diumenge, 19 d’octubre del 2008

Ciències per al món contemporani

Si no recordo malament, en un pròleg a una edició del Discurs del Mètode, seguit de la Dioptrica, els Meteors i la Geometria, Victor Gómez Pin lamentava que la tradició posterior hagués esqueixat les tres obres científiques de la filosòfica. Des del naixement de la ciència, una línia de la filosofia ha provat de construir una mena de saber alternatiu, que té raó quan afirma el nietzscheà "som científics perquè som poc subtils" i fa veure que els problemes ètics i els de sentit no troben resposta en la ciència, però que quan oblida la ciència i creu poder oferir un saber substantiu ha arribat a extrems grotescos, quan no simplement indocumentats, que han donat peu a llibres com el de Sokal. Cal reconèixer també que hi ha hagut molts científics, però sobre tot molts filòsofs, que han intentat relligar l'escissió amb major o menor fortuna. De fet, la majoria dels qui avui treballen en filosofia assumeixen que no hi ha filosofia seriosa sinó la feta tenint en compte la millor ciència possible.

Impartint filosofia de primer crec que haviem arribat a incorporar adequadament coneixements bàsics de cosmologia científica, de teoria de l'evolució, d'etologia, de psicologia, de sociologia, de tecnologia, etc. Però en la programació LOE aquest continguts han passat en gran part a Ciències per al món contemporani, que s'atribueix al professorat de FQ i de Biologia i Geologia. Crec que és previsible, al menys de moment, que aquest programa, impartit sense formació filosòfica (i sense cap tipus de formació del professorat -pais!) acabi en un positivisme del XIX que quedi inerme per exemple davant els atacs de les pseudociències (que és el que passa quan es defensa ingènuament què allò científic és allò verificat, i s'ignora el concepte de justificació).

En fi, que la creació de la nova assignatura Ciències per al món contemporani i la reforma del programa de filosofia ha tornat a obrir la fractura entre filosofia i ciència, i ha deixat el camí preparat perquè, l'una sense filosofia i l'altra sense ciència, es transformin ambdues en ideologia.

4 comentaris:

anna ha dit...

L'altre dia la professora de ciències per al món contemporani em va demanar com es feia un comentari de text.
És per llogar-hi cadires

Gregorio Luri ha dit...

Jo crec que el vell Aristòtil continua tenint raó en dir que les coses humanes son peculiars i irreductibles a les altres. Si és així -que ho és- el problema no és que la filosofia no sigui prou científica, sinó si la ciència és prou científica en tractar de les coses humanes.
Per exemple: a la nostra vida quotidiana el fets i els valors es donen units. Si els separem, no estem falsejant la realitat empírica?

Jordi Beltran ha dit...

Anna: com mínim pregunta i no va amb la suficiència que predomina.
Gregorio:il.lumines varis temes, com sempre.I tens raó quan dius que un fet sempre és un fet per a algú. El que em deixa pensatiu és si no és paradògic que "la ciència sigui prou científica per tractar de les coses humanes".

Gregorio Luri ha dit...

Penso en Husserl i en el seu "món de la vida". Crec que té raó en afirmar que la ciència (cada ciència d'una manera específica) és una reducció de la complexitat d'aquest món. I penso, inevitablement, en la "phrónesis" aristotèlica.