a Internet". Dóna molt de si per a proclames apocalíptiques i per a una nova versió de "això en la meva època, no passava". Fins i tot Boyero en fa un article on afirma que "la culpabilidad no es exclusiva de la torturadora", encara que admet que cal valor per intervenir quan hi ha una baralla.

Contra el que és usual en les baralles escolars, no se sent cap espectadora animar a la baralla. Quan es va posar de moda El club de la lucha no era estrany que els grans fessin barallar-se els més petits, tot atiant que es peguessin. El que se sent al vídeo són demandes que s'aturi. Fins i tot al començament es veu algú a l'esquerra que fa gest d'intervenir-hi, però es retira, segurament per no sortir a la gravació. Altrament, el fet de gravar-ho pot indicar no indiferència, sinó denúncia ingènua. A més tots sabem, que quan hi ha una baralla hi ha uns moments en què ningú intervé. Estem mirant el fet amb ulls d'adult.

Enregistrar imatges de tot, i especialment l'exhibició narcisista d'un mateix, aquesta mena de mirar-se al mirall en públic, o mostrar-se un mateix en públic mirant-se al mirall que signifiquen els selfies son una característica de l'actualitat i què hi farem. Però si us plau, menys gesticulacions sobre la pretesa traça dels nadius digitals i la hipervaloració de les seves capacitats informàtiques. Un adult mínimanent format fa un ús molt més eficient d'internet i de la telefonia que un adolescent. El que ens falta als adults es l'aprenentatge entre iguals, molt més actiu entre els joves.

L'inquietant: independentment de la seva qualificació, no es toleren espectacles on surti algú fumant per tal de no induir a fumar. En canvi, no hi ha cap cap restricció sobre violència. Sembla que la contemplació d'escenes violentes no genera conductes imitatives. L'acarnissament que veiem en aquest vídeo és de llibre, vull dir de pel·lícula o de videojoc. Però això sembla no ser notícia.

Per què tant escàndol? A Google poses "video chicas pegandose colegio" i obtens aproximadament 619.000 resultats. I com diu Xavier Theros, el youtube és el romanço de cecs dels nostres dies.

Bona educació

Divendres, sessió de tarda. A la cua davant nostre, un pare i la seva filla.  Arriba en moto una dona amb una nena  i l'aparca  al costat de la cua. Se'ns posen al davant. Són la mare i la germana. Deuen tenir uns 11 i 13 anys. Parlen de pel·lícules. Penso que són una mica esnobs, perquè mentre deliberen animadament sobre el film que volen veure, sento la petita tot afirmant lapidàriament que només li agraden els films en blanc i negre. 

Em fixo en els cartells, però no hi veig cap film infantil: Nebraska, El llop de, una de naufragis, una espanyola ... . La cua comença a caminar. M'he distret i no sé quina han acabat decidint, però quan arriben a la taquilla sento la mare que demana: "quatre per a Agost". Nenes ben educades!

Precaució: filòsof idealista

Conta Safranski  que Hegel era tan famós que a les seves classes a Berlín "afluïen veterinaris, agents d'assegurances, funcionaris de l'administració, tenors d'òpera i empleats de comerç".
I afegeix: "Es possible que no entenguessin massa bé el que deia, però n´hi havia prou amb entendre que hi havia algú que ho entenia tot i que tot ho donava per bo." (Schopenhauer y los años salvajes de la filosofía, p. 356).

Dia de les dones 2014

A empentes i rodolons, per la tossuderia d'unes poques, el suport entusiasta d'uns pocs, l'escaqueig hipòcrita dels menys, el surpasso per l'esquerra d'algun prepotent, i la col·laboració més o menys desvagada de la resta, ho hem fet. L'alumnat, entre el despiste de molts, les ganes d'esbargir-se de la majoria i la consciència  de les i dels menys.
El millor: el que ha florit a cada aula.
El pitjor: pensar que l'any vinent seguirà essent necessari fer-ho.

No anem bé

Sempre ens havíem dit que els animals no mengen, devoren.
Els humans mengem: la cuina, els àpats, els dinars de celebració, els sopars rituals.
Però ara sembla que per a molta gent, menjar s'ha convertit en un acte mèdic. No s'alimenten, tampoc devoren, no mengen. Es mediquen.


Megustacomersano
Todosobreltransitoylasaluddigestiva

"Los expertos, y Manolo Escobar y Vicente del Bosque dicen que funcionan. Los estudios de la agencia europea EFSA, y también agencias independientes, como la OCU, así lo aceptan. La eficacia que tienen estos productos viene dada por la reducción del colesterol total en sangre después de tomarlo durante unas tres semanas. Afirman que se logran reducciones de entre el 7 y el 10% del colesterol total, debido a que reducen la presencia en sangre de las LDL, el colesterol malo. No modifica ni el nivel de HDL ni el de triglicéridos. Por esta última razón ciertos círculos minusvaloran estos productos, afirmando que la mejora que aportan no compensa su precio, ni es una mejora asegurada para todo el mundo." (font)